Una conseqüència molt curiosa de les declaracions de Santiago Vidal, m’expliquen, és que hi ha un tipus de personatge que a Madrid sembla que s’ha adonat en escoltar-les que el món no és tan pla com el veu ell.

M’expliquen que a la villa y corte, de sobte, alguns han començat a preguntar-se si pot ser que Catalunya ja tinga l’ajut actiu d’uns altres estats en el camí cap a la independència. I, segons que sembla, comencen a témer que allò que deia algú que vagaríem per l’espai sideral se’ls complique molt. L’obsessió –es veu– s’ha desfermat especialment amb Rússia, no únicament a Madrid, sinó també, pel que vam poder llegir ahir, a La Vanguardia.

Cor exèrcit rus estelada auditoriQue a Rússia li pot interessar molt la independència de Catalunya és evident. Tant com que a Catalunya no li interessa gens en aquest moment el suport de Rússia. Rússia, interessada sempre en tot allò que puga desestabilitzar la Unió Europea, fa gests des de fa temps. Mireu, per exemple, aquesta fotografia: són els cors de l’exèrcit rus a l’Auditori de Barcelona cantant ‘Els segadors’ amb una bandera russa i una estelada –no amb una senyera. Aquest cor no és un cor qualsevol i sembla poc probable que la tria de la bandera siga anecdòtica.


Moscou SolidaritatPer una altra banda, fa temps que Rússia vol portar a Moscou el govern català, també per fer-lo servir en la seua estratègia. No se n’ha sortit i de moment l’únic independentista català que hi ha anat és un representant de Solidaritat Catalana, que va ser abundantment promocionat per Russia Today, la televisió eina de propaganda del Kremlin. Aquesta fotografia és de la reunió internacional en què aquest partit independentista va participar, una reunió en què és ben evident que Moscou s’hauria estimat molt tenir el president Puigdemont. Mireu també la piulada i què diu:

separatists-2

Sobre això, aquells que tenen tanta obsessió a comptar qui rep el govern català i qui no el rep, farien bé de mirar també on va el govern català i on no va. Perquè ja fa temps que la diplomàcia catalana actua com un autèntic estat i, per tant, es mou amb unes prioritats geopolítiques clares i rotundes. I Moscou no en forma part. D’això, a Brussel·les (tan alarmada per les facilitats espanyoles als vaixells de guerra russos), en deuen prendre bona nota. En una Brussel·les, que, com explica Josep-Maria Terricabras en aquest article, va fer gests diplomàtics significatius durant la visita de Puigdemont, Junqueras i Romeva –gests que, evidentment, els qui ho neguen tot no voldran ni veure.

Rússia no ajuda Catalunya, o almenys no ho fa d’acord amb Catalunya, però la polèmica és força interessant, perquè revela que el pensament geopolític espanyol és molt poc elaborat. Tenen motius per a preocupar-se? Tants com us pugueu imaginar. Però, francament, abans de pensar en Rússia haurien de mirar cap a Dinamarca, Irlanda, Bèlgica, Suïssa, Eslovènia, Letònia, Estònia, Finlàndia… El problema que tenen ells, però, és aquesta seua tradicional al·lèrgia a la realitat. A la conferència del president Puigdemont a Brussel·les hi havia a primera fila eurodiputats de tots els grups parlamentaris –tret de l’extrema dreta– i de setze estats dels vint-i-vuit que té la Unió. I assistents i personal de tots els grups polítics i de tots els estats de la Unió. Ells, però, s’estimen més dir que no hi va anar ningú. I aparentment estan més tranquils així.

Més tranquils fins que, de sobte, algú enarbora el fantasma de Rússia (o del Regne Unit, o d’Israel com fa avui La Razón, o de la Xina, o dels Estats Units: hi ha tants candidats!) i aleshores els sobrevé el pànic perquè descobreixen que el món no funciona com voldrien. Que les regles de la geopolítica no afavoreixen mai un sol estat en qualsevol circumstància. I que i tant com n’hi ha, d’estats que veuen amb bons ulls el procés català.

Hi deu haver estats molt contraris a la independència de Catalunya per raons ètiques i polítiques, i per raons de conveniència també. Però és evident que n’hi ha també de molt favorables per raons ètiques i polítiques, i de molt favorables –potser més i tot– per raons de conveniència. El problema d’Espanya és haver dut també aquest debat, com tants altres, al punt més absurd. Per a guanyar Espanya els altres 204 estats que hi ha avui al món haurien de posar-se tots, sense cap excepció, a favor seu. I una cosa com aquesta no ha passat mai en la història. Mentre que nosaltres només que un ens faça costat ja haurem trencat el sostre i jugarem una altra partida i en una altra divisió. No sé qui els va aconsellar una estratègia amb tan poc trellat i tan irreal, però, fos qui fos, he de reconèixer que ens ha fet un gran favor.

P. S.: Si voleu llegir un relat més sensat per a saber on som en termes diplomàtics, podeu llegir aquest article de fa uns quants dies.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb