Catalanisme popular i nació

La Catalunya actual és un país divers pel que fa a cultures, comportaments culturals i opcions individuals de vida. Podem reconèixer que aquesta diversitat fa una societat culturalment més rica i dinàmica. Aquest és el discurs de l’esquerra política. Ara bé, també hem de reconèixer que aquesta diversitat es pot viure socialment com un risc, com un element que posa en perill la mateixa idiosincràsia catalana, és a dir, la possibilitat dels qui se senten catalans de viure com a tals. Aquesta percepció de risc de pèrdua és el que manipula la dreta i l’extrema dreta. Podem aventurar que molts catalans pensen o veuen que poden ser certes totes dues coses alhora. Moltes persones de la nostra societat tenen la convicció que la diversitat és una font de riquesa cultural. Alhora, tenen la preocupació de com aquesta diversitat afecta la catalanitat, el tret cultural i polític que defineix el nostre territori. Es comprèn que la catalanitat mateixa, en tant que identitat, evoluciona per la influència d’altres identitats culturals, però ja entenem què volem dir: la catalanitat és la base de la identitat de la gent que viu en territori català. En un món cada cop més divers, és natural que ens preocupem per la nostra identitat, i que, per exemple, prestem atenció sobre la possibilitat de poder viure fent servir la nostra llengua en totes les comunicacions.

Catalunya és una nació sense un estat que protegeixi la seva identitat nacional. Per tant, és una nació fràgil i sota sospita permanent de ser-ho, perquè, com que no disposem d’estat, aquells que consideren que som una nació ho han de defensar tothora contra els que afirmen que no ho és, o que pensen que tampoc seria tan important que ho fos. El fet és que la nacionalitat catalana és un acte políticament voluntarista i al mateix temps una sentimentalitat cultural. Llavors, per què cal afirmar de manera clara la nacionalitat catalana? Per a què serveix tenir clar que som una nació? Perquè aquesta afirmació confirma que conèixer el català i altres trets culturals del país i sentir-nos vinculats a altres persones pel fet de viure junts en territori català ens defineixen com una comunitat diferenciada en què la llengua juga un paper primordial. Amb molts punts de trobada amb altres comunitats, amb voluntat per a sumar i canviar per millorar amb altres aportacions culturals, però una comunitat diferenciada, al capdavall; no pas inexistent ni diluïble entre altres. No susceptible de ser diluïda perquè constitueix una nació, un marc comú d’identitat en democràcia, no una identitat escollida entre moltes altres més.

Paradoxalment, ara el principal problema per a la identitat nacional catalana és que a les dues darreres dècades hem lliurat la qüestió nacional i la supervivència de la nació al fet de disposar d’un estat convencional, dels que es van anar forjant des de dos segles enrere. Hem arribat a assumir que si no ens en sortim en un breu període de temps, el país se’ns dissoldrà com un terròs de sucre entre Espanya, França i el món sencer. Hem deixat de ser catalanistes per només ser independentistes. I això ha tingut i té conseqüències. La principal: que hem menystingut la qüestió de la pervivència nacional mentre ens hem preocupat sobretot de conquerir un estat.

El catalanisme no havia defensat mai aquesta tesi fins fa relativament poc, quan vam lliurar-nos a la independència o res. En el catalanisme, la construcció nacional era un exercici permanent i inclusiu: es tractava de travar la identitat cultural, essent el català l’eix vertebrador inexcusable, vetllar per guanyar poder polític, incorporar tothom a la catalanitat. L’estratègia era fer perviure la nació i tenir cura de la seva capacitat política a cada moment. Conquerir i consolidar sobirania, tant com fos possible a cada moment històric, mentre es maldava per posicionar la llengua i per la pervivència de la cultura pròpia.

Ara que sabem que complicat que és esdevenir estat és absolutament necessari comprendre que l’independentisme polític ha de tornar a ser catalanista. Ens convé imperiosament reprendre la trajectòria política catalana adreçada a pensar i explicar la necessitat de la nació en el mentrestant cap a l’alliberament nacional: en termes culturals i lingüístics, com a sistema polític nacional, com a terra de desenvolupament i prosperitat per a tothom. En aquest sentit, és evident que la catalanitat a Catalunya mai podrà ser concebuda com una diversitat més entre altres: ha de constituir la base fraterna d’identitat nacional que inclogui la diversitat consubstancial de l’era global que ens ha tocat viure.

Com que encara no disposem d’estat, hem de confiar en el fet que les institucions catalanes vetllaran per forjar la nació. Però, sobretot, caldrà que la societat civil catalana torni a fer un pas endavant per preservar i impulsar el país cap endavant, enfortint-lo i incorporant nous contingents a la catalanitat. No obstant això, per què persones no catalanes voldrien ser catalanes? Per començar, no podem proporcionar legalment ciutadania. Però, en canvi, podem procurar prosperitat. Si no travem aquesta aposta política, la catalanitat esdevindrà una sentimentalitat perdedora. El cas és que en el decurs de la nostra història ja ho hem anat fent força bé: Catalunya, tot i la seva fragilitat, ha estat capaç incorporar centenars de milers de persones al país perquè les ha obert a oportunitats de desenvolupament i les ha convidat a compartir una nació forjada des de la seva societat civil, el treball, la cultura popular i el català com a llengua pròpia i comuna per a tothom. Hi jugà fort el PSUC, i fou del tot fonamental que ho fes. Cal que el fet d’incorporar-se a la catalanitat compartint els trets que caracteritzen la nació, començant pel català, sigui una opció il·lusionant per als que poden escollir ser catalans o bé no voler saber res del país, de manera que se’ns faci petit i se’ns desfaci amb el temps. Cal reprendre la feina de la construcció nacional entre les condicions de la diversitat del nostre temps.