Estimada Carme:

Sols en un estat que va perdent la memòria de com ha arribat a ser obligatòriament demòcrata es pot passar de presidir l’onzena legislatura del Parlament de Catalunya a una estreta cel·la d’Alcalá Meco, amb una acusació de temps que crèiem oblidats. Ens equivocàvem. Aquell esperit inquisitorial que té por de tot allò que ignora no suporta la gent coherent i que s’atreveix a créixer i aconseguir horitzons més amples. Per compartir-los. Entre totes nosaltres i les generacions que han de venir.

Carme, segurament ja saps que dissabte passat el teu nom lluïa, negre sobre groc, entre els 135 escons del parlament. Amb el de Meritxell Serret, Marta Rovira i qui està com tu i amb tu, Dolors Bassa. Les quatre dones d’ERC que heu renunciat a l’escó continueu essent la nostra memòria i una part de nosaltres. El gest de les diputades que van prendre el relleu emociona i comporta també aquella barreja d’orgull i tristor a què ens anem avesant massa vegades des de fa uns mesos. Però, per mi, cap nom com el teu no deixava tan palesa, negre sobre groc, la condició d’ostatge a què han sotmès la nostra sobirania. Carme, amb tu ens han segrestat el diàleg i han tancat a la presó el capteniment amable, la paraula clara, la capacitat de raonar, l’exercici d’una democràcia representativa que representa la gent valenta de l’1-O i molt més i que va reblar conviccions en majoria el 21 de desembre.

Ens separen molts quilòmetres, massa, però estic segura que malgrat la intolerància que t’obliga i et vol vençuda, continues pensant, com Eduardo Galeano, que la utopia encara serveix per a caminar i anar més lluny. No sé si a la cel·la, compartida i migrada, o al pati de la presó, hi cap la gosadia de perseguir horitzons més lliures, amb amples avingudes il·luminades –en els moments que semblen més foscos– per gent que maldarà perquè el parlament esdevingui novament en el lloc que tu ens anunciaves: un lloc on entri la paraula lliure que, una vegada ja escrita, faci llei els somnis del carrer. I els drets de la gent siguin tan legítims com legals. Tots els drets. Totes les legitimitats. Totes les persones.

Carme, era el que tu deies: que els anhels de la ciutadania trobessin refugi a l’hemicicle i que els diputats i les diputades estiguéssim a l’altura per teixir aquest marc jurídic propi que es traduís en més llibertat i sobirania. En tots els àmbits. Per a tota la ciutadania. En canvi, et vas trobar amb un patriarcat intolerant, amb masclistes inveterats, amb menyspreus de rancúnia i falsos vigilants de la llei que defensaven, de fet, l’estatus i els privilegis dels de sempre amb el seu monopoli de poder arbitrari.

Malgrat les teves primeres paraules a l’hemicicle, no vam tenir prou encert i valentia per a obrir nous paradigmes ni atendre les noves voluntats que havien de cristal·litzar, com tu deies, en polítiques no recorregudes, ni sotmeses, ni submises. L’intent de ser creadores de futur i enlairar nous escenaris de dignitat va quedar congelat sota el pes dels segles de resclosit i d’un autoritarisme de caràcter colonial que condiciona la germanor entre pobles. Ens volen fer de nou els súbdits d’ideologies caducades però que són, encara, massa rendibles.

Per una estona massa curta, amb tu de presidenta, vam protagonitzar un moment fundacional símbol d’un futur obert, per escriure, que representa un poble lliure… Però queda en suspens. No poden fer desaparèixer l’enteresa de més de dos milions de persones –i el nombre va creixent– que no es deixen seduir per l’alternativa feréstega de la submissió, de les sortides de to rabiüdes i autoritàries i la manca d’humanitat i empatia amb els qui sou a la presó o l’exili.

Carme, no s’han destruït –ni podran fer-ho– les complicitats de fons que anaven de l’escó cinquè a la teva presidència, de la mateixa manera que no han pogut tancar amb pany i forrellat les portes i finestres que vas obrir a la raó, la llibertat i la meravellosa gosadia de ser mirall, mida natural, de les nostres exigències, sense retallades en drets i llibertats.
Ens fas falta. Però et tenim. Tenim el teu exemple, la teva paciència inesgotable i la teva determinació. Mentre tu i la resta de presos i preses polítics sigueu en presons o a l’exili, hi ha un motiu més, radical, de fons, per no fer ni un pas enrere en dignitat. Tu representes millor que ningú, ja t’ho he dit, la nostra sobirania segrestada. I et volem lliure. Us volem lliures. Per ser una altra vegada nosaltres en el somriure obert de qui construeix per als qui han de venir el futur que ja ens mereixem ara, avui i aquí. I seguim. No defallim.

Una abraçada molt forta,
Àngels Martínez i Castells

 

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]