Ciprià Ciscar, el príncep valencià

L'incombustible dirigent socialista fa setanta anys i, després de més de quaranta de carrera política, encara remena les cireres a Blanqueries

VilaWeb
Esperança Camps Barber
26.12.2016 - 22:42
Actualització: 26.12.2016 - 23:42

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ciprià Ciscar Casaban va fer setanta anys el 22 de desembre. Els darrers vint-i-set ha estat diputat a Madrid. És el més longeu al congrés espanyol. Fa més de quaranta anys que es dedica a la política, tot i que no fa gaire encara declarava que sempre havia pensat que la política era un lloc de pas. I quan li parlen de casta, aquesta paraula tan de moda i que embruta el mot política quan es pronuncien l’una darrere de l’altra, Ciscar defensa que els polítics no són casta, però que en alguns moments no han sabut donar l’exemple necessari. Durant els dies més durs que van precedir la caiguda de Pedro Sánchez com a secretari general del PSOE, Ciscar va declarar que era més important Espanya que no el partit. Això no obstant, tota la seua carrera política l’ha feta defensant l’aparell, a l’ombra de l’aparell, movent els fils de l’aparell. L’aparell del partit. A València i a Madrid.

Ciprià Ciscar és llicenciat en dret. Va ser dirigent sindical antifranquista i batlle de Picanya, el seu poble, abans de la transició. Després va ser diputat a les Corts Valencianes, conseller de la Generalitat i secretari d’Organització del PSOE amb Felipe González. No ha estat mai ministre d’Espanya, però probablement ha administrat molt més poder i ha pres decisions més transcendents que moltes persones que han tingut una cartera. I és molt segur que guarda molta més informació sobre molts més temes i persones que la mitjana dels polítics en actiu.

La negociació del Pacte del Botànic
El 25 de maig del 2015 al vespre tot era alegria a Blanqueries. No s’havien guanyat les eleccions. Encara més, el PSPV havia obtingut els pitjors resultats de la història. Però els militants s’afanyaven a repartir samarretes roges amb lletres blanques: ‘Ximo, president’. El PP ja tenia coll avall que no podria tornar a governar la Generalitat ni la major part d’ajuntaments. L’eufòria socialista es desbordava a mesura que les càmeres omplien l’espai preparat per a la compareixença del líder. A l’hora convinguda, amb els mitjans audiovisuals a punt, Ximo Puig va baixar del despatx a repartir somriures, abraçades i encaixades de mans. L’escortaven Joan Lerma i Ciprià Ciscar. Un a cada banda. Puig és un lermista històric i convençut. I Ciscar és considerat pels lermistes el costat fosc. La imatge que es va projectar aquella nit és que tot restava sota control, que el joc de pesos i contrapesos continuava funcionant al PSPV. I que la renovació s’hauria d’esperar.

foto_981846O

Quan les llums s’apagaren i arribà el moment de recollir el confeti i les restes de la festa, van començar uns dies de molts nervis al PSPV. Vint-i-quatre hores després de tancar les urnes, Puig va veure clar que arribar al despatx principal del Palau de la Generalitat no seria fàcil. Per bé que explicava a tort i a dret que el PSPV era la força més votada i que per tant li corresponia d’encapçalar el canvi tan esperat, Compromís i Podem li feren suar tinta, a còpia de declaracions públiques en què no consideraven res fet i li retreien que en la seua situació no podia demanar carta blanca. Puig representava el partit més votat de l’esquerra, però també el que havia tingut una sagnia de vots més dolorosa. Podem i Compromís eren les forces emergents. La saba nova, sense gens de desgast al govern ni pràcticament a l’oposició. Mónica Oltra es multiplicava pels mitjans de comunicació de l’estat espanyol i no negava les ganes de ser la primera presidenta de la Generalitat. Les negociacions van ser duríssimes. En alguns moment, el Botànic era una selva intransitable aquell mes de juny. Probablement per això Ximo Puig no va dubtar a demanar a Ciprià Ciscar, el florentí, el negociador temut, bregat, de cara amable i mà de ferro, l’últim que s’alça de la taula, que encapçalàs la delegació socialista.

Retorn al congrés espanyol
Les eleccions espanyoles del 26 de juny passat van ser catastròfiques per al Partit Socialista que encara dirigia Pedro Sánchez. I també per al PSPV. A la circumscripció de València només va obtenir tres diputats, però l’oportuna recol·locació com a directora de l’Institut de la Dona de Maria Such, la diputada que feia el número tres de la llista, va permetre que Ciprià Ciscar, que ocupava el quart lloc, tornàs a recollir l’acta de diputat. Per vuitena legislatura consecutiva. Amb el parèntesi de la legislatura fallida entre el desembre del 2015 i el juny del 2016, que va afavorir la repetició de les eleccions.

Els qui el coneixen de prop, consideren Ciscar un expert en maquinacions. No és pas cap metàfora l’afirmació que és l’últim que s’alça d’una taula negociadora. El periodista Miguel Ángel Villena explicava en un perfil publicat al diari El País que en l’època de conseller Ciscar convocava els àpats de feina a les tres de la vesprada. Ell ja havia dinat i, com que els altres comensals tenien molta gana, ell es concentrava en la conversa i en la negociació. De tracte exquisit, embasta discussions d’alta volada. Probablement per això, va voler ser a la taula del Botànic davant per davant d’un altre històric de la política valenciana, Pasqual Mollà, que defensava els interessos de Compromís en el govern del canvi valencià. I, probablement per això, els catorze minuts en què, segons el digital Valencia Plaza, van passejar tots sols pels jardins el 8 de juny del 2015 van ser més profitosos per al PSPV que totes les hores anteriors i posteriors a aquesta trobada.

Els aparells
Segurament per aquesta fama de negociador perseverant, Felipe González el va nomenar secretari d’Organització del PSOE l’any 1994, durant d’un congrés tumultuós amb una guerra ben viva entre filipistes i guerristes, amb el partit enfangat pels casos de corrupció que creixien com bolets, amb un Partit Popular de José María Aznar a punt d’agranar-lo del mapa polític. El nom de Ciscar va obtenir el consens de les dues faccions, però durant la seua gestió, i sense perdre el somriure ni aixecar el to de veu, es va encarregar de fer una neteja franca dels dissidents. Ciscar hi estava avesat, perquè el PSPV no ha estat mai un exemple de calma ni de pau interna. Sempre ha tingut corrents d’opinió i conflictes més o menys sorollosos.

Joaquín Almunia el va mantenir a la secretaria d’Organització, però les eleccions generals del 2000 van marcar un dels seus grans fracassos tant en l’àmbit estatal com al País Valencià, perquè ell va ser el coordinador de la campanya a la vegada que encapçalava la candidatura per la circumscripció de València.

Després de la derrota es va voler replegar als seus palaus d’hivern, va tornar a València. Moltes veus el consideraven acabat, cremat políticament. El periodista J. J. Pérez Benlloch li recomanava la jubilació. Tenia 53 anys. Miguel Ángel Villena citava el Príncep de Maquiavel i explicava que Ciscar ja no era ni estimat ni temut per una majoria de socialistes valencians. Uns altres li demanaven que escrivís les memòries, però ell repetia que no tenia previst d’escriure i, a més, considerava que les que es publiquen a l’estat espanyol són més revenges que no aportacions reflexives a la teoria política. Probablement pensa, com Napoleó, que perdre el temps en aquestes puerilitats és renunciar a regnar.

No únicament no va deixar la política, sinó que l’any 2002 es va enfrontar a Joan Ignasi Pla en les primàries per a encapçalar la candidatura a la presidència de la Generalitat. Entre més, va obtenir els avals de l’ex-batllessa Clementina Ródenas i l’ex-ministra Carmen Alborch. La majoria de militants el consideraven un enviat del passat i va perdre les primàries d’una manera estrepitosa. L’any 2003, Pla també va perdre amb estrèpit contra l’hegemònic PP de Francisco Camps.

La família

L'ex-directora de l'IVAM, Consuelo Ciscar, l'ex-consellera de Cultura, María José Català

Ciprià Ciscar és germà de Consuelo Ciscar, ara investigada per la gestió al capdavant de l’IVAM, càrrec al qual va arribar amb el PP. Però tant Consuelo com el seu marit, Rafael Blasco, a la presó per corrupció, tenen un passat en els primers governs de Joan Lerma. Consuelo, com a secretària personal del president. Rafael, com a conseller.

Ciprià Ciscar era considerat l’impulsor de la revolució cultural valenciana dels anys vuitanta. Al capdavant del departament d’Educació i Cultura dels governs de Lerma, va ser l’artífex de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, la LUEV. La llei de normalització lingüística valenciana va ser aprovada l’any 1983 i considerada modèlica durant dècades, però no s’ha acabat d’aplicar mai del tot. Ciscar mateix considera que el castellà i el català encara no estan en peu d’igualtat al País Valencià, i que tot i que s’ha avançat molt no s’ha fet tan de pressa com esperava quan va redactar la llei. Bona part de la culpa la dóna a pagar al Partit Popular que durant els vint anys de mandat no s’ha preocupat de fer-la complir ni d’avançar en un terreny tan destacat com l’ensenyament. Durant el mandat de Ciscar es va concebre també l’Institut Valencià d’Art Modern, l’IVAM, el contenidor cultural pensat des d’una nova perspectiva i que va servir de model per a uns altres museus d’aquestes característiques inaugurats posteriorment.

Molta gent coneix Ciprià Ciscar, però ningú no vol explicar-ne gaires coses obertament. La majoria de militants o dirigents actuals o passats, exhibeixen un somriure còmplice o de circumstàncies quan senten el seu nom. Alguns insinuen més que no pas afirmen el poder que encara manté dins el partit. Probablement el gest de Puig de fer córrer la llista perquè Ciscar tornàs a ser diputat respon a aquestes creences, insinuacions i frases que queden a l’aire quan es pregunta si Ciscar és estimat o temut a Blanqueries.

Al congrés espanyol, és membre de les comissions de Justícia, Defensa i del Reglament. De moment no ha publicat les memòries que ja fa anys que li reclamaven i que probablement es convertirien, malgrat Napoleó i a glòria de Maquiavel, en èxit de vendes.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes