Catalunya serà pagesa o no serà

"Els poders, en comptes d'ajudar la pagesia perquè la seva feina sigui rendible, se'n desentenen"

Joan Minguet Batllori
01.03.2022 - 20:31
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

En un país centralista i desestructurat com el nostre, les contradiccions apareixen a la mínima oportunitat. Quan es va saber que Alcarràs, de Carla Simón, havia guanyat l’Ós d’Or de Berlín amb una pel·lícula parlada exclusivament en català (amb deix ponentí, per a ser més precisos), van ser tot alegries. També per part d’aquells que, paradoxalment, des de la Generalitat de Catalunya defensen unes indústries culturals poliglotes, és a dir, que no cal que la llengua catalana hi tingui presència, encara que no sigui exclusiva, en el cinema produït al país. Ja ho sabem, però a alguns no els agrada recordar-ho: la cultura industrial sempre juga a favor de la bèstia grossa. I sense estat propi, si no obligues que el cinema fet a Catalunya sigui majoritàriament en català, ja em direu com ens diferenciarem del cinema que fan a Espanya. I la bèstia petita es va fent insignificant.

Una altra contradicció o paradoxa que s’ha posat sobre la taula amb la pel·lícula de Carla Simón és que, sense que ningú l’hagi vista, personalitats de la Generalitat l’hagin aplaudida. I això que Alcarràs, pel que han explicat els qui sí que l’han vista, posa en escena una cosa terrible: explica l’última collita en un camp que, a partir d’aleshores, serà terra erma per a albergar plaques solars. I la cosa dic que és terrible perquè no és cap ficció, és el que passa a la realitat: camps de conreu que deixaran de ser-ho ben aviat perquè, en comptes de buscar llocs imaginatius on posar aerogeneradors i plaques solars, el govern aposta per arrabassar els pocs camps de conreu que van quedant a Catalunya, especialment a les zones de secà. Quanta hipocresia! Els nostres governants, com els de tot l’entorn, fa temps que condemnen la pagesia. I no saben que la pel·lícula que aplaudeixen és, precisament, una denúncia de les seves polítiques en contra del món agrari.

Gent que conec ha signat l’acord perquè les seves terres passin a ser ermes i siguin col·lapsades per plaques solars. I per què ho signen? Perquè aquestes plaques els atorgaran 1.800 euros anuals per hectàrea, mentre que el conreu de cereal els en dóna una part infinitament més petita. I això és culpa (no culpa cristiana, culpabilitat política) dels qui no fan res per ajudar les pageses i els pagesos de les nostres contrades. I la civilització pagesa, mentrestant, es va morint.

L’editora Maria Bohigas ho va explicar de meravella quan va rebre un dels premis nacionals de Cultura, el 2019: “I ara vull parlar del paisatge de debò: del paisatge fet de camps i de boscos. Quan parlem de cultura no hi solem pensar, i tanmateix la cultura en primer lloc és això. En el cas de la catalana, diria que la seva part primordial són les generacions i generacions de mans d’homes i dones que han fet el paisatge com es fa una obra d’art. N’hi ha prou de circular una mica per adonar-se’n: és tota una civilització pagesa que tenim incrustada a les muntanyes i a les valls.” Bohigas encara anava més enllà. Aquells dies acabava d’extingir-se un incendi greu a la Ribera d’Ebre, potser ho recordeu. I ella evocava una imatge que va córrer: una clapa d’oliveres intactes enmig de tot un paisatge calcinat. “La cultura és això: un clap de conreu que atura el foc. Deixeu morir els conreus i no hi haurà qui l’aturi.” Més clar que l’aigua!

Fa temps que la societat occidental ha abandonat el món agrícola. Els paisatges, o són per a embadalir turistes o són condemnats a l’esforç incansable que porta al patiment. I per això els poders, en comptes d’ajudar la pagesia perquè la seva feina sigui rendible, se’n desentenen. I mostren aquesta ignorància, aquesta barbaritat d’anihilar tota una tradició cultural i una necessitat vital: consumir productes que es puguin conrear a prop de casa teva.

La cosa ve de lluny, malauradament. Carlo Levi, a la novel·la L’orologio (1950), ja alertava just després de la Segona Guerra Mundial del desastre que implicava abandonar el món agrícola. En un moment del llibre, sosté que la divisió entre burgesia i proletariat és inútil. Ell proposava una divisió més genèrica, gairebé de civilització, afegia l’escriptor: els pagesos i els luigini, “vet aquí les úniques dues categories de la nostra història”. Els pagesos eren –o són– “els del sud i els del nord, amb la seva civilització fora dels temps i de la història, amb el seu aferrament a les coses, amb la seva proximitat als animals, a les forces de la natura i de la terra”. Ja sé que aquesta visió és excessivament romàntica, que avui hi ha pagesos que s’han industrialitzat, que treballen amb llavors transgèniques o que exploten els animals per al rendiment econòmic.

Però potser és perquè els luigini (un nom que provenia d’un personatge, Luigino, d’una novel·la anterior de Levi, Crist s’ha aturat a Èboli, que també és una reivindicació de la pagesia) han acabat immiscint-se en el món rural. I han ajudat, des de dins, al declivi de la gent de pagès, “una civilització aliena a la història i a la raó progressiva, una civilització de saviesa antiga i pacient dolor”. Però qui eren els luigini? Per Carlo Levi eren “els altres, la gran majoria de la il·limitada, informe, ameboide petita burgesia, són la multitud de buròcrates, empleats de l’estat, banquers, carrinclons, militars, magistrats, advocats, policies, diplomats, aspirants, capellans, paràsits…” Oi que Levi s’explicava molt bé? Enfront del treball de la terra, real com poques coses, perquè no es pot fer virtualment, la ficció del funcionariat.

He arribat a les extraordinàries novel·les de Carlo Levi (per cert, les cites no són exactes per tal d’agilitar l’article) gràcies al filòsof, també italià, Giorgio Agamben, que fa uns quants anys va rebre el premi Nonino, atorgat als qui demostren una estima per la civilització pagesa. I, en rebre el premi, Agamben feia una reflexió que val també per a tots els països catalans i per als països veïns: deia que els historiadors del futur se sorprendran de la poca dificultat que hi ha hagut per a eliminar una cultura que, de manera general, havia romàs inalterable durant cinc mil anys. “I no menys sorprenent és la facilitat amb què ens hem deixat persuadir pels pregoners del progressisme que això ha estat un fenomen inevitable; tan inevitable, però, que per a portar-lo a terme va caldre, curiosament, exercir sobre els afectats una violència sense precedents.”

La darrera expressió d’aquesta violència, que els buròcrates exerceixen sobre la civilització pagesa desenfrenadament, és aquesta intromissió d’indústries elèctriques que, al costat de l’abandó que han sofert per les successives conselleries d’Agricultura, acaben deixant-nos uns paisatges mecanitzats (plaques, molins) i erms. O el paisatge es converteix en parc natural, protegit per llei per atrapar el turisme autòcton o exterior, o seràs arrossegat al no-res.

A final del segle XIX, Nietzsche, a Així parlà Zaratustra, feia un elogi hiperbòlic de la feina del pagès, “aquesta és l’espècie més noble i distingida”, deia el filòsof. I encara afirmava una altra cosa: “El pagès, avui, és el millor; i l’espècie pagesa hauria de ser la dominant!” Ell ho deia fa més de cent vint-i-cinc anys, però encara té raó. Enfront dels luigini (ja ho sabeu: buròcrates, polítics, empresaris i tots els qui perpetuen amb el silenci el seu domini), cridem ben fort: Catalunya serà pagesa o no serà.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes