Les coses no van bé per a Espanya. La justícia europea li tomba les ordres d’extradició. Els mitjans internacionals no paren de publicar els escàndols de la monarquia, mentre els partits del règim n’impedeixen la investigació. La causa catalana s’internacionalitza a cop de barbaritat judicial –fa pocs dies que el New York Times posava el cas de Jordi Cuixart a primera plana. I a la cimera d’aquesta setmana a Porto per a discutir la proposta de Joe Biden de suspendre temporalment les patents dels vaccins, si Macron i Merkel es posaven en evidència protegint el negoci farmacèutic, Pedro Sánchez hi feia la trista figura de l’escuder que recita l’opinió mal apresa de l’amo, car Espanya no té patents a defensar, essent el país del “que inventen ellos”. Cert, a canvi de ser un obedient zero a l’esquerra, la Unió Europea li farà obsequi de 72.000 milions en ajuts directes, però no pas sense condicions i establint el precedent d’un rebuig força generalitzat a la transferència unidireccional de diners. Hi ha prou països farts de llençar bilions al pou sense fons de la voracitat espanyola. Però Sánchez, lluny de la humilitat que aconsellava la seva posició de mendicant, no tingué cap altra expressió d’agraïment que suggerir que la necessitat raïa en el donant i no pas en el receptor: “Europa no es podia permetre de no arribar a un acord”, digué en comptes d’admetre que Espanya no podia sortir de la crisi sense el sacrifici d’altres europeus.

Amb la vanitat de l’hidalgo d’El Lazarillo de Tormes, Espanya surt de casa amb l’estómac buit i l’escuradents a la boca. Mentre para la mà per a rebre l’almoina, despèn milions en tancs (útils sols per a enviar-los als països bàltics a canvi que no reconeguin la república catalana). I quan envia l’exèrcit a combatre el virus, renuncia a comptar les baixes, car sumen més que a cap altre país de la Unió Europea. I és que l’exèrcit espanyol ja fa més d’un segle que sols guanya les guerres contra la població civil. La conseqüència de militaritzar la pandèmia és que al Madrid d’Ayuso –sinècdoque de l’Espanya global– celebren el rècord de morts com si tornessin a entrar-hi els nacionals al final d’una guerra ‘d’alliberació”. A partir d’ara, al programa hi ha estendre la causa general i anar celebrant els aniversaris de la pau.

Si en tenia, de raons, Pedro Sánchez per a estar disgustat, car ja és, fins i tot per al PSOE, allò que a Amèrica anomenen un ànec coix. Les coses que hauria pogut fer i no ha volgut fer, ja no les farà. Però no és probable que hi perdi la son, car pobre d’imaginació com és, segurament ni les havia previstes. No són foteses que li amarguen el final de carrera. Allò que vertaderament l’ha disgustat és no haver estat convidat als actes del bicentenari de la independència de Mèxic, país que va independitzar-se mentre els espanyols maldaven per la seva pròpia independència amb violència, registrada per Goya als Desastres de la guerra. La pretensió de Sánchez és curiosa. Amb data de 16 de setembre, el Crit de Dolores del capellà Miguel Hidalgo y Costilla fou un Primer d’Octubre a l’engròs. Allà es cridà la gent a la lluita armada, és a dir, a matar els piolins de l’època. Els fiscals Javier Zaragoza, Fidel Cadena i Consuelo Madrigal haurien xalat d’allò més imposant les penes de mort que la reforma de l’estat franquista els impedí de demanar per als pacífics catalans. És curiosa la pretensió de Sánchez, perquè allò que celebren els mexicans és no estar mai més a disposició dels Zaragoza, els Madrigal i els Marchena, havent reenviat el delegat del govern a la mare pàtria per sempre més. I encara, Mèxic té el rar honor entre els països occidentals d’haver suspès les relacions diplomàtiques amb l’estat espanyol durant els quaranta anys que es reafirmà en la seva dèria imperial.

El neulit hidalgo, cofoi d’uns colomars que valdrien molt si no fos que estaven enrunats, es disgusta si no el conviden a celebrar la seva expulsió de la colònia. I això causa la tensió diplomàtica habitual, amb la ministra d’Afers Estrangers, Arancha González Laya, intentant forçar la invitació davant el secretari de Relacions Exteriors mexicà, Marcelo Ebrard, mentre la petició del president Manuel López Obrador que Espanya reconegui el genocidi comès amb els indígenes encara espera resposta. Espanya, promotora del genocidi modern més extens, continua instal·lada en el negacionisme. Però si enguany el govern dels Estats Units declararà el genocidi armeni amb un segle de retard, el genocidi espanyol a Amèrica sols el neguen els espanyols. Obtusament, perquè actualment els crims contra una ètnia o una minoria es consideren crims contra la humanitat i tard o d’hora reclamen el judici de la història. López Obrador és el primer polític de l’Amèrica Llatina a reclamar d’Espanya l’admissió de la seva essència històrica. I Espanya de moment s’hi nega amb la fantasia de l’hidalgo que es vanta de posseir una hacienda que com més va més se li esmuny.

En la línia del seu pare adverant que “l’espanyol no ha estat mai llengua d’imposició” (amb supina ignorància de l’al·locució de Nebrija a la reina Isabel I de Castella, que “la llengua sempre ha estat companya de l’imperi”), Felipe VI intervingué en la polèmica amb el clixé de la “història en comú”. Comú, però no igual. Com deia l’enyorat Manuel Vázquez Montalbán, la història no és igual mirar-la d’una banda dels canons que de l’altra. Algú s’imagina Alemanya invocant la història que té en comú amb els jueus per negar l’Holocaust? Doncs això fa Espanya amb els pobles indígenes que va “civilitzar”, invocant la història compartida on uns brandaven el fuet, els gossos, el foc i la destral i els altres les víctimes. Una història tan entranyable que arribà a l’extermini dels aborígens de les Illes del Carib, cap de pont de la colonització espanyola de les Amèriques.

Potser d’aquí a molts anys, si abans la història i els vicis propis no esborren els catalans de la faç de la terra, Espanya maldarà per ser convidada a celebrar la independència de Catalunya tot invocant una llarga història en comú. Les accions del seu esperit de conquesta i les violències del seu esperit intolerant esdevindran una història compartida malgrat, o encara en virtut del repartiment de papers en una confrontació entre espanyols. Allò que fa Turquia quan nega el genocidi armeni, ho fa Espanya per amagar que la guerra de 1936 a 1939 fou, en gran part, una croada contra el separatisme català. De la mateixa manera que nega que la guerra de Secessió, vista en perspectiva hispana, fos una guerra d’assimilació al regne de Castella.

Amb idèntic tarannà, els futurs historiadors espanyols mantindran que la repressió desencadenada el 2017 i agreujada després d’arribar Sánchez a la Moncloa era la forma, accidentada però inevitable, de la vida en comú en una democràcia en què la llei era igual per a tothom i els jutges, com els virus, no entenien en territoris. Però, sigui quin sigui el futur de Catalunya, a hores d’ara absolutament imprevisible, una cosa és segura: com més avanci la decadència espanyola, menys podran els espanyols evitar que els interpel·lin pel seu paper a la història moderna. A molts observadors els meravella com s’afanyen a actualitzar aquest infaust paper amb una incontinència incomprensible pels demòcrates del planeta. Quan hagin acabat de recrear la llegenda negra amb la contribució de totes i cada una de les institucions de l’estat, llavors en culparan l’anti-Espanya eterna. I continuaran cofois de la seva excepcionalitat, feliços com el personatge del Lazarillo per uns colomars que valdrien una fortuna si estiguessin dempeus.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.