Catalunya i, només com a exemple, Rússia

«I tant com n'hi ha, d'estats que veuen amb bons ulls el procés català»

Vicent Partal
30.01.2017 - 02:38
Actualització: 30.01.2017 - 03:38
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Una conseqüència molt curiosa de les declaracions de Santiago Vidal, m’expliquen, és que hi ha un tipus de personatge que a Madrid sembla que s’ha adonat en escoltar-les que el món no és tan pla com el veu ell.

M’expliquen que a la villa y corte, de sobte, alguns han començat a preguntar-se si pot ser que Catalunya ja tinga l’ajut actiu d’uns altres estats en el camí cap a la independència. I, segons que sembla, comencen a témer que allò que deia algú que vagaríem per l’espai sideral se’ls complique molt. L’obsessió –es veu– s’ha desfermat especialment amb Rússia, no únicament a Madrid, sinó també, pel que vam poder llegir ahir, a La Vanguardia.

Cor exèrcit rus estelada auditoriQue a Rússia li pot interessar molt la independència de Catalunya és evident. Tant com que a Catalunya no li interessa gens en aquest moment el suport de Rússia. Rússia, interessada sempre en tot allò que puga desestabilitzar la Unió Europea, fa gests des de fa temps. Mireu, per exemple, aquesta fotografia: són els cors de l’exèrcit rus a l’Auditori de Barcelona cantant ‘Els segadors’ amb una bandera russa i una estelada –no amb una senyera. Aquest cor no és un cor qualsevol i sembla poc probable que la tria de la bandera siga anecdòtica.


Moscou SolidaritatPer una altra banda, fa temps que Rússia vol portar a Moscou el govern català, també per fer-lo servir en la seua estratègia. No se n’ha sortit i de moment l’únic independentista català que hi ha anat és un representant de Solidaritat Catalana, que va ser abundantment promocionat per Russia Today, la televisió eina de propaganda del Kremlin. Aquesta fotografia és de la reunió internacional en què aquest partit independentista va participar, una reunió en què és ben evident que Moscou s’hauria estimat molt tenir el president Puigdemont. Mireu també la piulada i què diu:

separatists-2

Sobre això, aquells que tenen tanta obsessió a comptar qui rep el govern català i qui no el rep, farien bé de mirar també on va el govern català i on no va. Perquè ja fa temps que la diplomàcia catalana actua com un autèntic estat i, per tant, es mou amb unes prioritats geopolítiques clares i rotundes. I Moscou no en forma part. D’això, a Brussel·les (tan alarmada per les facilitats espanyoles als vaixells de guerra russos), en deuen prendre bona nota. En una Brussel·les, que, com explica Josep-Maria Terricabras en aquest article, va fer gests diplomàtics significatius durant la visita de Puigdemont, Junqueras i Romeva –gests que, evidentment, els qui ho neguen tot no voldran ni veure.

Rússia no ajuda Catalunya, o almenys no ho fa d’acord amb Catalunya, però la polèmica és força interessant, perquè revela que el pensament geopolític espanyol és molt poc elaborat. Tenen motius per a preocupar-se? Tants com us pugueu imaginar. Però, francament, abans de pensar en Rússia haurien de mirar cap a Dinamarca, Irlanda, Bèlgica, Suïssa, Eslovènia, Letònia, Estònia, Finlàndia… El problema que tenen ells, però, és aquesta seua tradicional al·lèrgia a la realitat. A la conferència del president Puigdemont a Brussel·les hi havia a primera fila eurodiputats de tots els grups parlamentaris –tret de l’extrema dreta– i de setze estats dels vint-i-vuit que té la Unió. I assistents i personal de tots els grups polítics i de tots els estats de la Unió. Ells, però, s’estimen més dir que no hi va anar ningú. I aparentment estan més tranquils així.

Més tranquils fins que, de sobte, algú enarbora el fantasma de Rússia (o del Regne Unit, o d’Israel com fa avui La Razón, o de la Xina, o dels Estats Units: hi ha tants candidats!) i aleshores els sobrevé el pànic perquè descobreixen que el món no funciona com voldrien. Que les regles de la geopolítica no afavoreixen mai un sol estat en qualsevol circumstància. I que i tant com n’hi ha, d’estats que veuen amb bons ulls el procés català.

Hi deu haver estats molt contraris a la independència de Catalunya per raons ètiques i polítiques, i per raons de conveniència també. Però és evident que n’hi ha també de molt favorables per raons ètiques i polítiques, i de molt favorables –potser més i tot– per raons de conveniència. El problema d’Espanya és haver dut també aquest debat, com tants altres, al punt més absurd. Per a guanyar Espanya els altres 204 estats que hi ha avui al món haurien de posar-se tots, sense cap excepció, a favor seu. I una cosa com aquesta no ha passat mai en la història. Mentre que nosaltres només que un ens faça costat ja haurem trencat el sostre i jugarem una altra partida i en una altra divisió. No sé qui els va aconsellar una estratègia amb tan poc trellat i tan irreal, però, fos qui fos, he de reconèixer que ens ha fet un gran favor.

P. S.: Si voleu llegir un relat més sensat per a saber on som en termes diplomàtics, podeu llegir aquest article de fa uns quants dies.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
jaume
jaume
30.01.2017  ·  00:28

Gràcies pel que escrius i pel que saps -i potser de moment, no escrius- director.

Pep Agulló
Pep Agulló
30.01.2017  ·  02:15

És poden tenir dogmes i saber fer política, que li preguntin al Vaticà. Però Espanya vol jugar a fer política amb els dogmes… les trompades estan garantides.

Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
30.01.2017  ·  02:16

El reconeixent internacional de la República Catalana cal treballar-lo però no crec que ens hi hàgim d’encaparrar molt, si de cas ara més de cara a acabar tot aquest llarg camí cap a la llibertat i fer el referèndum per tal que hi hagi un àrbitre independents si l’estat espanyol continua emprenyant impossibilitant el camí amb els judicis i les seves sentències. Evidentment, cal denunciar-ho i segurament portar-ho al Tribunal Penal Internacional, però el reconeixement del nostre estat el tenim més que assegurat un com hàgim guanyat el referèndum i l’hàgim proclamat des del Parlament. Com diu el Vicent, amb un sol estat que ens reconegui, ja tindrem el camí obert i el desig serà ràpid per tal que hi hagi una llarga llista d’estats que facin el mateix perquè els primers que s’hi apuntin saben que els primers a fer-ho tindran un tracte de preferència del govern català i això interessa a tots els estats.
Sobre el fet que a Rússia ens reconeixerien aviat, jo del govern no correria massa. És important que Rússia ens reconegui però s’hauria d’evitar de donar-li un tracte preferencial. Per als porucs, els dic que ens convé que ens reconeguin com més estats millor, també el Vaticà, Israel i, fins i tot, amb estats amb els quals no hi simpatitzem gens. Perquè reconeixement, no implica estar d’acord amb les seves polítiques i quan ja en tinguem una bona llista, potser serà l’hora de revisar-ho però mai abans de tenir-la.

Josep M. Armengou
Josep M. Armengou
30.01.2017  ·  02:17

Tenim molta feina. No cal que fabulem tant. No cal que alimentem més la ganduleria i que “ja ens ho farà algú altre.”

Ramon Perera
Ramon Perera
30.01.2017  ·  02:18

Amb independència del tema Catalunya, crida molt l’atenció la manera com funciona el poder a Espanya. Seria matèria per unes quantes tesis doctorals i no sé si ningú ha procurat fer una investigació científica en aquest sentit. Aquesta manera de funcionar queda succintament reflectida en aquestes frases de l’editorial: a) “[un] personatge que a Madrid sembla que se n’ha adonat per primer vegada que el món no és tan pla com el veu ell.”, b) “…la polèmica és força interessant perquè posa de relleu com de poc elaborat és el pensament geopolític espanyol.”, c) “El problema que tenen ells, però, és la seua tradicional al·lèrgia a la realitat.”

Proposo una hipòtesi, si més no com a hipòtesi de treball. En una entrevista recent, Martí Rigau descriu el fet conegut del gran poder dels alts funcionaris de l’estat espanyol: “L’Estat espanyol el porten els funcionaris. […] Però tota aquesta gent, tot aquest funcionariat, prové d’un món molt jacobí i centralista. […] però els advocats de l’Estat entre ells estan en una òrbita absolutament centralista, en defensa de la unitat com sigui… hi ha molt parentiu, es casen entre ells, i això de les oposicions s’hereta…”. Una col·lectiu així, hi ha algun exemple en aquest sentit, funciona com determinades personalitats patològiques individuals: el punt de vista propi és l’únic concordant amb la realitat, desconfiança vers als que no són del grup propi, convenciment de la superioritat moral i jerarquica pròpia, etc.

Josep
Josep
30.01.2017  ·  05:41

És molt interessant com allà a l’Altiplà procuren sempre adaptar la realitat als seus propis models. I quan es veu ben clar que no concorden, dediquen temps i esforços a voler modificar la realitat. Per a ells, la seua idea és la correcta. D’ací que tantes vegades hagen hagut d’enfrontar-se amb el mateix problema i l’hagen abordat de la mateixa manera. Encara que es veja d’una hora lluny que no pot funcionar. En qualsevol cas, s’ha de celebrar que la por haja canviat de bàndol.

Ramon
Ramon
30.01.2017  ·  09:43

El acercamiento de Trumph a Rusia , pero CUIDADO no cumpliendo los tratados militares firmados con ellos , (… respecto a escudos antimisiles) SIEMPRE y cuando no se establezcan en Europa … CAMBIA TODO … los minoritarios de Solidaritad tienen que mantener puentes , SOLO ELLOS , SI , pero tenerlos , pensemos que hasta hace poco la esposa del responsable del CNI español era rusa-

Pensemos en activar antiguas amistades históricas , en Inglaterra ,Marruecos , Filipinas … Marruecos Abd el-Krim se reunió con Macià mientras los militares españoles desfilaban por su colonia con las cabezas cortadas de los vencidos clavadas en bayonetas … y los gaseaban … pero España nos lo va a poner dificil … http://www.centredelas.org/es/conflictos-y-guerras/935-bombardeos-quimicos-en-el-rif-gas-mostaza-espanol-o-napalm-marroqui-un-error-no-justifica-a-otro

EL RELATO de lo que ocurre en Catalunya tiene que tener 2 vertientes la INTERNA , ESPAÑA NOS ROBA , Y LA EXTERIOR ADAPTADA A CADA PAÍS …… ESTOY ESPERANDO VER LA LEYENDA NEGRA DE FLANDES SIENDO APROBECHADA A NUESTRO FAVOR , el caso de los nazis protegidos por España ….

jaume
jaume
30.01.2017  ·  10:25

Xavier Domènech : ” Els diputats i les diputades de Podemos /CSQP provarem de que s’assumeixi la possibilitat de crear una comissió per tal de que es pugui parlar sobre el problema territorial espanyol.”

– Però si ni PP, ni PSOE, ni C’s estan a favor , ni tan sols de parlar sobre la crisi territorial espanyola. Tanquen files per tal de que no hi hagi aquest debat.

Xavier Domènec : “Bé, però els diputats i diputades de Podemos / CSQP treballarem per tal de que pugui haver-hi la possibilitat, aquest cop sí, d’una entesa per tal de que es pugui crear una comissió que plantegi parlar, discutir i solucionar l’estructura territorial de l’estat.”
.
A veure, això és la nova política? Ser miop a la realitat, i que les paraules puguin ser mastegades, aixó sí, en els dos gèneres gramaticals per mor del discurs feminista políticament fins que perden tot el significat i tota connexió amb la realitat, ¿resultarà que això és la nova política que ha de regenerar la societat catalana/espanyola?
.
Menys paraules buides, menys castells a l’aire i més respecte a la intel·ligència dels ciutadans. ¿O és que els poscomunistes ara són els usuaris de la posveritat? ¿O és que, també ells, tracten de súbdits crèduls i pretenen que els espanyols es creguin les seves prospeccions a futur, en lloc de tractar-los com a ciutadans crítics que exigeixen “accountability” als seus dirigents?
Ai, ai, ai, aquests revolucionaris domesticats.

Carles
Carles
30.01.2017  ·  11:05

Jaume, aquestes declaracions de Domènech m’han recordat “Algo personal” de Serrat on diu:
“Pero, eso sí, los sicarios no pierden ocasión
de declarar públicamente su empeño
en propiciar un diálogo de franca distensión
que les permita hallar un marco previo

que garantice unas premisas mínimas
que faciliten crear los resortes
que impulsen un punto de partida sólido y capaz
de este a oeste y de sur a norte,

donde establecer las bases de un tratado de amistad
que contribuya a poner los cimientos
de una plataforma donde edificar
un hermoso futuro de amor y paz.”

Paraules i més paraules.

albert
albert
30.01.2017  ·  17:54

Un diplomàtic -cònsol a Barcelona- de l’esfera ex-sovietica em deia que si Catalunya oferís una base maritima a la Mediterrania occidental (Tarragona?, Alt Empordà?…) als russos, tindirem un aliat segurissim, i amb dret de veto al Consell de Seguretat. I jo li vaig preguntar” si.. però i quan s’enfadin els americans i l’OTAN què fem?”. Molt fàcil, va dir, els compreu els F18 a ells i t’asseguro que s’haurà acabat el problema.

albert
albert
30.01.2017  ·  17:59

En la primera etapa, que serà duríssima, no crec que ens poguem permetre el luxe de desaprofitar cap escac geoestratègic que tinguem a l’abast.
Si Rússia ens fa la cort perquè vol desestabilitzar la UE, doncs ja sap la UE què li toca fer amb Catalunya per tal que no tinguem necessitat de Rússia.
Així es juga en diplomàcia, senyors!
Com va dir aquell, Catalunya no té amics, només té interessos. I anem per feina.

Antoni
Antoni
30.01.2017  ·  20:33

No sé quin gran estadista va dir allò de que el seu Estat “no tenia amics, només interessos” (o potser va ser Sir Humphrey al “Sí, ministre”!); si tal com sembla, la Diplomàcia catalana ja ha començat a actuar gairebé com a tal, faria bé de no llençar cap de les cartes que pugui tenir per negociar, per molt greixoses, llefiscoses i fastigoses que siguin, de cara a futurs reconeixements; una altra cosa seria posar totes les cartes sobre la taula ben obertes, això tampoc!; però de llençar-ne cap, ni pensar-hi, i menys quan el blat encara no és al sac i molt menys lligat!

albert
albert
30.01.2017  ·  20:54

No va ser sir Humprhey, que ho hauria pogut dir donat l’estil cinic però realista de l’interessant personatge de “Sí, ministre”, sinó ni més ni menys que Churchill. De tota manera altres polítics britanics ho havien dit ja molt abans. No sembla haver-los anat gaire malament a aquests britànics, oi?

Delfí
Delfí
31.01.2017  ·  22:10

El Govern amb un objectiu clar, ha de jugar totes les cartes possibles, no tancar-se a res. és part del joc polític.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes