Catalonofonia oculta

*Que què trobo del documental de la setmana passada al 33 sobre l’agonia de la llengua a Catalunya Nord? I què vols que trobi? Que si no deixem de fotre el préssec, aquells jaios seran els nostres fills.

*Em toca revisió mèdica i constato allò que diu sempre el meu amic Torner: que hi ha una enorme quantitat de catalanofonia oculta que no deixem emergir (i, això ja ho dic jo, que a poc a poc anem matant). Entre personal del centre i pacients, devem ser una quinzena. Pels pessics que sento aquí i allà, com a mínim una dotzena sabem parlar català. En canvi, del que percebem en veu alta (és un gran espai diàfan on se sent tot, llevat, òbviament, de les consultes), més del 90% és castellà. La noia de recepció, que té el to de veu alt i l’hàbit d’atendre en castellà, crea una dinàmica que no trenca ningú. Fins i tot enxampo, i això és el pitjor de tot, un parell de converses en castellà entre dos catalanoparlants de L1. Penós.

*De catalanòfon a catalanòfob només hi va una lletra. Un so. Un no-res. Per a alguns, tota una temptació.

*El parlant de sucre troba preciós quelcom, que no fa servir mai (ni en sabria) però odia bueno a mort, encara que l’empra contínuament. I per descomptat no acceptarà mai de la vida que entri al diccionari, per més que el faci anar (com tothom). I també està molt enfadat amb el DIEC per haver acceptat barco, per més que el DIEC això no ho hagi fet mai (i es pugui comprovar amb tres clics).

*El dogma progressa adequadament: en un mateix butlletí. ‘Fes-te persona sòcia’ i ‘Fes-te persona voluntària’. El responsable em confessa que ho ha fet per seguir el llenguatge inclusiu, però que ell mateix s’hi fa un embolic. Ja som, doncs, a la tercera fase, la de la consolidació. Que es caracteritza pel seguiment acrític dels preceptes, fins i tot al preu de certes renúncies (en aquest cas, l’estètica i el pragmatisme). Com a Corea del Nord.

*Aquest dia una persona amb molt d’interès pel tema m’exigia paraules noves per a situacions noves. “Com en podem dir, per exemple, del conjunt de sorolls domèstics i molèsties que ens interrompen i no ens deixen concentrar, ara que treballem a casa?” És del parer que els filòlegs tenim l’obligació de crear mots per a aquestes coses, i de pressa. “Si no, com sempre, l’acabarem prenent de l’anglès i haurem perdut una oportunitat.”

Deu tenir raó, perquè es veu que els americans ja s’han empescat un terme per designar una situació tan concreta com que ell es desprengui del condó a mig coit: stealthing, en diuen. Per això us demano: trobeu que cal empescar-se’n una?

*El segonet, un superhit de l’assistència telefònica, em funciona com la magdalena de Proust: sempre em pregunto què vindrà després. Quin serà el pròxim gremlin que ens tocarà empassar-nos. Però res, sempre m’acaben sorprenent.

Tot i això, em responc: serà l’inexistent verb empotrar com a sinònim de ‘mantenir relacions sexuals’. Tant de bo m’erri, però frases com “me l’empotraria ara mateix” o “aquest finde sortim a empotrar” aviat ens ompliran les xarxes. Qui s’hi juga un pèsol?

*Grima és un d’aquells espècimens que, sense fer soroll, superen tots els filtres. Ningú sap ben bé com s’ho ha fet per esquitllar-se en la parla de força gent, que estic segur que ni deuen sospitar que no és català. Amb el temps potser acabarà com farragós: quan els dius que no surt al diccionari, s’empipen (amb els senyors que fan el diccionari), perquè se l’estimen molt.

*Un editor sevillà em convida a participar en un debat sobre un aspecte concret de la llengua. Li responc en català, i mantenim un intercanvi bilingüe de mitja dotzena de missatges. Sense fer al·lusió en cap moment a la diguem-ne anomalia. Cosa que confirma la tesi de Juan Carlos Moreno Cabrera segons la qual qualsevol parlant mitjanament culte d’una llengua romànica està en condicions d’entendre les altres (romàniques). Que per a nosaltres és una obvietat (ens encanta llegir les piulades en asturià de Pablo Suárez), però per als nostres veïns gens.

*Sobre el gerundi dels trons. Si una persona em diu “Vine, va, que t’espero”, jo entenc que comença a esperar-me des d’aquell mateix moment, des de l’instant que jo accepto d’anar-hi; en canvi, si em diu “Vine, va, que t’estic esperant”, el que entenc és que ja m’esperava des d’abans de la trucada. Són dues coses diferents i per tant el temps verbal no pot ser el mateix.

*Rebo un bombardeig de spam, quotidià, d’una gran editorial. Gran en el sentit de grossa, no en l’altre. Literatura d’aquesta que en diem de consum. Tots i cada un dels títols que em proposen són en castellà. Tots sense excepció. Així no m’estranya que després hi hagi lectors que llegeixen exclusivament en castellà. O que triïn sistemàticament la versió del veí, quan n’hi ha dues. Per ells deu ser la normalitat, com aquella gent que només baixen a comprar al Corte Inglés.

*La reducció ‘antifa’, d’antifeixista, em cau malament. No pas pel contingut, ans perquè és una importació (ja té uns quants anyets) que tinc por que no acabi arrossegant ‘manifa’; aquí, l’abreviació de manifestació sempre ha estat mani.