18.09.2025 - 21:40
Diumenge es farà als Estats Units, concretament a Glendale (Arizona), el funeral de Charlie Kirk, el conegut activista republicà assassinat d’un tret fa pocs dies a la Universitat de Utah. A l’acte, que es farà en un estadi esportiu, hi assistirà el president Donald Trump.
D’ençà del moment de la seua mort, Kirk ha estat elevat a la categoria d’exemple, model i màrtir de la llibertat d’expressió, especialment per l’extrema dreta, però també gràcies al silenci –diguem-ne prudent i discret– de la majoria. Però la qüestió és que les coses no són ni de bon tros tan senzilles.
Quan algú mor, i encara més quan el maten de manera violenta, la seua figura és objecte d’un procés de suavització que tendeix a amagar aquelles arestes que en vida eren ben visibles. Hi ha, per exemple, qui ha arribat a dir aquests dies que Charlie Kirk seria l’equivalent actual de Martin Luther King, una deformació inacceptable de la realitat, que, irònicament, ell mateix rebutjava en vida dient que el líder dels moviments civils dels anys seixanta “no era una bona persona”.
Perquè Kirk creia en el debat i la polèmica, però solament en la mesura que eren instruments per als fins propis; no era de cap manera un advocat neutre de la llibertat d’expressió, ni la defensava per a tothom i en totes les ocasions. Va demanar la censura de determinats continguts i persones més d’una vegada. I en feia, a més, un ús més que discutible.
Kirk, per exemple, va qualificar unes quantes vegades Joe Biden de tirà, de dement, de corrupte, i va arribar a dir que l’haurien d’empresonar o condemnar a mort. Kirk va fer campanya en favor del perdó als manifestants que van assaltar el Capitoli i no va criticar mai aquella acció. Kirk va dir que la llei de drets civils aprovada el 1964 era “un enorme error” i de manera repetitiva feia bromes sobre la qualificació de les persones negres, deixant entendre que si tenien feina era per la discriminació positiva, que ell volia abolir, i no per les seues qualitats –és ben conegut el seu comentari dient que no volava de gust en un avió si el capità era negre. En aquesta mateixa línia va qualificar un altre home assassinat –en aquest cas per la policia–, George Floyd, de “sac de merda” i va organitzar campanyes constants contra el col·lectiu homosexual i contra els trans.
Fa temps que sostinc que en el debat públic el to és un factor clau, determinant. Es pot defensar tot, però el to que s’introdueix a la conversa, el to que es fa servir, al final en determina el destí i la intencionalitat. I fa que siga útil o inútil, constructiva i destructiva, fins i tot perillosa, socialment parlant.
Perquè –com assenyalava ahir Jocelyn Desjardins en aquest interessant article a Le Devoir– en el moment que el debat públic deixa de ser sobre les idees o les propostes i es transforma en un simple i simplista judici sobre les intencions personals de qui parla, aleshores la primera víctima és la nostra serenitat col·lectiva i el rigor. I les angoixes legítimes de cadascú –vinguen d’on vinguen i tinguen l’origen que tinguen– poden ser instrumentalitzades a partir d’eixe moment i desviades de les causes reals, de manera que acabem fent-nos mal mútuament en compte d’afrontar junts els problemes materials i sistèmics que ens afecten a tots.
Fins al punt –i ho veiem també en els debats que sostenim ací mateix, a VilaWeb– que va esdevenint gairebé impossible de parlar de segons quins problemes sense que tal o tal posició s’interprete gairebé com una agressió personal. I això és molt greu perquè el resultat d’aquesta confusió entre l’anàlisi d’un sistema i el judici sobre les persones enverina d’una manera extraordinària els nostres intercanvis i, en definitiva, l’exercici mateix de la democràcia.
Alerta, doncs, a proposar persones com Charlie Kirk com a exemple de res.
PS1. La causa andorrana contra l’ex-president espanyol Mariano Rajoy, els ex-ministres Cristóbal Montoro i Jorge Fernández Díaz, a més de membres de la cúpula del Ministeri d’Interior, per l’operació Catalunya, s’ha encallat. Però hi ha cartes importants que encara s’haurien de posar damunt la taula per poder-la reactivar. Ens ho explica en aquest article Josep Nualart Casulleras.
PS2. Andrea Bajani ha estat a Barcelona per a promocionar el llibre L’aniversari (Editorial Periscopi), reconegut amb el premi Strega 2025, gran èxit de vendes a Itàlia. El llibre desperta passions. La història que explica no tan sols enganxa, sinó que trasbalsa, perquè toca la part més profunda de cadascú. Assumpció Maresma l’ha entrevistat: “Per a mi és inacceptable que a la família l’home mani pel sol fet de ser home”.
PS3. Una de les històries més increïbles que es poden explicar del nostre país deu ser l’autoproclamació de Borís Skóssirev com a rei d’Andorra, l’any 1934. Antoni Morell en va fer una gran novel·la i ara se n’ha estrenat un documentari, del qual ens parla en aquest article Joan Safont.
PS4. A voltes, les mirades de fora estant ens aporten visions molt interessants sobre nosaltres mateixos. És el cas d’un article sobre la Sagrada Família que acaba de publicar la prestigiosa revista The New Yorker i del qual us parlem.
PS5. VilaWeb és el diari dels Països Catalans, autocentrat en la pròpia nació sense deixar de ser obert al món. Com ho són tots els grans diaris nacionals, en qualsevol país. Reforçar-lo és fer-se’n subscriptor. Vosaltres trieu si voleu tenir una alternativa com aquesta o si no ens mereixem ser un país normal. Apunteu-vos-hi.
