08.02.2025 - 21:40
|
Actualització: 12.02.2025 - 09:54
De vegades cal exagerar per mirar de veure-hi una mica més clar i perquè els punts de vista no coincidents amb les versions oficials puguin ser considerats. La Casa Orsola, de l’Eixample barceloní, serà comprada pel consistori després d’una rebel·lió de veïns com feia temps que no es veia a la ciutat. La franja de Gaza, devastada per la guerra immisericorde que encara no sabem si ha acabat, l’absolutista president dels Estats Units vol ara desocupar-la de veïns per convertir-la en una Riviera del Llevant, amb una construcció moderníssima de luxe. Símptomes dels temps sinistres que vivim. No importa, en el fons, la resistència dels veïns de l’Eixample. No importa, gens, la guerra patida per la població gaziana que ja vivia sota el règim no menys absolutista d’Hamàs i que s’ha quedat sense casa.
L’administració barcelonina apareix com la salvadora de la Casa Orsola, ja que, com sabem des d’aquest divendres, el consistori i Habitat3, entitat del tercer sector centrada en els problemes d’habitatge, l’han comprat per 9,2 milions. Al fons immobiliari que el 2021 l’havia comprat per 6,5 milions. Fem números. L’ajuntament i l’entitat social diuen que el preu que pagaran ara –el 49% el consistori, el 51% l’entitat social— és un 30% inferior del preu actual que tindria en el mercat immobiliari, o sigui, més de 13’1 milions. En quatre anys, repeteixo, el seu valor de mercat ha pujat un 102%!. Un bon indicador.
Però no diuen ni piu del fet, gens menyspreable, que un 42%, en xifres rodones és, justament, el que guanyarà l’especulador fins ara propietari, Lioness Inversiones SLU, que la va comprar el setembre del 2021. Pas mal, gens. Dos milions set-cents mil euros de guany. En tres anys i mig, l’afer li ha sortit a set-cents setanta-cinc mil euros per any. Poca cosa per a un especulador, dirà l’especulador, però, ves, qui els tingués, quants pisos s’hi poden fer, reformar, rehabilitar, obrir dels que els propietaris de Barcelona tenen tancats i barrats, amb 2,7 milions.
La resolució del cas de la Casa Orsola evita els desnonaments, i això és un èxit força impressionant del moviment ciutadà. Feia temps que no es veia tanta gent diversa d’edat i condició social en una protesta així, ni menys encara guanyar. Però no tanco els ulls al ball de números que representa l’operació.
Per això trobo que la mobilització del Sindicat de Llogateres i Llogaters, després d’aquest triomf, ha de seguir mantenint, fins a guanyar-lo del tot, el mateix torcebraç amb els fons voltor i amb les administracions, ara que la mobilització col·lectiva ha demostrat la seva capacitat resolutiva d’incidir.
Els fons voltor propietaris de la resta de cases Orsola no se n’haurien de sortir amb la butxaca plena (mig plena, diran, i me’n puc fer càrrec, però mira, no en sóc un, de fons voltor). Com a molt les administracions i entitats socials els haurien de pagar el mateix preu pel qual les van comprar, potser amb algun interès bancari, si és que paguen els impostos aquí. Si no, l’alegria per l’èxit de la protesta s’empantanega de decepció, i no estem per tenir-ne més, que els temps són cafres.
No puc fer números del que pot representar la construcció immobiliària de luxe i turisme ídem a la franja de Gaza que preveu l’aprenent de dictador de cabells grocs, però segur que Trump i el seu fill, el primer que ho va dir, els tenen fets i molt fets. Llàstima que els governs reunits en les institucions europees i les internacionals sorgides de la Segona Guerra Mundial no siguin capaços d’una protesta activa i transversal com la que, amb tots els matisos del cas, ha retornat la Casa Orsola a la ciutadania. Són dues guerres massa diferents, la de l’habitatge en aquesta part del món i la del Llevant sacrificat, ho sé. Però el totxo i el turbocapitalisme d’alguna manera les reuneixen. Prou consciència que tenim de les guerres: per més difícils que siguin d’emparentar, totes estan basades en conquerir la propietat.
