La neurobiologia del comportament parental és fascinant. I no ens referim a la recerca de les neurones que fan que les nostres mares i pares insistesquen a dir que ens emportem la carmanyola amb les restes de la paella del diumenge. Durant la maternitat (i també la paternitat en moltes espècies), els animals s’obliden de les ­seues necessitats per a bolcar-se sobre les de la seua prole. Per a entendre aquest canvi dràstic de comportament, és necessari investigar quins són els circuits cerebrals que controlen el comportament parental, i quines són les modificacions que tenen lloc en aquests circuits quan els animals es reprodueixen.

Mares i madrines

En prop d’un 90 % de les espècies de mamífers, la cura parental recau exclusivament en la femella. En el ratolí, una de les espècies més emprades en investigació biomèdica (i la que fem servir al laboratori NeuroFun, a cavall entre la Universitat de València i la Jaume I de Castelló), les cries naixen sense pèl i abans que el seu sistema nerviós es trobe completament desenvolupat. Són cegues i no es poden desplaçar, ni tan sols defecar per elles mateixes. Les mares rosegadores les alleten, les mantenen calentes i les llepen per a mantindre-les netes i estimular micció i defecació. Aquesta tasca és enorme: la maternitat és un repte amb una elevada exigència per a l’organisme. A més de mobilitzar una gran quantitat d’energia per a assegurar el correcte desenvolupament de la descendència, es necessiten mecanismes que salvaguarden aquesta inversió, i per tant asseguren la supervivència i el benestar de la prole fins a l’edat adulta.

La investigadora Ana Martín Sánchez, exalumna del nostre grup, va caracteritzar en detall el comportament maternal de les femelles de ratolí de laboratori, i va descobrir que són molt bones mares: tant que fins i tot les femelles verges, «madrines» que viuen junt amb les mares, comparteixen amb aquestes la cura de les cries (Martín-Sánchez et al., 2015a). De fet, la investigadora va demostrar que les «madrines» arribaven a ser tan ràpides com les mares a recollir les cries quan se’ls escapaven del niu, fins i tot les llepaven més que les mateixes mares, i, tot i no poder alletar-les, les cobrien amb el seu cos per a donar-los calor. Però la investigació de Martín Sánchez va descobrir també que hi havia un comportament molt típic de les mares que les «madrines» no expressaven: l’agressió maternal. I és que un dels canvis més espectaculars en el comportament de la mare ratolina és la transformació d’un animal pacífic en un d’extremadament agressiu, capaç de defensar les seues cries davant de qualsevol intrús, fins i tot posant en perill la seua seguretat. El treball d’aquesta investigadora va demostrar que les mares atacaven de manera ferotge els mascles estranys que s’acostaven al niu; i va demostrar que el senyal que desencadena aquesta agressivitat és la feromona masculina darcin, curiosament, la mateixa feromona que resulta atractiva a les femelles no maternals, és a dir, una feromona que senyala la masculinitat en el ratolí (Martín-Sánchez  et al., 2015b). Però les «madrines», tot i comportar-se de forma indistingible a les mares en la cura de les cries, no atacaven; és més, interaccionaven de manera amistosa amb els ratolins, fins i tot si les cries estaven presents (i en perill de ser devorades pels mascles, que són infanticides).

Això ens indica que en l’organisme han de tenir lloc una sèrie d’adaptacions durant l’embaràs, incloent-hi canvis en el cervell que preparen la futura mare, la seua fisiologia i el seu comportament, de manera que la femella puga assumir la defensa de les cries des del mateix moment del seu naixement. A aquestes adaptacions han de contribuir els canvis hormonals que es produeixen durant la gestació.

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Carmen Agustín Pavón i Hugo Salais López .

Què és Mètode?

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de Vilaweb