Anna,

Estic assegut sota les estrelles triades aleatòriament pel destí d’un lloc qualsevol, a la terrassa d’una casa amb la façana verda i sense persianes: aquí sembla que no saben que existeixen. Com enyor les mallorquines, sobretot les de Porto Colom, amb tant de coloraines a vorera de mar. Un amic meu hi té una casa de persianes grogues (besades, Joan) i record que quan tornàvem de sortir a passejar amb el seu llaüt, era mel veure’n el color des de tan enfora, sobretot perquè la seva padrina ens tenia un bon berenar preparat i un suc de taronja per a matar la set de boca salada. D’això, en fa bastants d’anys i a dia d’avui desconec si per por les han pintades d’un altre color per evitar tenir problemes.

Sembla un desbarat, però desgraciadament l’autocensura segurament s’haurà normalitzat d’aquí a un temps. T’imagines la de piulades que no s’arribaran a piular, d’art urbà prohibit perdut, de cançons que no s’escriuran, o de populars que no ens atrevirem a tornar a cantar mai més? Aquesta és la pitjor censura de totes. La que ens aplicam a nosaltres mateixes. No atrevir-mos a transformar emocions en un art que sigui capaç de transformar. Només puc dir que hem de ser-hi perquè uns altres puguin existir. Gràcies per haver posat el teu cas a la lluita pels drets de totes i resistir la pluja perquè els nostres fills puguin arribar a veure la mar algun dia.

Fa uns dies vaig rebre la teva carta en forma de nota de veu. És impossible de no dibuixar la teva rialla dolça a les ones auditives. Estic content de saber que estàs bé, que la teva determinació val molt més que els seus tribunals podrits. Per haver-nos mostrat el camí, a mi i a molts, d’afrontar les pors i cridar ben fort que, quan una llei és injusta, desobeir és legítim.

M’agradaria veure’t en un país més lliure, fer-te una abraçada en un lloc on no haguem de fugir de la nostra terra per haver expressat una opinió o sentiments damunt art sobre gent poderosa protegida per lleis. Una comunitat de persones que es respectin i cap dona ni cap col·lectiu històricament oprimit tengui por d’anar a ca seva tota sola per què pugui passar. Que puguem ser lliures fora haver de demanar perdó. Una terra on ningú no hagi d’anar a la presó per demanar a la gent què vol i què no vol, que sigui allò normal i no un desbarat, perquè és un principi bàsic de la democràcia. Són coses que puc arribar a entendre fins i tot jo, que, de política, no en sé massa.

Resumint. Vull veure’t. El més prest possible. I tu saps on trobar-me. Juntes ho podrem tot. Cerca’m.

Besades.