11.06.2024 - 19:50
El batlle Jaume Collboni subratllava ahir la voluntat ferma de l’Ajuntament de Barcelona d’actuar per evitar les conseqüències negatives de la massificació turística. “Barcelona té els instruments per a modular l’oferta turística i per a atreure els visitants que més ens interessen”, va dir. I insistí en la importància d’actuar decididament a favor de l’excel·lència i la qualitat per sobre de la quantitat, amb diàleg, tot celebrant l’expertesa i la capacitat de la ciutat de tenir debats superats que ara comencen en algunes altres ciutats de l’estat espanyol, com és el cas de la taxa turística. Aquest és el missatge d’avui que es va estenent en les ciutats i comunitats més visitades.
Ho va dir en la convenció anual del Consorci de Turisme de Barcelona. Durant l’acte, van parlar diverses personalitats públiques i del món privat, però el tarannà global era el mateix. “Cal gestionar l’èxit de la ciutat”, però a partir de la convicció profunda que anem arribant al límit quantitatiu de visitants. N’hi ha prou de veure el creixement enlairat de les protestes ciutadanes, per adonar-se’n. I no és fàcil de trobar el punt d’equilibri entre l’aportació econòmica que fa el turisme i la convivència pacífica amb uns ciutadans cada vegada més farts, no tan sols de les aglomeracions, sinó de veure com la ciutat cada dia és més cara: de la restauració a l’habitatge.
Com va insistir en la cloenda de l’acte el president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Josep Santacreu, cal treballar en la desestacionalització i la descentralització turística, i aquí la tecnologia i la intel·ligència artificial ens poden ajudar a analitzar i gestionar les dades per transformar la marca Barcelona. Santacreu va afegir: “Si volem apostar veritablement per la qualitat i defugir de la quantitat, cal fomentar estratègies que situïn les experiències en el seu focus. I això implica generar moments, situacions, històries, aquí a casa nostra, que situïn el visitant al centre.”
De moment, com es dedueix de les conclusions de la convenció d’ahir, sembla que hem d’aturar l’allau humana que ens ve de fora, fent una selecció. Però, com? El director del consorci, Mateu Hernández, va explicar els nous objectius que han d’encarar, tots orientats a la qualitat del turisme. I això, segons que va resumir, s’aconseguirà activant quatre palanques: 1) fent valer l’oferta amb una promoció intel·ligent, basada en els grans atributs i projectes de ciutat; 2) continuar competint pel lideratge en el turisme de negocis, afegint-hi la competició per als millors esdeveniments; 3) dirigint des de Turisme de Barcelona l’oferta turística per afegir la prescripció –principalment digital– a la informació turística i la comercialització de producte; i 4) fomentant l’orgull de ciutat i de sector. Em semblen bé, són els desigs i objectius de l’entitat, molt lloables. Però la pregunta que em continuo fent és com s’han de dur a terme, i se’m fa difícil de pensar què respondran.
Perquè la realitat és que mentre creixen les protestes ciutadanes i el desig de frenar l’augment de la quantitat per part de les autoritats, sembla que la realitat es mostra tossuda i enguany ens porta pel camí contrari, amb una acceleració evident en les xifres d’arribada de forans. La setmana passada, l’Idescat publicava que els turistes que havien vingut a Catalunya, com a destinació principal, els quatre primers mesos de l’any superaven d’un 16% els de l’any anterior. I superaven també d’un 3% el 2019, l’any abans de la pandèmia, que s’acostuma a fer servir de referència en aquest camp. Més de cinc milions de turistes havien trepitjat Catalunya fins a l’abril!
En aquests quatre mesos, una quarta part dels turistes són francesos, cosa natural, atesa la situació geogràfica, però amb un creixement no pas excessiu, tan sols d’un 2%. De la llista em sorprenen, entre els europeus, els italians, que han crescut d’un 26% i ja són un 8,4% del total. Però sobretot els nord-americans, amb un creixement de l’11% i una quota del 9,3%. I encara més em sorprenen els asiàtics (“resta del món”, a l’estatística oficial) amb una quota de l’11% i un creixement del 52%! A Casa Àsia em diuen que sí, que veuen més turistes del continent, cosa que consideren molt positiva, perquè vénen a comprar, no cerquen pas sol i platja, tenen més tirada a cercar cultura, vénen fora de la temporada d’estiu i gasten molt. La qualitat que cerquem, en definitiva. “Són sobretot xinesos, coreans i japonesos. Els dos primers col·lectius són més nous, aquí; els japonesos ens van ‘descobrir’ molt abans”, em diuen.
Quant als diners que tots plegats han deixat a Catalunya, també són de rècord, gairebé 5.500 milions d’euros. Això vol dir un 22% més que no l’any passat i un 13% més que no el 2019. I aquest és el segon punt de l’equació dels turistes. La xifra de diners és espectacular, però qui se n’aprofita? Doncs hotelers, restauradors, transportistes personals i comerços, sobretot. La resta de ciutadans, poc. De la feina que creen aquests sectors, sí que ens n’aprofitem, però no sempre és gent d’aquí.
Aquest és un punt important. A més de les queixes per la massificació, ens exclamem que la feina que creen no és la que necessitem. Que hem de canviar el model i crear feines amb més valor afegit. Fa molts anys que ho sento. I no puc estar-hi més d’acord. Però com? Fixem-nos en aquesta dada. El primer trimestre l’ocupació del sector turístic, segons l’Idescat, és de 538.000 persones, que són 90.000 més que fa un any, un 20% d’augment. Bé, segons l’EPA, en aquest període de dotze mesos a Catalunya s’han creat 192.000 llocs de feina en total. Vet aquí que gairebé la meitat (47%) els ha creats el turisme. No el volem, però som capaços de crear la feina alternativa que anhelem? Mentrestant, com substituïm aquestes xifres? Una altra cosa que cal afegir és la tendència. Hem de pensar que la gent ocupada en el turisme ara és més del 14% del total a Catalunya i abans de la pandèmia era d’un 13%. I si anem deu anys enrere, era un 11%. Sembla clar, oi?
Hi ha dues dades sobre el sector que em semblen molt significatives. D’una, no se’n parla gaire. Si baixem al detall de l’estatística de despesa dels turistes, anem a la despesa mitjana diària per turista, acumulada fins a abril, i la comparem amb la de l’any passat, resulta que és un 2,2% superior! Què passa aquí? Un 2,2% vol dir que de mitjana han gastat menys, en termes reals, perquè és menor que la inflació. Quina diferència amb el 22% que ha pujat la despesa total durant aquests mesos… Gràcies al fet que n’han vingut un 16% més i s’hi han estat uns quants dies més. Això vol dir que, si bé n’han arribat molts que gasten un feix de diners, encara n’hi ha molts més que gasten molt poc. Aquests són els que qualitativament no interessen. Això ho veiem molt clar tots, però com podem impedir que vinguin? Ah, i pensem que aquests encara no són els turistes de “sol i platja”, sempre criticats.
Com va dir, també ahir a la convenció, Jordi Hereu, ex-batlle de Barcelona i avui ministre d’Indústria espanyol, el turisme creix i hem de mirar com gestionar-lo. “La gran eina que tenim són les polítiques actives públiques per a guanyar la qualitat de l’oferta. Ens hi juguem una triple sostenibilitat: l’econòmica, l’ambiental i la social”, va dir. N’hi haurà prou amb això?
En canvi, sí que cal promocionar una branca, la dels congressos. Enguany, Barcelona ha refermat la seva posició com una de les destinacions globals més importants en aquest àmbit, tal com recull el rànquing recent de l’Associació Internacional de Congressos i Convencions (ICCA). Aquest report, que analitza les dades de l’any 2023, situa la capital catalana com la cinquena ciutat del món en nombre de congressos, amb 139. La llista l’encapçala París, amb 156.
L’anàlisi de l’última dècada destaca encara més la posició de Barcelona, que és la destinació número u a escala mundial en nombre d’assistents a congressos, amb més d’un milió de participants en aquests deu anys, i supera ciutats com Viena, París, Berlín i Copenhaguen. A més, és la tercera ciutat que ha acollit més congressos al món d’ençà del 2014, amb un total de 1.479, només darrere Viena (1.528) i París (1.752).
Dels dos casos, he de dir que veig més fàcil de fer créixer el segon que no pas de resoldre la reducció del primer. La complicació és extrema, perquè la gent d’arreu viatja molt més i algunes ciutats ja han fet repicar les campanes d’alarma. Penso tan sols en Venècia, Atenes, Amsterdam i Florença a Europa… O països com Bhutan, que el 2019 va imposar un impost turístic diari de 100 dòlars americans, cosa que hi ha frenat el volum de turistes i la durada dels viatges. En el fons, crec que té tota la raó un professor danès d’aquesta especialitat que fa poc declarava a la BBC: “La discussió no és realment sobre el tipus adequat de turista, sinó sobre com es pot garantir que tota la població local es beneficiï del turisme.” Més enllà de la saturació de què ens queixem, aquesta és la clau de tot.
