“Catalunya ens roba”

  • Pel que fa a l’espoli fiscal del Principat, és divertit de veure com la premsa espanyola el nega i alhora no para de reconèixer-lo per la lògica inversa

Marta Rojals
24.06.2024 - 21:40
Actualització: 25.06.2024 - 08:40
VilaWeb

En aquesta mena d’etern retorn que vivim a Catalunya, el tren de la bruixa torna a passar per l’estació del sistema de finançament. L’altre dia Jordi Basté rescatava per als seus oients les declaracions de l’Alícia Sánchez-Camacho del 2013 en què demanava un “finançament singular per a Catalunya”, desafiant als barons del PP amb la intenció de defensar-lo “fins al final”. Després de l’oportuna correcció, l’aleshores presidenta del PP català i heroïna de la Camarga ha seguit la mateixa evolució –involució– de tants altres nacionalistes espanyols consistent a desplaçar el cul uns quants seients cap a la dreta, de manera que aquell posicionament seu de fa una dècada és fins i tot revolucionari per als estàndards del PSC actual, que s’hi ha hagut de veure arrossegat per les circumstàncies postelectorals.

“Els empresaris reclamen de nou el pacte fiscal”, llegeixo al web de la SER, la ràdio dels socialistes, i tot seguit m’adono que la notícia no és la del març d’enguany, la que buscava, sinó que també és d’aquell 2013. A partir d’unes paraules clau idèntiques, el cercador em proposa diferents passats a triar, amb els protagonistes vigents a cada moment. Si Sánchez-Camacho veia la reforma del finançament català com una solució per a frenar la puixança autodeterminista, avui, després de l’auge indepe i la caiguda a les urnes, el reformisme torna a la qüestió com qui es posa a ruixar les cendres perquè no revifi el foc. Tot això per dir que, com si en aquesta dècada no hagués passat res, ja tornem a estar empantanegats en debats sobre LOFCA, dèficits fiscals, disposicions addicionals terceres, amb els presidents de les comunitats espanyoles esgargamellant-se contra el “privilegi” català, però alhora reclamant-lo per a si mateixos. Ho tenim tot tan vist que en aquesta genialitat del 2011 (!) del Polònia, el quadern de bitàcola de la política catalana, només cal que hi canviïn les cares i el podrien tornar a passar.

Per al nacionalisme espanyol, el negacionisme del dèficit fiscal dels Països Catalans és una religió i passa per impugnar la validesa de qualsevol càlcul que el pugui quantificar. En el cas especial del Principat, la seua bèstia negra, és divertit de veure com la premsa espanyola nega l’espoli i alhora no para de reconèixer-lo per la lògica inversa: “Concedir un ‘cupo catalán’ costaria 16.000 milions més l’any” (Expansión, 2011); “Els privilegis del Concert Basc a Catalunya costarien 16.000 milions a la resta de comunitats autònomes” (El Confidencial, 2012); “Espanya perdria 15.000 milions si Catalunya s’independitza” (El Economista, 2015). Són tan transparents que per a intensificar el drama també n’actualitzen la xifra: “El finançament ‘singular’ de Catalunya costaria 20.000 milions a la resta de regions”, s’exclamava la setmana passada l’ultraespanyolista The Objective, quadrant el rècord amb el denunciat per la Generalitat. I feu-me parar perquè no acabaria.

És aquella lògica quàntica que igual que et sosté que el català és una llengua d’elits burgeses, alhora afirma que és de tractorians: Catalunya és la regió “rica” que es nega a ser solidària amb les “pobres”, i alhora “Catalunya ens roba” per carregar els seus capricis a les costelles espanyoles. Mentrestant, a casa nostra, els analistes anti-independentistes sempre s’ho maneguen per desviar el debat cap a la “mala gestió” catalana sobre allò que ens competeix, passant interessadament per alt que els gestors els pots canviar amb el vot, mentre que l’espoli fiscal te l’han imposat com el seu rei, a la manera feudal. I no em vull descuidar del clàssic que els impostos els paguen les persones i no els territoris, com si els contribuents suréssim en una ingravidesa neutra i sideral, sense cap pam de terra sota els peus per on corren vies i autovies, on hi ha clavats els fonaments de les cases on han de viure, de les escoles, els hospitals i els serveis que els toquen per districte, on es reparteixen els codis postals i es destinen els béns que els determinen el cost de la vida.

Els anys àlgids del procés, per a relativitzar les xifres del moviment, hom parlava del fenomen dels anomenats “independentistes de butxaca”, suposats espanyols de cor que haurien arribat a la freda conclusió que una Catalunya estat els sortiria més a compte. En canvi, no se sap que ningú concebés la figura de l’“unionista de butxaca”, això és, un independentista favorable a continuar a Espanya pel convenciment que amb la dependència fiscal viuria millor. Per tant, atès que en un procés nacional d’emancipació la lògica de la identitat són faves comptades, recuperar el vigor del moviment dependrà en bona part de tornar a despertar l’independentisme per interès, el de butxaca, com ara entre el personal no polititzat que es menja cada dia Rodalia (per cert, què se n’ha fet del grup Batec?) mentre se sent dir insolidari i victimista pels altaveus espanyols.

Hi tinc la fe justa, també ho he de dir, perquè a diferència dels anys primers del procés, les fronteres informatives actuals les defineixen els algorismes, però la campanya ja està feta, és diària i és de franc: ens la fan els presidents anticatalans de les comunitats autònomes, la premsa nacionalista espanyola amb els seus titulars, els empresaris i les patronals del país amb les seues crides entranyables, els tertulians de la quota reformista com el que a la ràdio del grup Godó plorava contra l’aporellos financer per part de les autonomies germanes: “Per què no ens poden veure?”

Només amb les portades de diari ja tindríem material per a empaperar fins a l’última estació del corredor mediterrani i fins a l’últim anell de l’AMB. Ja n’hi ha prou de brainstormings i d’eslògans meditats: simple i pura fotocòpia, sense canviar-hi ni una coma. És allò d’aprofitar a favor la força del contrari, la fúria espanyola contra tota possibilitat que els catalans disposin dels propis recursos per a atendre la seua gent com cal. Si es tracta de viure la mateixa comèdia una altra vegada, invoco la llei del mínim esforç, que després de deu anys de bregar també ens mereixem un descans.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor