Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

En diverses ocasions, s’ha intentat diferenciar el cas català dels precedents d’Escòcia i el Quebec i s’ha insistit que no eren equiparables. Però, quines són aquestes diferències, que permeten de fer referèndums a les altres dues nacions, però no a Catalunya?

La no-constitució del Regne Unit
El 15 d’octubre de
l 2012, el primer ministre britànic, David Cameron, i el president escocès, Alex Salmond, signaven l’acord per al referèndum d’independència d’Escòcia. En el mateix moment, més al sud, el president espanyol es negava a permetre un referèndum a Catalunya: ‘Ni vull ni puc autoritzar un referèndum‘, deia Mariano Rajoy. Els arguments eren, doncs, de voluntat i de legalitat; però què feia que el Regne Unit sí que pogués fer el referèndum?

El gran argument ha estat que el Regne Unit no té constitució. Té lleis i convencions que organitzen l’estat, com fa qualsevol altra constitució, però no té recollides les principals lleis en un sol document. Tot i així, hi ha unes lleis fonamentals, com la Bill of Rights (Carta de drets) del 1869, que limita la monarquia, l’acta de funcionament del parlament (1911 i 1949), la del sufragi universal (1918), la de la nacionalitat britànica (1981), la dels drets humans (1998) o la devolució a Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord.

Tampoc no vol dir que no estiguin delimitades les competències. L’autogovern escocès té vetat legislar sobre els poders de l’estat, com la corona, la cort de justícia, defensa, drets humans o relacions internacionals, i també sobre la unió amb Anglaterra, Irlanda del Nord i Gal·les. Per tant, el Regne Unit tenia la capacitat legal per a evitar la consulta.

Com es va fer el referèndum?
Per fer el referèndum escocès va ser necessària la voluntat del govern britànic, que
en tenia la competència. Amb l’Acord d’Edimburg, es va transferir l’autoritat legal als escocesos per poder dur a terme un referèndum sobre la independència.

Aquest mecanisme és similar al que han demanat d’aplicar les institucions catalanes, com ara l’article 92.1 de la constitució espanyola, que diu que ‘les decisions polítiques de transcendència especial podran ser sotmeses a referèndum consultiu de tots els ciutadans’, o l’article 152.2, que permet de transferir a les comunitats autònomes competències de l’administració estatal, com pot ser la capacitat per fer referèndums.

Tot i ser finalment acordat, cal recordar que una delegació de diputats independentistes i laboristes escocesos van assegurar en el Parlament de Catalunya que haurien fet el referèndum encara que no haguessin tingut l’aval de Cameron, però que ‘el govern britànic no s’hi va voler oposar, per evitar la vergonya que seria obstaculitzar la voluntat del poble’.

En el cas quebequès, els dos referèndums van ser unilaterals (1980 i 1995), promoguts sense l’aval de l’estat. Uns mesos abans del referèndum del 1995, el govern quebequès creava la comissió nacional sobre el futur del Quebec, que era boicotada pel Partit Liberal del Quebec, principal partit de l’oposició, i pel Partit Liberal i Conservador del Canadà.

Fins i tot trobem una impugnació del referèndum, per part d’un curiós advocat, Guy Bertrand, membre fundador del Partit Québecois i que actualment defensa la independència, però que en aquell moment era federalista. La resposta de la Cort Superior del Quebec va ser declarar que la consulta constituïa una greu amenaça per als drets constitucionals del demandant i que, si no s’intervenia per impedir el referèndum, era per evitar crear més desordre.

El govern canadenc no es va comprometre en cap cas a acceptar el resultat, ni va acordar la pregunta ni cap aspecte del referèndum. Però va participar activament en la campanya del no i es va mantenir al marge de la qüestió judicial. La intenció del govern quebequès era, en cas de fracàs d’un nou encaix, fer una declaració unilateral d’independència i cercar el reconeixement internacional, principalment de França i la francofonia.

Més enllà de la legalitat.
La gran qüestió és si hi ha diferències legals entre els estats que justifiquin la negativa del referèndum i la independència. Les diferències són de voluntat d’interpretar les lleis.

En el cas del Canadà, després del referèndum, davant de la possible convocatòria d’un tercer plebiscit, el govern federal va sol·licitar a la Cort Suprema un seguit de qüestions: si el Quebec es podia independitzar unilateralment, si ho permetia la legislació internacional i, en cas de conflicte entre totes dues legalitats, quina havia de prevaldre.

El govern federal considerava il·legal una declaració, perquè assumia competències federals i era contrària a la constitució, i qualsevol llei incompatible amb aquesta no tenia ni força ni efecte. Per tant, considerava que el referèndum només era possible si es reformava la constitució canadenca, que necessita l’aprovació de les dues cambres federals, i de dos terços de les províncies que representin el 50% de la població del Canadà.

L’argument canadenc és idèntic a l’espanyol, amb la diferència que no va intentar aturar cap dels dos referèndums i tampoc no va perseguir-ne judicialment els promotors ni abans ni després de la votació. A la vegada, es va prometre un millor encaix per al Quebec.

Però, la resposta del tribunal va anar més enllà de la legalitat i dels arguments del govern estatal. El dictamen va considerar que una simple lectura literal i superficial de la constitució podia induir a error. A més del text, hi ha quatre principis constitucionals fonamentals no escrits, basats en el text, el context històric i la jurisprudència anterior, que són:

1. Federalisme: que vol dir conciliar la diversitat amb la unitat, no només creant una associació lliure entre les províncies, sinó una veritable unitat nacional.

2. Democràcia: participació efectiva en un autogovern representatiu, que respecti i respongui a la voluntat de la ciutadania.

3. Constitucionalisme i estat de dret: protegeix els ciutadans de les accions de l’estat, i obliga els governs a actuar sota l’imperi de la llei.

4. Protecció de les minories: obliga a actuar amb la regla de la majoria però respectant sempre els drets de les minories.

Considera que el dret d’independència, basant en la democràcia, no pot deixar de banda tota la resta de principis i, per tant, no és legal una declaració unilateral sense voler negociar. Però, a la vegada, no pot prevaldre l’estat de dret sense que aquest sistema reflecteixi les aspiracions de la població. Per tant, una expressió clara del poble del Quebec legitimaria les reivindicacions independentistes i obligaria les altres províncies i el govern federal a negociar per cercar un acord conciliador, sense excloure la possibilitat de secessió si no hi ha un encaix.

Dret d’autodeterminació
Pel que fa al dret d‘autodeterminació, el tribunal diferencia entre exercir el dret de la lliure determinació interna, en el marc de l’estat existent, i la lliure determinació externa (dret unilateral de secessió), que està disponible sota circumstàncies específiques, però no aplicable al Quebec segons el dictamen.

Considera que un estat que representa el conjunt del poble (o pobles) del seu territori, sobre una base d’igualtat i sense discriminació, respectant la lliure determinació dins les seves fronteres, té dret de protegir la integritat territorial. Les circumstàncies específiques que permetrien l’autodeterminació externa serien: una situació colonial, un poble sota una dominació o explotació fora del context colonial i, en última circumstància, que un grup definit en un estat no tingués accés significatiu al govern per a prosseguir la seva política econòmica, social i cultural. Per tant, es pot exercir l’autodeterminació quan aquesta no es permet dins l’estat.

En aquesta última possibilitat, considera que el Quebec no pot apel·lar al fet que se’ls hagi negat l’accés al govern, ja que en quaranta anys dels últims cinquanta, el primer ministre del Canadà ha estat un quebequès, i també hi ha hagut un primer ministre quebequès, i un líder de l’oposició, i quebequesos que han ocupat altres llocs de responsabilitat, com Ara el president de la Cort Suprema, el cap d’Estat Major de les Forces Armades, l’ambaixador del Canadà als Estats Units o el Vice-secretari General de les Nacions Unides.

El Regne Unit i Catalunya
En el cas català, seria possible
de qüestionar, seguint el dictamen de la Cort Suprema del Canadà, si a Catalunya se li permet la lliure determinació dins de l’estat. Si és per càrrecs, històricament no s’han ocupat mai amb normalitat els càrrecs més representatius de l’estat, com són la presidència del govern, la del congrés o la del Tribunal Constitucional. Respecte de la lliure determinació interna, han estat impugnades lleis que desenvolupen l’autogovern, com la pobresa energètica, els desnonaments, el finançament, l’escola en català, la voluntat de tenir seleccions catalanes o la voluntat mateixa de poder-se expressar. Fins i tot, trobem més d’un terç dels municipis catalans i diversos càrrecs electes perseguits per la justícia; i Francesc Homs, expulsat del congrés.

Si la política i la justícia només són bases en la llei literal, l’acte de la unió d’Escòcia amb Anglaterra remarca que és ‘for ever after be United into one kingdom by the Name of Great-Britain‘ o sigui, que la unió amb Anglaterra és per sempre més. Per tant, un tribunal rígid podria fer servir aquest mateix argument per a prohibir-ho. Però es va considerar que si es trencava el consens i hi havia mecanismes com el referèndum, que no existia fa tres-cents anys, aquest havia d’estar per sobre del llenguatge concert d’aquella època.

Aquest argument sí que va ser utilitzar fa vuit dècades. El 1933, Austràlia Occidental va fer un referèndum, amb una majoria del 68% que es va decantar per la independència. Però la constitució australiana remarca que la unió és indissoluble. Es va posar l’èmfasi en aquest punt. Els precs dels independentistes tampoc no van ser recollits pel govern britànic, que després de divuit mesos, amb múltiples pressions, es va negar a considerar la qüestió, atès que no tenia el suport del govern australià ni podia concedir legalment la independència. El pragmatisme dels estats anglosaxons va mostrar, vuitanta anys més tard, que la majoria d’estats evolucionen, i ha permès que el Regne Unit faci un referèndum en el seu territori, encara que la unió havia de ser per sempre.

En el cas català, el principal argument és l’article segon de la constitució espanyola, que defineix ‘la indissoluble unitat de la nació espanyola’. Però la nació espanyola ha variat en el temps. Per la constitució del 1812, era ‘la reunió de tots els espanyols d’ambdós hemisferis’ i el territori espanyol comprenia ‘en la península amb les seves possessions i illes adjacents: Aragó, Astúries […] Sevilla i València, les Illes Balears i les Canàries amb les altres possessions de l’Àfrica. En l’Amèrica Septentrional: Nova Espanya amb la Nova Galícia i la península de Yucatán, Guatemala, províncies internes d’Orient, províncies internes d’Occident, l’illa de Cuba amb les dues Florides […] les illes Filipines, i les que depèn del seu govern’. Cal recordar que les fronteres de l’estat han estat mal·leables i han variat en el temps. Es va cedir Gibraltar i Menorca al Regne Unit i Catalunya Nord a França, sense que això modifiqués la unitat d’Espanya.

Per tant, una independència catalana podria significar, simplement, que Catalunya deixés de ser Espanya, sense que això afectés la unitat espanyola. Òbviament, una visió rígida impediria la independència, com també es podria impedir la independència del Quebec per la constitució, o la d’Escòcia amb l’argument que la unió havia de ser per a sempre.

Per tant…
Exceptuant casos concrets
en què es reconeix el dret d’independència, com va ser el de Montenegro, en l’estricta legalitat, l’estat sempre tindria capacitat de negar el dret d’independència. Però en les democràcies avançades, com el Canadà o el Regne Unit, s’ha mostrat que hi ha uns principis, les aspiracions de la població, que són tan importants o més que les lleis, i que en cap cas l’estratègia hauria de ser d’escorar-se en la legalitat sense donar una resposta política.

Amb voluntat, es poden adaptar les lleis. En el cas quebequès, es va reconèixer l’existència d’uns principis més enllà del text constitucional. En el cas escocès, el referèndum era consultiu, però el govern britànic no va voler obstaculitzar la voluntat del poble i Westminster hauria proclamat la independència escocesa. En el cas català, el govern espanyol, amb bona voluntat, també podria adaptar les lleis i, fins i tot, reformar la constitució, si realment volgués canalitzar la voluntat del poble, però sembla que equiparar-se al Canadà i Regne Unit no ha estat mai l’objectiu. Ni voluntat política ni voler adaptar la legalitat.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.