De Beethoven a Taylor Swift, la casa de partitures que resisteix a la Rambla

“Llegir una partitura sempre ha estat una activitat de minories”, comenta el propietari de la Casa Beethoven, Jaume Doncos Pros. Fa quaranta-quatre anys que, darrere el taulell, a la botiga del número 97 de la Rambla de Barcelona, a tocar del Palau de la Virreina, atén músics, estudiants i afeccionats a la música, que hi entren cercant les notes en ordre al pentagrama per interpretar sonates de Beethoven, simfonies de Mozart, Schubert o Mahler, preludis de Chopin, però també el cant de la Sibil·la, havaneres, una sardana com ara “Tossa bonica”, un cuplet, boleros, com ara “Mirando al mar”, i sarsueles, cançons dels Beatles, ABBA o Taylor Swift. Són partitures, la major part pensades per fer-se sonar al piano, però a la Casa Beethoven en trobem per a ser interpretades amb molts instruments més, com ara la guitarra, el banjo, l’ukulele, el violí, la flauta dolça i l’harmònica.

A mesura que avances dins la botiga, vas trobant prestatges amb les partitures classificades per compositors en diferents arxivadors. Per ordre alfabètic, cadascú pot cercar, de la A a la Z, per exemple, peces de violoncel i piano d’autors catalans i espanyols, obres per a trompeta, saxòfon, orgue, els preludis i valsos de Chopin o cançons de Bruce Springsteen. “Abans no ho teníem tot tan exposat, només era accessible a tothom la primera part de la botiga”, explica Doncos. És on encara ara hi ha els dos taulells en què ell i les seves germanes, Àngels i Noemí Doncos, despatxen. La gent entra i circula pel passadís botiga endins, on, a més de partitures, hi trobem alguns instruments, com ara guitarres, flautes dolces i ukuleles, discs de vinil, i fins i tot un piano de final del segle XIX que, segons que explica el propietari, “fins abans de la pandèmia, venien a tocar un grup d’amics, gent gran que aquí es trobava còmoda”.

Música de fons

A la Casa Beethoven sempre l’acompanya una música de fons, un concert d’Aranjuez, una simfonia de Vivaldi o, molt probablement un adagi al piano, “perquè és música més suau, relaxa i permet de parlar”, comenta Doncos. Diu que allò que venen més són els Nocturns de Chopin, que atrapen molta gent. “El dia de l’atemptat de la Rambla, els vaig posar de fons. A la botiga es van arraulir unes vint o trenta persones. Estàvem tots en silenci, aquí a dins, i a fora. Jo no estic acostumat a un silenci així i per embolcallar aquell moment, vaig posar els Nocturns i em va sortir el número 2. Però de seguida em vaig adonar que sobrava, i vaig sentir que el silenci també podia ser música.”

Ben al fons d’aquest establiment, hom se sent dins un arxiu, en un museu i en una casa particular, tot alhora. Tot l’espai conserva la història d’una botiga de música amb cent quaranta-quatre anys d’història que ha sobreviscut a la digitalització i, per tant, a la gran eina de plagi de tot que és internet. Si, tal com deia Doncos, la lectura de partitures sempre ha estat cosa de pocs, “el problema que tenim ara és que les pots aconseguir per internet, piratejades, i fer-ne tantes fotocòpies com vulguis”. Sort en tenen de qui encara valora tenir el seu propi llibre de partitures a casa, i no un conjunt de fotocòpies.

Entre el 60% i el 70% de les partitures que venen són d’importació, sobretot edicions alemanyes, que són les de més prestigi, explica, però d’edicions fetes a Barcelona o al Japó també en tenen. L’avantatge és que el llenguatge escrit de la música no requereix traducció, és internacional. I això es nota també al taulell. “Fins i tot amb els passavolants que entren tens una comunicació extra, pots expressar qualsevol cosa tenint la música com a punt d’unió”, diu Jaume Doncos.

Sap que digitalitzar la localització dels milers de partitures que hi ha a la botiga, tal vegada els facilitaria i agilitzaria més la feina, però valora més aquesta llibertat de moviment per la botiga, que qualsevol hi entri i s’impregni i s’inspiri de tot allò que veu, tal com ho troba. “La gent s’ha de sentir com a casa. És el nostre negoci, sí, ens ha de donar per menjar i per dormir. Podríem gastar els diners per millorar l’estètica de la botiga, però el que vol la gent és trobar la partitura que ve a buscar. Alguns encara prefereixen el contingut que la façana”, explica.

I, mentre conversem enmig de partitures, una dona que ha fet una bona passejada per l’interior de la botiga, abans d’anar-se’n, i sense haver comprat res, s’adreça a Jaume i Àngels Doncos i els diu, senzillament, en anglès: “Una botiga magnífica.” Aquest és l’esperit de la Casa Beethoven, la seva autenticitat sedueix els turistes perquè ja no n’hi ha, de botigues així, i haver pogut entrar-hi i recrear la mirada en tots els seus racons serà part del record de la visita a Barcelona.

Els compositors catalans agraden molt, com ara Frederic Mompou i Enric Granados, segons que explica Àngels Doncos. Cançoners amb nadales amb lletra i acords per a acompanyar amb la guitarra, capses de música, partitures de musicals d’èxit internacional, com ara Mary Poppins. També tenen cançoners de films de Disney adaptats a l’aprenentatge d’infants. “Cadascú tenim la nostra banda sonora de la vida”, diu Jaume Doncos. “La música més íntima és la que t’arriba més en algun moment. Pot ser allò que et cantava la mare. El més emocional és la teva música, no te la poden prendre, ni te la poden imposar.”

A la primera part de la botiga, hi ha prestatges amb llibres, per a iniciar-se a tocar algun instrument, mètodes de solfeig, i tot un apartat de musicoteràpia i neurociència. Són llibres que com més va tenen més sortida, fan veure i viure la música en el context quotidià, per acompanyar-nos, relaxar-nos, meditar… Tot ho podem expressar amb música o Somos lo que escuchamos (“Som allò que escoltem”), sobre l’impacte de la música en la salut, són alguns dels títols que hi trobem, sobre l’educació musical dels infants. A Àngels Doncos li agrada molt rebre els llibres i posar-hi el segell de la botiga. Amb ella comentem el futur d’aquest negoci tan autèntic. De moment, tots tres germans se n’encarreguen: “Més endavant, no sabem com anirà i si algun dels nostres fills es decidirà a continuar”, comenta de darrere el taulell estant. A sobre nostre, unes làmines emmarcades ens fan ben presents els retrats de Beethoven, Mozart i Chopin i del compositor de guitarra Francesc Tàrrega.

Llibres i petits estris

També venen lubricants i cordes d’instruments, i fa uns deu anys que hi van introduir els vinils. “Això és com la vida mateixa, canvies i evoluciones”, argumenta Jaume Doncos. “Els instruments els tenim com un recurs més que ens ajuda a tirar endavant, perquè vivim de la caixa que fem aquí, al taulell. Vam tenir web durant molts anys, però ara fa un any la vam tancar, i hem fet més aquest any sense web que quan en teníem.”

Doncos té molt present tot el canvi que viu el comerç a peu de carrer. “A les llibreries, sabateries, perfumeries, hi entra gent, fa fotografies d’allò que vol i, quan arriba a casa, ho busca i compra per internet. Potser no ho troba gaire més barat, però només que s’estalviï quatre euros, si a sobre li ho porten a casa…” A la Casa Beethoven sí que hi ha un ordinador, però el fan servir de llibreta i per fer comandes per correu electrònic. El correu electrònic ha substituït el fax i, abans, les cartes del temps del seu pare, Jaume Doncos Codina, jubilat ara fa quatre anys. Era músic d’orquestra i ajudava l’oncle que duia la botiga abans que tots ells. “Quan encara no hi havia la música enllaunada a les discoteques, el nostre pare tocava amb orquestres, fins als anys setanta, quan van arribar els canvis tecnològics i ja no es necessitava tanta música en viu. Aleshores, el meu pare cada cop es va estar més a la botiga, va ser un relleu natural de l’oncle.” Ho explica Jaume Doncos fill, que també ha fet una mica de formació musical, però “natural i diferent”, diu. “Molts dels músics i compositors d’ara els conec gràcies a la botiga, músics de jazz o fins i tot Taylor Swift. Tinc la sort que cada persona que atenc és músic o vol ser-ho.”

A part d’afeccionats i estudiants del Conservatori de Música, hi ha clients que són gent gran que, a punt de jubilar-se, ja planegen de tornar a estudiar piano o guitarra. O també cantar, hi ha molta gent que quan té més temps, comença a desenvolupar una afecció. I han vist que les generacions que ara es jubilen ja se senten més alliberades, sobretot els dones, que potser havien estudiat, però, una volta casades, es van dedicar a cuidar els fills, i ara senten que és el moment de reviure la dedicació a la música, segons que expliquen els propietaris d’aquesta emblemàtica botiga de música que fins el 1915 s’havia anomenat amb el cognom dels amos anteriors, Guàrdia.

El perfil dels clients ha anat canviant amb els anys. Diuen que cap als anys setanta, el 70% de gent era de Catalunya, i de turistes, n’entrava un 20” o 25%. Ara, en canvi, el 70% dels qui entren són turistes, s’ha girat la truita. Però el drama de la Rambla i el seu entorn és que no hi ha veïns, “se’ls han carregat a tots”, diu Jaume Doncos. Sobre la renovació que ha fet i continua preparant aquesta artèria ancestral de Barcelona, i ara eminentment turística, és contundent: “Mentre hi hagi un sol avi a Barcelona que no en tingui prou per a viure, s’hauria de prioritzar la seva atenció i no l’estètica dels espais públics. La seguretat i la neteja són una cosa, però hi ha gent que prefereix façana i després grates una mica i t’adones de quants treballadors pobres hi ha, lloguers descomunals i sous petits. Cadascú gasta els cèntims en allò que vol.”