Trenta-cinc anys després d’haver començat la lluita armada per la independència de Casamance, al sud del Senegal, tothom convé que no hi ha ni guerra ni pau, ni vencedors ni vençuts.

Ja fa anys que a Casamance, pràcticament, no hi ha enfrontaments armats entre el Moviment de les Forces Democràtiques de Casamance (MFDC)  i l’exèrcit senegalès, ni represàlies ni abusos a la població civil. La situació és de calma, però una calma inquietant. Malgrat els acords d’alto-el-foc signats, no s’ha posat mai sobre la taula una solució política sobre la independència de la regió, el veritable origen del conflicte. Un objectiu que milers de combatents encara estan disposats a defensar i per això es mantenen a l’aguait en els seus acantonaments del maquis de Casamance.

‘L’MFDC, sens dubte, ha perdut la guerra, però l’estat senegalès encara no ha guanyat la pau’, conclou Jean-Claude Marut, rigorós expert de referència, en el llibre Le conflit en Casamance. Ce qui dissent les armes (Karthala, 2010).

Però la calma, de tant en tant, esclata. A final de maig passat, prop de Ziguinchor van morir set militars senegalesos en un xoc amb els guerrillers. La premsa va silenciar el fet. La veritat no convé a la imatge interna i internacional de l’estat del Senegal, que pretén imposar la idea que a Casamance ja regna la pau, des de fa anys, concretament des del 2004, quan es van signar uns  ‘acords de pau’ que, com d’habitud, no aportaven cap mena de solució política al problema.

Casamance és al sud-oest del Senegal

Un dels conflictes africans més llargs i silenciats
El conflicte que enfronta Casamance amb l’estat del Senegal, des de fa més de tres dècades, és un dels més llargs i emblemàtics de l’Àfrica contemporània i, paradoxalment, dels més desconeguts. Aparentment, no s’hi veuen solucions definitives i, a més, hi ha un gran interès del Senegal i els seus acòlits que esdevingui un conflicte oblidat.

L’any 1982, la repressió ferotge de les forces de l’ordre senegaleses, que van dissoldre violentament una manifestació de cent mil persones a Ziguinchor i hi van causar nombroses víctimes, ferits i detinguts, va ser el detonant de l’esclat de la lluita armada de la guerrilla de l’MFDC, encara no oficialment constituïda. D’aleshores ençà, hi ha hagut èpoques molt cruentes –especialment de final dels anys vuitanta a mitjan anys noranta–, gairebé qualificables de guerra civil, i molts períodes de calma tensa o d’enfrontaments més o menys esporàdics, de mitjana i baixa intensitat.

De moment, el conflicte de Casamance ja ha causat més víctimes que no pas el d’Irlanda del Nord, en un lapse de temps similar. S’hi compten, segons diverses fonts, uns 5.000 morts, més de 10.000 ferits, 800 víctimes de mines, 160 de les quals mortals, i al voltant de 100.000 desplaçats o refugiats en els països fronterers, Gàmbia i Guinea Bissau.

Han estat trenta-cinc anys de patiment de la població civil que ha sofert abusos violents, crims i venjances, desestructuració familiar, corrupció, pànic, atracaments o robatoris constants, per part dels dos bàndols en conflicte. A més, en tots aquests anys, l’economia de la regió –abans prometedora– s’ha esfondrat, cosa que ha menat a activitats d’economia il·legal vinculada al conflicte i les faccions que hi intervenen: tràfic de droga i armes, contraban, espoliació del bosc i la fusta –o de la nou d’anacard, molt cotitzada per a l’exportació. A més, certes extensions del país es troben abandonades, perquè encara resten pendents de ser desminades i readaptades per l’agricultura.

Arrossars a Oussuoye. (Fotografia de Xavier Montanyà)

Tot i això, la calma –tensa, però calma, al capdavall– d’aquests darrers anys, ha tornat a atreure inversors estrangers, ha permès l’assentament al país de nombroses ONG nacionals i internacionals que col·laboren en la reconstrucció i l’anomenada ‘construcció de la pau’ (peace building) i, a la vegada, ha dut l’esperança a la població, cosa que ha facilitat el retorn de refugiats i desplaçats i la reconstrucció de pobles abandonats o malmesos per la guerra.

Per què no s’arriba, doncs, a una pau definitiva? Tot i ser un dels estats més democràtics del continent africà d’ençà que va assolir la independència el 1960, el Senegal no ha volgut mai, fins ara, establir una negociació en termes polítics sobre els anhels independentistes del moviment casamancès. Integritat territorial o res. Per contra, sembla que ha adoptat l’estratègia d’esgotament, de deixar passar els anys perquè el moviment es degradi, mentre es dóna un missatge al món d’una pau que no existeix de manera efectiva.

Al Senegal, li convé atreure inversions internacionals, sobretot en l’àmbit turístic, i mantenir davant els EUA i el món una imatge de terra pacífica, en una zona del continent negre –fronterera amb Gàmbia i Guinea Bissau, i a tocar de Mali i Guinea Conakry– propensa a conflictes bèl·lics i a la infiltració gihadista. L’estat també ha atiat divisions internes del moviment, que actualment podria trobar-se escindit en més de cinc faccions. El repartiment de maletins de diners en efectiu entre emissaris de l’estat, negociadors i líders del maquis ha creat una gran confusió i malfiança en el moviment armat i en la seva branca política.

El fet diferencial casamancès
Casamance té una superfície de trenta mil quilòmetres quadrats, gairebé com Catalunya o Bèlgica, i un milió i mig d’habitants. Els diola, la majoria de la població de la regió de Ziguinchor, la capital, orgullosos de la cultura i les tradicions ancestrals, reivindiquen la seva terra i es queixen de la invasió de senegalesos del nord que els apropien les terres, la feina i els negocis, sovint vinculant-se amb multinacionals, sobretot en l’àmbit turístic i pesquer. Els diola són la punta de llança de la lluita. El rerefons sembla ser més de lluita pel poder econòmic i polític, que no pas ètnico-cultural.

L’MFDC, fundat el 1947, que inicialment no es definia independentista, es va anar enfortint en les protestes dels anys setanta. Després de la repressió de les manifestacions de Ziguinchor del 1982 i 1983, va crear una branca armada. El moviment es considera inserit en la tradició de  les lluites d’alliberament del segle XX, com la d’Algèria o de Guinea Bissau, i es fonamenta en motius històrics, polítics i culturals, com els irlandesos i els bascs.

El moviment s’ha nodrit teòricament d’intel·lectuals i líders com ara Augustin Diamacoune Senghor, abat de Ziguinchor i exorcista, i defensa que té una idiosincràsia diferent del Senegal del Nord que es remunta a temps immemorials. Mantenen  que ells van resistir més eficaçment la dominació colonial, que això els fa diferents, i que la seva relació amb el Senegal és un matrimoni per contracte que hauria d’haver-se dissolt al cap de vint anys de la independència. Segons ells, el Senegal no ho vol perquè treu un bon rendiment de les riqueses de Casamance, tant de l’agricultura com del turisme.

Aquest rerefons, durant la crisi dels anys setanta, va servir de marc històric del descontentament i el sorgiment del moviment independentista armat, abans inexistent. El malestar ambiental s’havia anat agreujant també per factors populars diversos. En la final de la lliga del 1980, l’equip casamancès, el Casa Sports, va ser objecte d’una derrota injusta per la parcialitat arbitral, que va anar seguida de dures sancions i  molta indignació i frustració a la regió. Dos anys abans, el 1978, hi havia hagut protestes violentes  per la instal·lació d’un Club Mediterranée a Cap Skirring, de capital estranger, i amb la gran majoria de llocs de feina reservats a la gent de Dakar i del nord. Tant a aquesta protesta com a la manifestació pacífica dels cent mil estudiants de Ziguinchor –l’any 1982–, l’exèrcit hi va respondre amb repressió, detencions i violència.

Un any després, el desembre del 1983, en reacció a una sentència judicial de deu anys de presó per al líder del moviment, l’abbé Diamacoune, els joves van tornar a prendre els carrers de la capital. Però aquesta vegada anaven armats amb llances, matxets i fusells de caça. La policia va esclafar la protesta violentament: hi hagué vint-i-quatre morts i dos-cents cinquanta detinguts, tot i que segons algunes fonts el nombre de morts va passar del centenar. En la criminalització del moviment independentista rau l’origen de la violència armada.

La influència dels veïns: Gàmbia i Guinea Bissau
Casamance és entre Gàmbia i Guinea Bissau. Tots tres països podrien formar una subregió, potser amb més lligams històrics, culturals i familiars que no pas els de Casamance amb la resta del Senegal.

Les tres àrees –anglòfona, francòfona i lusòfona– tenen unes relacions especials, basades en la pràctica i la solidaritat. Els casamancesos van ajudar els guineans en la lluita per la independència de Portugal, i aquests, quan esclatà el conflicte casamancès, van correspondre-hi amb ajut militar i oferint refugi i suport des de l’altra banda de la frontera. Això mateix passa al nord, a la frontera amb Gàmbia. No hi ha cap punt geogràfic de Casamance a més de cinquanta quilòmetres d’alguna línia de frontera. Aquesta característica, afegida al domini que tenen els guerrillers del terreny –bosc, rius, manglars, canals– i dels amagatalls, també podria haver contribuït a l’allargament de les hostilitats durant tants anys.

Les ONG i la reconstrucció
El paper de les ONG locals ha estat fonamental per a arribar a la situació actual de calma del conflicte, sobretot a partir dels anys noranta. En el període més sagnant de la guerra, tothom va fugir de Casamance: la cooperació francesa, l’americana, els japonesos i vietnamites que ensenyaven noves tècniques de rizocultura… Fins i tot l’estat senegalès va deslocalitzar els seus serveis tècnics. S’hi van instal·lar la pobresa i la misèria. Aquest buit el van omplir les ONG, que van fer al costat a la població. Les ONG locals van substituir l’estat i els seus serveis. Les organitzacions de la societat civil han contribuït a pacificar el clima.

ONG per la pau, Ziguinchor. (Fotografia de Xavier Montanyà)

Més tard, a partir de l’any 2000, per interessos geostratègics, hi han intervingut ONG de molts països: els EUA, Alemanya, Espanya, el Canadà… I també actors internacionals com el Banc Mundial i el PNUD. Es dediquen a reconstruir i promocionar la pau. A tots els pobles torna a haver-hi escoles i centres de salut. Per a refer les infrastructures bàsiques han estat clau.

Però l’acció més important que han fet és contribuir a l’alliberament de la paraula en assemblees de poble. És així com s’ha fet visible el desig de pau de la gent, cosa que ha estat definitiva en la posició de l’MFDC. Als anys noranta, si en un poble algú es mostrava crític en veu alta amb els rebels o amb l’estat, s’hi jugava el coll. El silenci era general. Imposat. Gràcies a les ONG, la població s’ha expressat i ha pogut criticar els dos bàndols.

Algunes veus crítiques, però, subratllen que les ONG han estat instrumentalitzades pel govern del Senegal, el qual, veient que no guanyaria la guerra per les armes, va optar pel discurs humanitari. Les ONG han alliberat la paraula i això ha afavorit l’estat en detriment de l’MFDC. La gent ha tornat als pobles. El moviment no s’hi ha negat: cal recuperar el suport popular perdut. A poc a poc, han anat perdent terreny. Sembla que s’impulsa un discurs que fa: ‘La gent no podia tornar als pobles per culpa de l’MFDC. No podia conrear l’arròs perquè hi ha mines per culpa de l’MFDC. Tot és culpa dels rebels que han dit que ens donarien la independència i només ens han dut problemes.’

Llevat d’Amnistia Internacional i Reencontre Africà per la Defensa dels Drets de l’Home (RADDHO), que s’han mantingut sempre molt crítics amb el Senegal i els abusos de l’exèrcit, la majoria de les ONG han seguit el patró que convenia a l’estat. Aportar solucions econòmiques, de desenvolupament, però sense entrar en la qüestió política de fons. L’estat ha evitat el problema polític, però encara hi ha molta gent al maquis disposada a resistir, gent que no abandonarà la lluita perquè els construeixin una escola o una carretera.

Desminatge: l’estat del Senegal no juga net
Desactivar les mines és un dels objectius que té ara Casamance. És una tasca molt delicada i complexa. Segons fonts acostades als encarregats del desminatge, el 80% de les mines que hi ha sota terra a Casamance les va posar l’estat senegalès. Avui dia continuen majoritàriament sota terra o han anat esclatant. L’estat del Senegal no facilita la informació necessària per a desminar les zones que ells han minat.

L’estat no juga net. Un exemple. Durant temps, la feina la feia l’organització francesa Handicap International. És una tasca complexa: cal parlar amb l’estat, amb l’MFDC, amb les poblacions, etc. És una feina molt lenta i poc rendible. Potser passen dies i mesos abans de poder desactivar una mina en quilòmetres.

Un bon dia, l’estat es va molestar perquè Handicap parlava amb l’MFDC sense informar-los. Ells van respondre que era imprescindible de pactar amb tothom. Per entrar al bosc els calia l’acord de la guerrilla i treballar amb independència. L’estat els va tallar la subvenció internacional que rebien i els va despatxar. Tot seguit, van atorgar la concessió a Mechen, una empresa privada sud-africana, que volia anar massa de pressa. Al cap d’un any, l’MFDC va segrestar onze treballadors d’aquesta empresa perquè havien traspassat sense permís d’ells una línia vermella. Actualment, Handicap s’ha tornat a fer càrrec de l’assumpte.

Cap Skirring. (Fotografia de Xavier Montanyà)

Les negociacions per una pau definitiva
En trenta-cinc anys, hi ha hagut uns quants alto-el-focs i acords dits de pau, però no s’hi ha trobat encara cap solució definitiva. El president Abdoulaye Wade, l’any 2000, quan va prendre possessió va dir que portaria la pau en cent dies. El seu equip va intentar aturar les hostilitats invertint en desenvolupament de la regió i repartint diners a tort i a dret. Però a Casamance la pau no es compra a força de bitllets. L’estratègia no va funcionar. Això sí, va enrarir molt l’ambient i originà malfiança i divisions entre els guerrillers.

Des del 2012, el president Macky Sall parla de la ‘pau dels valents’ i promet una mena de pla Marshall per a la regió. L’abril del 2014, un dels líders del moviment armat, Salif Sadio, va decretar un altre alto-el-foc unilateral i es va manifestar disposat a participar en unes negociacions a Roma, sota l’empara de la Comunitat de Sant Egidi. Alguns observadors ho veuen com una esperança. No obstant això, les divisions en el si del moviment, la manca d’unitat i lideratge i els enfrontaments entre faccions compliquen una sortida pactada. A més, en trenta-cinc anys, s’ha teixit una complexa xarxa d’interessos econòmics il·legals que viu del conflicte i l’alimenta. Per a aquestes màfies, la fi del conflicte duria a la fi del negoci i, de moment, no semblen voler afluixar la tensió.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb