El cas excepcional del duc de les illes Medes

El duc ha nidificat i s’ha establert de manera permanent a les illes Medes, un cas excepcional a Europa. Aquest rapinyaire nocturn és el mussol més gros del món i cria a terra ferma, bé sigui en arbres o penya-segats. Per això, el niu que s’ha trobat a l’arxipèlag és singular i segurament s’explica perquè hi troben menjar durant tot l’any, segons que explica el biòleg del parc natural del Montgrí Albert Burgas. Enguany, la parella de ducs de les Medes ha tingut tres pollets. A més de fer-los seguiment amb una càmera, el darrer cens de l’espècie també ha detectat una desena de parelles que viuen dins l’àmbit del parc natural. El duc és una espècie protegida i a Catalunya la seva població ha desaparegut a zones del Vallès, Osona i el Pre-pirineu.

El duc (Bubo bubo) és el rapinyaire nocturn més gran d’Europa. Aquest mussol arriba als setanta centímetres de llargada i la seva envergadura –és a dir, quan desplega les ales– pot arribar als 1,7 metres. Entre més atributs, se’l distingeix pels seus ulls d’un color taronja viu i per la seva mirada penetrant.

És una de les espècies emblemàtiques del parc natural del Montgrí, on periòdicament se’n fan seguiments (amb la col·laboració del Grup Natura Sterna i un centenar de voluntaris). Enguany, a tot l’àmbit protegit, s’han identificat tretze llocs potencials de cria i una desena de parelles que viuen al parc.

“El duc és una espècie molt adaptable, i tot i que sovint nidifica en roquissars i penya-segats, també pot fer-ho en llocs bastant inversemblants. Si té prou menjar, s’estableix damunt dels arbres, aprofita nius d’uns altres rapinyaires o, fins i tot, cria a terra mateix”, explica Burgas. Bàsicament, aquest rapinyaire s’alimenta de tudons, conills, eriçons o rates.

El duc és una espècie continental; és a dir, que nidifica a terra ferma. Però el parc natural del Montgrí té un cas excepcional a Europa perquè els biòlegs han confirmat que una parella d’aquests mussols s’ha establert de manera permanent a les illes Medes.

“És un fet singular, que segurament s’explica perquè hi troben menjar durant tot l’any”, concreta Burgas. A l’arxipèlag, el duc s’hi ha adaptat capturant gavians o aus migratòries. Enguany, la parella de ducs que viu a les Medes ha tingut tres pollets, que ja s’han anellat. Per fer seguiment del seu dia a dia, el parc natural també té instal·lada una càmera al niu.

Mitjançant GPS

El biòleg del parc explica que, com que les Medes són un territori reduït, els polls travessen la mar i es dispersen per terra ferma. L’any passat, per exemple, es va rescatar un duc adult que es va veure atrapat en una bassa de rec.

Ara, l’objectiu dels biòlegs és veure si els pares també surten de les illes. Per això, se’ls vol col·locar un GPS per resseguir-ne el vol. “Creiem que és poc probable, perquè aquí tenen menjar en abundància”, precisa Burgas. Gràcies a les imatges de les càmeres se sap que la parella que s’ha establert a les Medes fa tres anys que és la mateixa.

Durant el seguiment científic del duc al parc natural del Montgrí, els biòlegs i voluntaris no tan sols anellen els polls –aquest any, una desena– sinó que també recullen mostres del niu –plomes i restes d’animals– per saber quan els ducs fan la muda o conèixer més bé la seva dieta. A més, també analitzen la presència de possibles tòxics com ara rodenticides (és a dir, verins per a rosegadors que els ducs han acabat caçant).

Electrocucions i atropellaments

A Europa, el duc té un àmbit de distribució molt extens –de la península ibèrica a l’est de Rússia. Actualment, s’estima que a tota Catalunya la població d’aquest rapinyaire és entre sis-centes parelles i set-centes. Segons que recull el visor d’Informació Ornitològica de Catalunya, ací aquesta espècie protegida es troba en un estat pròxim a l’amenaça.

“Hi ha regions on el duc té un estat de conservació favorable, però unes altres que no. A la plana de Lleida, on hi ha molt de conill, la presència d’aquest rapinyaire ha augmentat; però, en canvi, en unes altres zones del país, com el Vallès, llocs d’Osona o el Pre-pirineu, les poblacions de duc han desaparegut, sobretot per causes humanes”, explica Burgas.

Les amenaces principals per a l’espècie són les línies elèctriques, els atropellaments, els rodenticides o les basses de reg –perquè quan hi cauen, no en poden sortir. “De fet, caldria mirar de minimitzar aquesta mortalitat, bé sigui aïllant les torres elèctriques, promovent verins per a rosegadors que no els afectin o instal·lant mecanismes de sortida a les basses de reg”, admet el biòleg.

En el cas de l’Empordà, explica que el nucli de distribució del duc és, precisament, el parc natural del Montgrí. “Tenint en compte que el massís és relativament petit, aquí és on se’n troba la densitat més elevada”, concreta. L’espècie també s’ha estès en unes altres zones, com el parc natural de cap de Creus o l’Albera.

Burgas també subratlla que el seguiment del duc al Montgrí permet fer una gestió més eficaç del parc i contribueix a preservar-ne l’ecosistema. “Com a gran depredador de la nit, regula tota la xarxa tròfica que té per sota”, explica el biòleg. A més, també permet veure la situació en què es troben la resta d’espècies que habiten al Montgrí i saber els llocs on aquest rapinyaire es reprodueix ha estat clau per a regular l’escalada al parc.