Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Començo per un símptoma. Fa temps que ho vaig saber. A l’Institut del Teatre recomanen als seus alumnes d’interpretació –no sé si els obliguen– que eliminin qualsevol deix ponentí en la seva dicció professional. Tampoc s’accepta la parla balear ni la valenciana en les seves múltiples variacions. Per ser actor català has de dir la llengua com ho fem els de Barcelona i la rodalia. Amb una excepció ben significativa: també s’admet la parla de Girona. La resta, s’ha de ‘polir’.

Tant de bo que sigui mentida, que m’hagin de desmentir. Tot i que tinc fonts fiables actualitzades, m’agradaria estar equivocat, saber que l’escola oficial de teatre de Catalunya permet que els personatges diguin les coses fora del català oriental: una Desdèmona valenciana, una Hedda Gabler menorquina o, per arrodonir-ho, un Manelic que digui l’obra de Guimerà a la ponentina.
Mentre no m’ho neguin, he de dir que aquesta imposició d’un català normatiu és versemblant. Formaria part d’aquesta Catalunya que mira cap a la seva capital i, si de cas, nord enllà. Però que oblida tota una part del territori que és subestimada o, de vegades, ridiculitzada i tot. Potser recordareu la sèrie ‘Lo Cartanyà’ de TV3, un altre símptoma, en aquest cas, d’una televisió pública que no sap com integrar aquells terrenys que no pertanyen a la centralitat cultural de sempre.

Deixo les anècdotes. En aquestes darreres setmanes, hem assistit a una prova irrefutable d’aquesta Catalunya asimètrica: quan es confina el camp lleidatà, aquella centralitat emet laments més o menys sentits; quan la metròpoli perilla, tot són tremolors i esgarips. I quasi diria que és normal que això sigui així, perquè venim d’una desproporció injusta en termes absoluts: a la província de Tarragona, dues centrals nuclears, la petroquímica, els parcs eòlics concentrats allà (com si a l’Empordà no hi bufés la tramuntana); a les terres no pirenaiques de Lleida, la reserva agrícola del país infestada per temporers, això se’ns ven. La roba bruta del país sempre cau en el mateix safareig!

Us heu fixat que aquests territoris profans coincideixen amb aquella Catalunya Nova que va ser atacada durant els segles XI i XII per part de Ramon Berenguer III i del seu fill Ramon Berenguer IV, tots dos comtes de Barcelona i Girona? No pot ser casualitat. La Catalunya Nova era la part situada a ponent i al sud de la conca del Llobregat, que constituïen les antigues taifes de Lleida i Tortosa. Òndia! Però si jo parlo del mateix territori.

D’acord, ja entenc que la hipòtesi de connectar l’atac als musulmans medievals d’aquelles contrades amb els seus habitants actuals és un excés interpretatiu, a pesar de les coincidències. Anem al segle XX, doncs. I al plantejament noucentista de la Catalunya-ciutat: allà es produeix (o torna a produir-se) la construcció d’un país desigual i, en conseqüència, injust. El noucentisme, com a projecte de la burgesia catalana, va construir-se amb un ideari metropolità. Però era un ideari d’una sola ciutat: classista, injust i territorialment discriminatori. Un cop més, la mirada se centrava en Barcelona, la ciutat que l’avantguardista Màrius Verdaguer qualificava de ‘el monstre que tot s’ho menja’, i arribava a Girona. La resta del país era una comparsa, si em permeteu exagerar, però només una mica.

En temps de tensió, tot surt a relluir. I la pandèmia treu el millor i el pitjor de tots nosaltres, com a individus i com a societat. I resulta molt complicat que, si no hem estat capaços de pensar una Catalunya igualitària en temps de distensió, es pugui desplegar aquesta concepció en moments d’exigències màximes com els que vivim. I, tanmateix, ho hem d’intentar, hem d’aturar els plans per a posar parcs eòlics allà on ja en tenim i, si de cas, repartir-los per tot el territori; hem d’exigir seguretat màxima per als tarragonins assetjats per la petroquímica; hem de tenir cura de la pagesia catalana enfront de l’escanyament que pateix; hem de pensar la cultura catalana per a tots igual, amb els mateixos drets; i més i més.

Em queda una última consideració a fer. Ja em perdonarà la gent de la cultura, però des del poble fronterer entre Tarragona i Lleida des d’on escric, Belltall, no puc més que diagnosticar que la campanya que heu engegat, #LaCulturaÉsSegura, és un altre símptoma d’aquesta Catalunya insolidària. No perquè sigui mentida el que diu l’etiqueta, no perquè el món de la cultura no hagi fet esforços per a oferir el seu treball en òptimes condicions sanitàries, sinó perquè només heu engegat aquesta campanya quan les iniciatives fetes a Barcelona i nord enllà han perillat, però no havíeu pensat que, abans d’això, s’havien anul·lat molts actes culturals a les terres de Ponent confinades. O, més greu, hi havíeu pensat, però no vau considerar oportú gastar esforços per aquells catalans que no formen part de la Catalunya Vella, de la Catalunya-ciutat.

Ho tornem a provar? Almenys nosaltres, els qui ens dediquem a les arts, la literatura i el pensament. No penseu que podríem eliminar aquesta concepció tan desigual i poc generosa (i, per tant, injusta) del país? No hauríem de tornar tots plegats a la vella concepció de la cultura com a espai de conquesta social, per al bé comú, i combinar les justes reivindicacions de subsistència del sector amb un projecte més ambiciós?

Mentrestant, continuem en aquest temps d’exigències inusitades, d’incerteses insòlites. I fa la sensació, vista la inoperància dels comandaments, que tot és a les nostres mans.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.