Castellers internacionals, un lloc d’acolliment per als catalans i estrangers arreu del món

“L’emoció que sents en descarregar un castell no depèn de la mida, sinó de la gesta. Vaig veure gent històrica de la Jove de Tarragona emocionar-se veient carregar un 3 de 6.”  Joan González, membre dels Mannekes, la colla castellera de Brussel·les, recorda amb orgull i emoció la gesta que van assolir fa pocs dies a la Grand Place, on la colla va fer el seu bateig acompanyada dels Xiquets de Tarragona.

Els Mannekes van néixer al febrer arrecerats sota el paraigua del Casal Català de Brussel·les, però fins ara no havien pogut fer la seva primera actuació amb públic. Actualment, tenen més d’un centenar de membres. Bona part són catalans residents a la ciutat –un 80% del total, aproximadament–, però també hi ha belgues, italians, hongaresos, polonesos, francesos, alemanys, i fins i tot un indi. “Alguns membres els hem hagut de formar en tan sols un mes, perquè van arribar a Brussel·les al setembre”, recorda González.

Aquesta no és pas l’única colla castellera que hi ha fora del Principat: deixant de banda Andorra la Vella, també n’hi ha a Tolosa de Llenguadoc, París, Londres, Suïssa, Edimburg, Copenhaguen, Berlín, Madrid, Sydney i Mont-real, entre molts d’altres. I a l’Alguer, en un cas únic: els Mataresos, nascuts el 2023, és la primera colla castellera de Sardenya i la primera constituïda al territori catalanòfon més allunyat dels Països Catalans. Com funcionen aquestes colles? Què porta la gent de fora de Catalunya a apuntar-s’hi?

L’èxit de les colles castelleres internacionals

“A la primera reunió que van fer per muntar els castellers, s’hi van presentar quaranta persones. En aquell moment tan sols érem tres catalans que havíem estat castellers prèviament”, explica González. Una de les coses més complicades perquè la colla comencés a caminar va ser aconseguir una assegurança, i després trobar un local prou gran per a fer els assaigs: “Com que no coneixen l’activitat, la veuen més perillosa que no és. Diuen: ‘Torres humanes? Aquesta gent és boja.’” Tanmateix, a força de picar molta pedra i fer molt treball burocràtic, les colles castelleres internacionals organitzen diades i actuacions més d’una vegada l’any.

La majoria de colles internacionals són formades per catalans, però sempre hi ha una proporció de gent de fora que, paradoxalment, veu en el món casteller una manera de connectar amb la ciutat i la gent. “Després de deu anys vivint a Brussel·les, és la primera vegada que faig una activitat amb què em sento connectada a la ciutat més enllà de la feina. Sembla estrany, però els castellers em mantenen en contacte amb la ciutat, tot i que és una tradició catalana”, explica Evelina Schulz, membre dels Mannekes. És poloneso-alemanya, i diu que es va apuntar als castellers ara fa un any, amb els seus fills i el seu marit, que és català. Volien que els infants tinguessin un contacte més estret amb la llengua i la cultura catalanes. També diu que participar amb els castellers és una manera de conèixer la cultura i les arrels del seu marit: “Estic orgullosa que, tot i viure fora, puguem fer una activitat cultural catalana.” I afegeix: “La primera vegada que vaig veure un castell em va impressionar molt. M’agrada que hi hagi gent d’edats diferents, gent de cultures i parts del món diferents. Als nens, els aporta molta confiança, fan una activitat de contacte però que no és competitiva, i alhora aprenen la llengua i la cultura catalanes”, afegeix.

L’èxit dels castellers té molt a veure amb el sentiment d’unió i cooperació que es crea entre els membres de la colla. Una manera de fer que va encisar Angela Castellani, membre de la colla de Copenhaguen, ja al primer moment: “A Copenhaguen, trobava a faltar una societat similar a la italiana, aquest contacte humà. Els danesos són una mica diferents, en aquestes coses”, diu. Parla català, i es va apuntar a fer castells gràcies a la seva parella, David Sabaté, un català que, quan va arribar a la capital danesa, ara farà cinc anys, no va trigar ni tres dies a apuntar-se a la colla castellera. “Ha estat a Copenhaguen que he guanyat l’estima pels castells”, confessa.

La colla de Copenhaguen és una de les més potents a escala internacional. Un dels problemes que destaquen tant Sabaté com Castellani és que hi ha molta gent d’Erasmus, i que, per tant, és difícil de mantenir una estabilitat a la colla. “Semblem una colla universitària”, diu Sabaté, tot rient. Tanmateix, hi ha una pinya constant de 30 o 40 persones. Ara tenen l’objectiu de consolidar els castells de sis i començar-ne a fer de set el 2025 o el 2026. Destaca la dimensió social de la colla, perquè diu que la gent s’hi queda perquè pot mantenir relacions socials, més que no pas pels castells: “Quan acabem l’assaig, anem a sopar, a fer birres, a jugar a bitlles… i la gent s’engresca molt.”

Fer pinya és una actitud

“M’impressiona molt el concepte col·lectiu; tan sols amb la cooperació de tots s’aconsegueix el castell. Pots participar en una cosa en què ets important, encara que no tinguis un paper destacat, com l’enxaneta. És un sentiment difícil de descriure, però la sensació de ser comunitat és molt forta”, explica Stefan Loibl, casteller de la colla de Berlín. És alemany, i viu a la capital del país d’ençà que hi va anar de jove per estudiar. El món dels castellers, al començament, el veia llunyà. Però als anys vuitanta va viatjar a Catalunya i va conèixer una noia de Badalona de qui es va enamorar. Això va fer que, de retruc, s’acabés enamorant de la llengua i la cultura catalanes. El 2019, una ex-companya de feina el va encoratjar a entrar a la colla de Berlín, com una manera més de mantenir i practicar el català que havia après per voluntat pròpia. “Em fascina també perquè a Alemanya això de les tradicions té molt de pes. Veus una cosa que és una part molt important de la cultura catalana i t’adones que des de fora que es pot mantenir, a banda que té una funció molt, molt enriquidora i molt important dins la cultura”, explica.

La colla de Berlín és de les més petites. A tot estirar, són trenta, però exerceix una funció social com cap altra: “És una eina d’integració genial en una ciutat on acabes d’arribar. Pots parlar català, estar amb gent que té una manera de fer semblant a la teva, i també pots conèixer gent nova. Per a mi era important poder fer alguna cosa que em mantingués en contacte amb Catalunya”, subratlla Cris Martínez. Va entrar als castellers de Berlín l’any 2019, quan es va traslladar a Berlín. Ja havia format part d’una colla a Catalunya, els Bordegassos de Vilanova, però ho havia deixat per motius diversos, i s’havia quedat amb un gust agredolç. Per això, tornar a fer castells va ser retrobar-se amb la passió que tenia per aquest món.

Què tenen d’especial les colles internacionals?

González creu que les colles castelleres internacionals i les de Catalunya són diametralment oposades: “A Catalunya som pràcticament professionals, en el bon sentit de la paraula. Es fan desenes i dotzenes de proves, de pinyes… És tot molt ben preparat, tothom és molt expert. Aquí no. A les colles internacionals s’ha de formar la gent des de zero, i cal dedicar-hi molt de temps.” Però confessa: “Jo he celebrat 3 de 10 a Catalunya, però i l’altre dia em vaig fotre a plorar per un 3 de 6. Fem coses que allà no serien res, però aquí fem un simple pilar de tres i la gent es posa a aplaudir com boja.”

“Als castells de Berlín t’arriba molta gent que no té aquesta base inherent, subconscient, i llavors has d’explicar què són els castells, quins són els valors, quines mesures de seguretat hi ha… O el contacte físic: costa de fer entendre que hi haurà un contacte molt estret, però no íntim. Que es toquen culs, i s’agafen cuixes… I això, si no has fet mai castells, pot ser un xoc i pot ser molt incòmode”, explica Cris. També cal fer molt de treball burocràtic per aconseguir que les autoritats et donin permisos per celebrar diades i organitzar actuacions. Tanmateix, remarca que tota la pedagogia que cal fer és compensada de sobres. “És aquest sentiment d’anar tots a l’una, ajudar-nos els uns als altres, de ser com una família. Aquest sentiment de germanor, el noto més aquí que a moltes colles de Catalunya: quan se celebra un aniversari convides la gent de la colla, o quan t’has de canviar de casa, demanes a la gent que t’ajudi a fer el trasllat. Realment, és un sentiment de família”, explica.

“La gent ve per curiositat, vénen a mirar. I nosaltres, que som una mica pesats, els diem que ho provin, els fem pujar sobre algú, els fem col·locar a la pinya… i, en cosa de segons, em trobo apuntant en un paper que volen formar part de l’agulla. I això crec que és molt característic del fet casteller. Que t’enganxa”, reflexiona González.

Sabaté explica que a l’assaig reben gent de tot arreu i que parlen idiomes diversos. Per exemple, recorda que un dia hi va anar un danès que mig parlava català perquè havia mirat la sèrie Merlí. Els assaigs normalment es fan en català, perquè hi ha molt de vocabulari propi català, i s’hi intercala l’anglès, perquè així els membres que no són catalans poden entendre les instruccions. En Loibl, però, preferiria que, en el cas de la seva colla de Berlín, es fes servir el català i l’alemany: “De la mateixa manera que quan vaig a Catalunya m’esforço a parlar català, la gent que ve a Alemanya hauria de parlar alemany”, diu.

Les cultures i llengües que conviuen en cada colla internacional es trobaran a Berlín a mitjan any vinent, quan s’hi farà la Diada de Colles Internacionals. Alguns membres es coneixeran per primera vegada, i la pinya serà més internacional i més gran que mai. “Les colles internacionals crec que fan una feina de difusió de la cultura catalana molt bèstia i moltes vegades són una mica oblidades, malgrat el servei que es fa pel país i per la cultura catalana. M’agradaria que la cultura castellera s’exportés –diu González–. Els castellers són contraculturals: en un món com més va més individualista, els castellers són justament el contrari. Ets una peça que forma part d’un tot; si no hi són tots no es pot fer res, i per tant es demostra que als castells la diversitat no tan sols és benvinguda, sinó imprescindible.”