El president de la Generalitat, Quim Torra, i el president armeni, Armen Sarkissian, a la cerimònia inaugural de l'Smithsonian Folklife Festival a Washington.

Dimecres s’inaugurava l’Smithsonian Folklife Festival, una exposició internacional de patrimoni cultural, la més important del món sobre aquesta qüestió, que es fa cada any a Washington DC d’ençà del 1967.

Enguany la cultura armènia i catalana eren les convidades. El fet que coincidissin com a cultures convidades no és casualitat, sinó que el director del Centre per al Folklore i el Patrimoni Cultural, Michael Atwood Mason, responsable del programa, considerava que totes dues nacions lluiten per definir el seu futur polític i que tenen una cultura popular potent, que expressa valors socials compartits i que, malgrat les tensions, la vida cultural i creativa persisteix. Per ell, el festival és una oportunitat perquè totes dues cultures descobreixin els punts que comparteixen.

El poble armeni, tot i tenir actualment un estat independent, és el cas de lluita per la supervivència nacional. La nació armènia, situada entre tres grans imperis (otomà, rus i persa), va resistir durant segles contra un procés de turquització i russificació en cada territori.

El procés es fonamenta en una minoria nacional, amb un paper important de les associacions culturals, diaris i biblioteques, a falta d’un estat a favor, amb un important paper de l’Església Apostòlica Armènia (separada de la branca principal del cristianisme l’any 451) amb una tasca per a preservar la llengua i la literatura.

Dimecres s’inaugurava l’Smithsonian Folklife Festival, una exposició internacional de patrimoni cultural, la més important del món sobre aquesta qüestió, que es fa cada any a Washington DC d’ençà del 1967.

Enguany la cultura armènia i catalana eren les convidades. El fet que coincidissin com a cultures convidades no és casualitat, sinó que el director del Centre per al Folklore i el Patrimoni Cultural, Michael Atwood Mason, responsable del programa, considerava que totes dues nacions lluiten per definir el seu futur polític i que tenen una cultura popular potent, que expressa valors socials compartits i que, malgrat les tensions, la vida cultural i creativa persisteix. Per ell, el festival és una oportunitat perquè totes dues cultures descobreixin els punts que comparteixen.

El poble armeni, tot i tenir actualment un estat independent, és el cas de lluita per la supervivència nacional. La nació armènia, situada entre tres grans imperis (otomà, rus i persa), va resistir durant segles contra un procés de turquització i russificació en cada territori.

El procés es fonamenta en una minoria nacional, amb un paper important de les associacions culturals, diaris i biblioteques, a falta d’un estat a favor, amb un important paper de l’Església Apostòlica Armènia (separada de la branca principal del cristianisme l’any 451) amb una tasca per a preservar la llengua i la literatura.

En l’àmbit polític, a final del segle XIX es formen partits i agrupacions polítiques, amb reivindicacions nacionals i es creen guerrilles per protegir la població. El fet transcendental de la història del país, el genocidi armeni, començava el 24 d’abril 1915. Aquesta tragèdia va originar la deportació i la matança de 600.000 a 1,8 milions de persones durant els darrers anys de l’imperi Otomà. El govern turc continua negant-lo i això ha fet que la major part d’armenis es trobin actualment a la diàspora i que el fet s’hagi convertit en un motiu de dolor i reivindicació, amb l’exigència del reconeixement del genocidi, és a dir, de l’extermini dels avantpassats.

El conflicte de Karabakh
El 20 de febrer de 1988 va començar el moviment per l’autodeterminació de Karabakh, encapçalat pel grup d’intel·lectuals del Comitè Karabakh , per aconseguir l’autodeterminació, a la vegada que Armènia començava el seu procés d’independència de l’URSS.

El conflicte de l’Alt Karabakh comença quan arrenca la formació de l’URSS, el 1921, en què es decideix de transferir el territori a l’Azerbaitjan. El territori, amb un 90% de població armènia, no hi estava d’acord, i va denunciar ja en aquell moment una política d’azerificació: els seus drets nacionals van ser suprimits i les llibertats culturals i econòmiques, reduïdes. Més tard, no van tenir accés a llibres de text en llengua armènia ni a la televisió i, alhora, es va promoure un creixement de la població azerbaitjanesa i es va reduir l’armènia.

La situació, finalment, va dur a un enfrontament armat entre, d’una banda, els armenis de Karabakh i Armènia contra de l’Azerbaitjan, que significava una lluita per la integritat territorial. Va haver-hi entre 30.000 i 40.000 militars i civils morts i centenars de milers de desplaçats de banda i banda.

La lluita compartida per l’autodeterminació
Karabakh és un estat independent de facto amb una democràcia més avançada que no pas la d’Armènia (i, òbviament, l’Azerbaitjan), que ha fonamentat la legitimitat com a estat independent en l’autodeterminació.

El conflicte Karabakh-Azerbaitjan en l’àmbit internacional ha esdevingut una lluita entre la integritat territorial i el dret d’autodeterminació.

Armènia es va independitzar sense consentiment de l’URSS, amb un referèndum el 21 de setembre de 1991 i una declaració d’independència un anys abans. Fou reconeguda com a membre de l’ONU el 2 de març de 1992 i encara actualment té un 84% de la frontera tancada (Turquia i l’Azerbaitjan), amb una gran dependència militar i econòmica de Rússia. Té present l’amenaça de potències més grans i està en qüestió la supervivència nacional.

La política exterior armènia s’ha fonamentat sobretot en la defensa de l’autodeterminació, arran de la qüestió de Karabakh, enfront de la integritat territorial que defensa l’Azerbaitjan.

El primer ministre d’Armènia, i la resta de polítics, l’han defensat, en un sentit genèric per a tots els pobles del món, reivindicant-lo com a part dels Drets Humans, fins i tot davant representants de l’estat espanyol.

Sobre el cas català, el govern de l’Alt Karabakh, després de la declaració d’independència de Catalunya, va defensar que donava suport a l’autodeterminació catalana. Deia això: ‘El dret d’autodeterminació dels pobles és el component més important de la llei internacional i tots els estats han de respectar aquest dret. […] És indiscutible el dret del poble de Catalunya a decidir per ell mateix el seu estatus polític mitjançant l’expressió de la seva voluntat per mitjans democràtics.’ Armènia afirmava que seguia de prop els esdeveniments que envoltaven la votació sobre la independència a Catalunya.

La ministra de Cultura i Joventut de la República de l’Alt Karabakh, Narine Aghabalyan, en una entrevista a VilaWeb, declarava: ‘Karabakh, com qualsevol altra societat, té dret a l’autodeterminació. És un dret dels humans’. I, també en una entrevista a VilaWeb, Garo Paylan, diputat armeni del parlament turc, afegia: ‘A Catalunya i a Escòcia, la gent ha de poder decidir el seu futur.’

L’Organització de Nacions i Pobles No Representats va ser creada el 1991 per defensar els drets polítics, socials i culturals dels pobles i promoure’n el dret d’autodeterminació. Un dels membres fundadors era Armènia, quan encara no era independent, com també en van formar part Estònia, Letònia, Geòrgia, Palau i el Timor Oriental, que més tard van ser reconeguts internacionalment.

En canvi, l’estat espanyol té per ‘amic i aliat’ Turquia, país amb el qual manté una ferma aliança, i consegüentment amb l’Azerbaitjan, en favor de la integritat territorial. El 20 de març de 2018, el primer ministre turc recordava el suport ‘clar’ del seu país contra l’independentisme català, que ha dut l’estat espanyol a defensar l’adhesió turca a la Unió Europea; a defensar l’estat turc, fins i tot quan rebia critiques d’Europa; i a col·laborar amb Turquia, en matèries com extradicions o armament, que han fet perillar els drets fonamentals.

En el cas azerbaitjanès, per exemple, l’agència Turan ha publicat articles com ara ‘El paral·lelisme estrany i il·legal entre Catalunya i Armènia’, que remarca que l’ambaixador espanyol i les autoritats azerbaidjaneses ‘han fet pronunciaments inequívocs en favor de la legalitat vigent i la integritat de tots dos estats, l’Azerbaitjan i Espanya’, on fins i tot s’acusa que aquests darrers quaranta anys s’ha fet un adoctrinament a l’escola parlant d’Espanya com d’un ‘enemic i uns lladres’, i defineix els casos català i armeni com un camí il·legal i criminal.

El reconeixement del genocidi armeni
El Parlament Europeu reconeixia les matances a Armènia del 1915 al 1923 com un genocidi, i aquest ha estat un dels principals cavalls de batalla internacionals. Estats com França, Itàlia, Alemanya, els Països Baixos, Bèlgica, Rússia, l’Argentina, el Brasil i el Canada han reconegut el genocidi. Però l’estat espanyol, no.

El 12 d’abril de 2018 el congrés espanyol rebutjava una moció presentada per ERC que demanava el reconeixement del genocidi. Hi van votar en contra el PP i Ciutadans. El PSOE es va abstenir. Era la tercera vegada que es refusava aquest reconeixement, després d’una moció al senat el 2015 de l’Entesa de Progrés i una altra moció presentada per ERC el març del 2011.

En tots els casos el PSOE s’abstenia, cosa que evitava el reconeixement, i el PP hi votava en contra. El portaveu del govern basc, Josu Erkoreka, assenyalava el vot dels dos grans partits espanyols com un exercici de realpolitik per a no incomodar a Turquia.

Molts partits socialistes europeus havien donat suport a iniciatives similars de reconeixements, fins i tot al Parlament Europeu, però el PP i el PSOE anaven junts al congrés i al senat espanyols. Hi havien votat favorablement als parlaments català i basc, però s’hi oposaven quan era una qüestió d’estat.

El Parlament de Catalunya reconeixia el genocidi armeni el febrer de 2010. Com diu Llibert Ferri, les demandes armènies tenen en comú amb Catalunya que ‘els sectors polítics més reticents o contraris a les reivindicacions catalanes són també els que més els costa reconèixer el genocidi’. A part els parlaments català i basc, també ha estat reconegut pels de les Illes Balears, Navarra i Aragó.

L’amistat Catalunya-Armènia
En la ciutat de Barcelona, s’erigia el 2009 a Montjuic una jachkar (en armeni, ‘creu de pedra’), representativa de la cultura armènia, on es pot llegir, al peu, ‘per l’amistat entre Armènia i Catalunya’.

Els vincles i la cooperació entre Armènia i Catalunya tenen dècades d’història. El Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN) mobilitzava la societat catalana el 1988, organitzant activitats i un concert a Barcelona per recaptar fons per a les víctimes del terratrèmol de Spitak, a Armènia, el 1988, quan encara era dins l’URSS.

Més recentment, enguany, el president Quim Torra i Carles Puigdemont mostraven els llaços de les dues nacions, felicitant, el 28 de maig, el centenari de la independència de la Primera República d’Armènia.

Els armenis catalans fundaven el 2004 a Barcelona l’Associació Cultural Armènia de Barcelona (ACAB), que amb motiu dels darrers esdeveniments a Catalunya, el 24 d’abril de 2018, van emetre un comunicat en què demanaven l’alliberament dels presos polítics i donaven suport al dret d’autodeterminació del poble de Catalunya, malgrat la diversitat ideològica, un gest que no han fet moltes altres associacions del país.

El 20 de febrer a Barcelona, per commemorar el trentè aniversari del Moviment Karabakh –un moviment popular per l’autodeterminació del territori–, va comptar, en uns moments en què Catalunya es troba en un procés similar, amb la intervenció de l’ambaixador d’Armènia a Espanya, Avet Adonts.

El primer d’octubre, una de les veus més reconegudes d’Armènia, el cantant de System of a Down, Serj Tankian, va defensar amb contundència el dret d’independència de Catalunya i criticà durament la violència exercida pel govern espanyol.

Els llaços entre Catalunya i Armènia són forts, tenen en comú haver estat dues nacions entre grans potències, que donen una gran importància a la supervivència nacional i cultural en el curs del temps i que ara mantenen uns forts lligams en l’escena internacional en defensa de les minories i l’autodeterminació. I aquesta setmana han coincidit a l’Smithsonian Folklife Festival.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.