Cassolada? Repic d’atuells!

En català, una cassolada és un menjar cuinat en una cassola. És un mot de significat transparent. El sufix -ada aplicat a estris o atuells de cuina sol fer referència a menjar: el menjar que s’hi cou o el menjar que hi cap: graellada, ollada, topinada (o tupinada), paellada… I també cullerada (menjar que cap en una cullera), llossada, etc.

Ho diuen tots els diccionaris. Però, encara que no ho diguessin, són derivats tan clars que tothom els entendria. En aquest terreny del menjar, la llengua popular hi ha treballat amb afany. Pensem, si no, en els termes formats també amb aquest recurs, però partint dels noms de les menges: arrossada, costellada, xocolatada, peixada, mariscada, enciamada…

En la llengua espanyola, cacerolazo (o cacerolada) designa una mena de protestes en què es repiquen tota mena d’atuells (no pas cassoles, solament). Sembla que té l’origen a l’Amèrica del Sud, concretament a Xile. És un terme propi de l’espanyol perquè l’acció també és (o era, a la primeria) pròpia i exclusiva dels països hispanòfons. Podeu comprovar a la Wikipedia com l’anglès, l’italià o l’alemany, per exemple, no ho tradueixen. Curiosament, el francès sí; més ben dit, ho explica: en diu ‘concert de casseroles’.

A VilaWeb no creiem que el català hagi de mantenir el mot espanyol (dir-ne cacerolazo seria realment estrident: la nostra situació sociolingüística ens allunya d’aquesta solució). Però trobem que és una equivocació (i, encara més, un equívoc) manllevar cacerolazo i adaptar-lo en cassolada, oimés si, com hem dit i il·lustrat, aquest terme el català ja el té ocupat.

Si l’acció consisteix a repicar atuells, per què no en podem dir repic d’atuells? Aquesta solució ens permet de designar l’acció amb un verb ben conegut: repicar, que, com diuen els diccionaris, vol dir ‘picar insistentment una cosa’. És exactament això. Els mots ja els tenim. Solament els hem de treure la pols.