Narine Aghabalyan és la ministra de Cultura i Joventut de la República de l’Alt Karabakh, que ha passat uns dies a Catalunya en un viatge per motius privats, i ha tret temps de la seva agenda per concedir aquesta entrevista. L’Alt Karabakh és un estat independent de facto sense reconeixement de la comunitat internacional. El país, de majoria armènia, va ser integrat durant dècades a Azerbaidjan per sobre de la seva voluntat. Però, amb la desintegració de la URSS, el Karabakh proclamaria la seva independència, fet que va donar lloc a una cruenta guerra fins el 1994.

Des d’aquell moment, el territori s’autogoverna en el seu dia a dia, convivint amb una fràgil situació d’alto al foc, sovint trencada, a la vegada que cerca el seu lloc en el món. Aquesta entrevista ens permet aprofundir en l’activitat d’un estat no reconegut, la seva relació amb Armènia, així com la visió sobre la independència de Catalunya, entre altres qüestions.

—Vostè és la Ministra de Cultura de l’Alt Karabakh. Quina és la funció d’un ministre de cultura d’un país no reconegut?
—En el cas concret de Karabakh, és molt important recuperar tot el que va perdre, perquè durant l’època soviètica, formant part d’Azerbaidjan, vam perdre la nostra identitat cultural. Azerbaidjan va aplicar una política per fer oblidar la nostra tradició, així que la nostra primera funció és rescatar-ho de l’oblit i donar-ho a les futures generacions.

També hi ha una segona funció, en ser Karabakh un estat de facto, generalment s’associa el país amb la guerra. Per això, la cultura juga un paper de reconeixement, a través de la qual es reconegui el Karabakh com un país provinent d’una antiga civilització, amb una cultura mil·lenària.

—Quines limitacions té, sent ministra d’un estat de facto, més enllà de no tenir el seient en organitzacions internacionals com la ONU o la UNESCO?
—Cert, lamentablement les institucions i organitzacions internacionals prefereixen no tenir res a veure amb el Karabakh. La cultura no s’hauria de confondre amb la política. La cultura d’un país hauria de ser reconeguda independentment de la situació d’un país. En el nostre cas això no passa, el Karabakh no és un estat reconegut i la comunitat internacional no vol relacionar-se amb estats com el nostre.

Aquí veiem una violació de la declaració universal dels drets humans, així com de les “lleis” de la humanitat. El Karabakh és un país que formava part d’Armènia quan aquest es va convertir en el primer estat en declarar el cristianisme com a religió oficial d’estat, tenint les primeres escoles cristianes i les primeres esglésies del món. Però no tenim l’oportunitat d’ensenyar-ho al món, ni de conservar molts monuments, fent-los més accessibles a la resta del món.

Cada any la situació canvia, millora. És cert que no hi ha reconeixement però ha augmentat el número de turistes que venen cada any a conèixer el país.

—El Karabakh, en una situació de conflicte, té un sistema de democràcia fins i tot superior a Armènia. Quina és la clau d’aquesta sistema?
—És com dius. Considero això la nostre major i millor fita, perquè quan el 1988 es va iniciar el procés d’independència de Karabakh, podríem haver escollit diversos camins, però vam triar estar dins les [nostres] lleis i la legalitat, vam ser lleials a les lleis internacionals. Vam declarar la independència a través d’un referèndum legal. Fins i tot el vam celebrar el 10 de desembre, dia de la Declaració Universal de Drets Humans.

Vam ser nosaltres mateixos els que vam triar aquest camí, i és molt important, sobretot per aquells països que treballen al voltant del conflicte de Karabakh i ho poden veure. Nosaltres vam guanyar la guerra i vam tenir la llibertat d’escollir com avançar, en ser un estat no-reconegut, podríem haver aprofitat per actuar sense control. Sempre fem les coses d’acord a les lleis, tot el que sigui relacionat amb les institucions, en les eleccions polítiques, etcètera. Sempre anem pel camí de la democràcia.

—Quin balanç fa de la situació del Karabakh, vint-i-cinc anys després de la independència?
—Si durant els primer anys, les nostres accions van ser dirigides cap a les institucions per aconseguir el reconeixement a través de negociacions. Ara no és així, s’ha canviat de tàctica. Avui treballem a nivell local, amb institucions polítiques infraestatals.

Per exemple, en els últims anys diversos estatals dels Estats Units, regions de França o Austràlia han reconegut el Karabakh com un estat. És a dir, estem començant des de baix, perquè en el reconeixement d’un país no podem considerar els estats actors unitaris. Així és més fàcil per nosaltres establir contactes. Un bon exemple seria les relacions molt intenses que hem establert amb França, ja sigui a través de relacions entre ciutats [ha hagut agermanaments entre ciutats dels dos estats], parlaments o el Senat. Creiem que actualment les relacions humanes són més efectives que les accions polítiques.

—Quina relació hi ha entre els dos estats de majoria armènia, Armènia i Karabakh? Què és Armènia respecte Karabakh?
—Realment quan va començar el nostre procés d’autodeterminació, la demanda que vam posar sobre la taula va ser la de la reunificació amb Armènia, ja que volíem recuperar la veritat històrica i ser amb Armènia un sol país.  Però quan vam triar anar pel camí de la democràcia i la legalitat també vam canviar la nostra demanda, era allò que volia la gent, principalment les noves generacions.

Vam declarar la independència, perquè la reunificació era un desig històric, era el somni dels nostres avantpassats, però la declaració d’independència neix per les circumstancies d’aquell context i moment històric.

Quan la URSS va caure, les seves ex repúbliques van esdevenir independents, incloent Azerbaidjan, i va sorgir l’oportunitat de que nosaltres també poguéssim formar el nostre propi país. Molts cops hem estat, i som, criticats per aquest fet, ja que ni tant sols Armènia ens reconeix.

També s’ha entendre en aquesta situació que no només es depèn del reconeixement d’Armènia. Actualment Armènia és una de les parts negociadores en aquest conflictes i si reconeix al Karabakh significaria que ja no hi ha res a negociar. Per això nosaltres som flexibles i donem aquesta oportunitat a totes les parts per tal que s’arribi a una solució negociada i pacifica.

En relació a aspectes econòmics, culturals, d’educació, etc. estem junts Armènia i Karabakh. Tenim les mateixes lleis, la mateixa moneda. És a dir, des d’un punt de vista jurídic som dos estats diferents però som la mateixa nació, una nació que té dos estats.

—En els darrers temps ha hagut moviments en la comunitat internacional, el Senat francès ha aprovat el projecte de llei que considerarà la negació del genocidi armeni un delicte. Fa poc, Alemanya va aprovar reconèixer el genocidi armeni. Quines condicions s’han de donar per normalitzar la situació del país?
—Crec que quan es reconeix un genocidi, vol dir que es supera una prohibició. Crec que tothom sap que va succeir un genocidi envers el poble armeni, no crec que hi hagi cap persona de cap país que no cregui en aquest fet. Però, per motius polítics no tothom fa aquest pas.

Aquell país que reconeix el genocidi, supera la prohibició i posa la veritat per sobre de la política. Això fa que les nostres expectatives siguin més grans, pensem que podria passar el mateix amb nosaltres. Creiem que tothom sap que som un país independent, no tenim relació amb Azerbaidjan i ningú s’imagina un altre cop el Karabakh formant part de l’estat àzeri. El fet d’haver format part d’Azerbaidjan va ser degut a circumstancies concretes i històriques que simplement no es poden tornar a donar un altre cop. Quan s’està superant una prohibició, també pensem que la comunitat internacional pot superar aquest repte.

—Actualment hi ha un gran debat entre l’autodeterminació i les lleis dels estats…
—La població de Karabakh, com qualsevol altre societat, té dret a l’autodeterminació. És un dret dels humans. Nosaltres no tenim cap relació territorial amb Azerbaidjan, vam formar part per una sèrie de factors, però mai hem estat el mateix país. Si bé és cert que l’Azerbaidjan fa ser aquesta llei [la de l’estat en contra l’autodeterminació] però no hi ha res a fer, perquè nosaltres no hem violat cap norma. Tot i que durant les negociacions sempre fan servir aquest principi, tampoc ho considerem com un mur infranquejable perquè no tenim res a veure amb l’estat històric d’Azerbaidjan. Crec que les negociacions són importants per arribar a una solució conjunta.

El problema aquí és que Azerbaidjan no vol acceptar el fet que és Karabakh qui ha de negociar amb ell, i no Armènia. Crec que no pot haver una solució d’un conflicte quan la part més important del conflicte no pot participar en les negociacions.  L’any 1988 la població Karabakh va sortir al carrer perquè els seus drets eren violats i podria fer el mateix ara si són obligats a assumir una solució sorgida d’una taula de negociació on no podem estar.

—… quina és la solució al conflicte?
—Crec que l’estat de facto va per llarg per aquest motiu. Encara que en l’abril d’aquest any, Azerbaidjan va fer un intent de donar una solució militar al conflicte, això ha fet congelar encara més les negociacions, a més de demostrar que no hi ha una solució militar per aquest conflicte.

—Actualment hi ha diversos processos d’independència a Occident, com a Catalunya o Escòcia. Com pot afectar això a la situació del Karabakh? Quin anàlisi feu?
—El món ha canviat molt. En la darrere dècada s’han creat molts estats, com Kossove. Karabakh forma part d’aquests estats i algun dia ha de ser reconegut. Però no lliguem la nostra situació a aquest fenomen.

Crec que mai hi haurà una solució final al nostre conflicte, fins i tot si el món sencer ens reconegués, pel simple fet de que ens ha tocat viure al costat d’un veí que no sap el llenguatge civilitzat, seria molt difícil de fer entendre a aquest país i la seva gent que això és una norma, una llei i no pot ser d’un altra forma. També crec que la nostra situació depèn una mica de la dinàmica de canvi global internacional i no només de les negociacions polítiques.

Tenim l’esperança que les futures generacions seran més propenses al canvi i serà més fàcil arribar a una bona solució en aquesta qüestió. De moment, no crec que afecti de forma positiva, ja que com he dit tenim un veí que actua com actua.

—Quina visió es té de Catalunya des del govern de Karabakh?
—Si et dic que està molt interessat, no seria sincera. És cert que qualsevol procés com aquest dona esperances encara que no veiem una relació directa. No veiem un efecte pel nostre país en la possible independència de Catalunya.

Parlem més sobre la similitud entre catalans i la gent de Karabakh, com la personalitat o aquest esperit de lluita pel seu país i per allò que estimen.

—Per acabar, el poble armeni és un poble mil·lenari. Quins valors podria aportar a la comunitat internacional? En què seria millor el món si fos una mica més armeni?
—Com he dit, som una societat que pertany a una civilització molt antiga, cosa que és interessant per a tota la humanitat. Lamentablement tot aquest entramat polític no permet mostrar totes aquestes riqueses culturals i històriques, les nostres tradicions.

Tenim moltes coses que donar al món i crec que no hauríem de reparar tant en tot aquest entramat polític i intentar establir lligams amb la resta dels països. El temps demostrarà quins valors seran els acceptats.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.