‘M’agradaria fer-te una abraçada en un lloc on no hàgim de fugir’, carta de Valtònyc a Anna Gabriel
Carta de Valtònyc, a l'exili, a Anna Gabriel, expatriada a Suïssa · 'Cartes per la llibertat' és un espai de VilaWeb per a expressar la solidaritat amb els presos polítics i exiliats i, alhora, per a fer saber qui són

Per: Valtònyc


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.

Fes-te subscriptor de VilaWeb
Anna,
Estic assegut sota les estrelles triades aleatòriament pel destí d’un lloc qualsevol, a la terrassa d’una casa amb la façana verda i sense persianes: aquí sembla que no saben que existeixen. Com enyor les mallorquines, sobretot les de Porto Colom, amb tant de coloraines a vorera de mar. Un amic meu hi té una casa de persianes grogues (besades, Joan) i record que quan tornàvem de sortir a passejar amb el seu llaüt, era mel veure’n el color des de tan enfora, sobretot perquè la seva padrina ens tenia un bon berenar preparat i un suc de taronja per a matar la set de boca salada. D’això, en fa bastants d’anys i a dia d’avui desconec si per por les han pintades d’un altre color per evitar tenir problemes.
Sembla un desbarat, però desgraciadament l’autocensura segurament s’haurà normalitzat d’aquí a un temps. T’imagines la de piulades que no s’arribaran a piular, d’art urbà prohibit perdut, de cançons que no s’escriuran, o de populars que no ens atrevirem a tornar a cantar mai més? Aquesta és la pitjor censura de totes. La que ens aplicam a nosaltres mateixes. No atrevir-mos a transformar emocions en un art que sigui capaç de transformar. Només puc dir que hem de ser-hi perquè uns altres puguin existir. Gràcies per haver posat el teu cas a la lluita pels drets de totes i resistir la pluja perquè els nostres fills puguin arribar a veure la mar algun dia.
Fa uns dies vaig rebre la teva carta en forma de nota de veu. És impossible de no dibuixar la teva rialla dolça a les ones auditives. Estic content de saber que estàs bé, que la teva determinació val molt més que els seus tribunals podrits. Per haver-nos mostrat el camí, a mi i a molts, d’afrontar les pors i cridar ben fort que, quan una llei és injusta, desobeir és legítim.
M’agradaria veure’t en un país més lliure, fer-te una abraçada en un lloc on no haguem de fugir de la nostra terra per haver expressat una opinió o sentiments damunt art sobre gent poderosa protegida per lleis. Una comunitat de persones que es respectin i cap dona ni cap col·lectiu històricament oprimit tengui por d’anar a ca seva tota sola per què pugui passar. Que puguem ser lliures fora haver de demanar perdó. Una terra on ningú no hagi d’anar a la presó per demanar a la gent què vol i què no vol, que sigui allò normal i no un desbarat, perquè és un principi bàsic de la democràcia. Són coses que puc arribar a entendre fins i tot jo, que, de política, no en sé massa.
Resumint. Vull veure’t. El més prest possible. I tu saps on trobar-me. Juntes ho podrem tot. Cerca’m.
Besades.
Comentaris
Els subscriptors de VilaWeb poden comentar aquesta notícia, o bé llegir els comentaris que hi han fet els altres subscriptors i debatre-la amb ells , clicant ací.
Si encara no sou subscriptors, us en podeu fer clicant ací.
S'ha afegit la noticia a Favorits