Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

És possible que un magistrat que fins fa poc ha estat al capdavant de la Sala Penal del Tribunal Suprem d’Espanya no sàpiga que és competència seva decidir a la Direcció General d’Institucions Penitenciàries, la qual és una entitat sota la responsabilitat del Ministeri de l’Interior, en quines presons han d’estar els empresonats provisionalment, i no al jutge d’instrucció?

Això ha suggerit precisament aquesta setmana el ministre de l’Interior Grande-Marlaska quan ha manifestat que depèn del magistrat Llarena adoptar la decisió de traslladar els presos del procés català a les presons de Catalunya, fins al judici que s’ha de celebrar segurament cap a la tardor.

Llarena no ha necessitat gaire temps per a adonar-se que el ministre de l’Interior se’n rentava les mans i que volia endossar-li la càrrega d’una decisió complexa que era a ell a qui concernia. El magistrat del Tribunal Suprem espanyol ha deixat ben clar que l’última decisió no li competeix a ell, sinó al ministre que es vol amagar entre bambolines. A Llarena, només li falta demanar a Grande Marlaska com va aconseguir el càrrec de president de la Sala Penal.

La meitat dels teus lectors, Vicent, no es recordarà de Lech Walesa, sindicalista polonès i guanyador del Premi Nobel de la Pau, i l’altra meitat no el coneixerà. Un diari d’Espanya l’ha rescatat del sarcòfag polític, i l’ ha entrevistat, aprofitant que feia una conferència a Madrid, al Fòrum Internacional per a la Democràcia.

Les manifestacions de Walesa són inaudites: «Si Catalunya vol la independència, que aixequi un mur de quatre metres, perquè els catalans no puguin entrar a Espanya»; «Que els avions de Catalunya circulin sense travessar l’espai aeri d’Espanya»; «[Els catalans] poden viure en una gàbia, però tornaran a pregar de genolls que se’ls torni a acceptar».

Encara sort que el polonès aquest havia de participar en un fòrum per a la democràcia.


Carta de  Vicent Partal a Martxelo Otamendi

No sé per quina raó aquesta setmana ha estat especialment fructífera en relació a fronteres i arranjaments de conflictes. Tothom ha parlat de l’acord històric entre Grècia i la que es dirà Macedònia del Nord i s’ha confirmat que Sèrbia sotmetrà a referèndum la decisió de reconèixer diplomàticament Kossove. Són notícies europees que criden l’atenció, però a l’Àfrica se n’ha produït una altra de molt important també. Aquesta setmana, després de dècades de conflicte, Eritrea i Etiòpia han arribat a un acord sobre la delimitació de la frontera. Són tres dades positives que expliquen, crec, algunes coses sobre com funciona el món.

Crida l’atenció que, en tots tres casos, per a resoldre el conflicte ha estat determinant la intervenció internacional i la presència d’un benefici clar. En el cas de la disputa entre Sèrbia i Kossove, la Unió Europea va declarar que Sèrbia podria accedir-hi però amb la condició que resolgués la crisi amb Pristina. A la de Grècia i Macedònia, Grècia, amb el canvi de nom, accepta ara aixecar el veto de l’entrada de Macedònia del Nord a la Unió Europea i a l’OTAN. I sobre Etiòpia i Eritrea, la primera ha entrat en una època de canvi accelerat i liberalització que fa que no pugui sostenir la guerra més llarga d’Àfrica, una autèntica sagnia per a l’estat. A més, els canvis que es produeixen a la zona amb l’entrada massiva d’inversions xineses i del Golf i la reorganització de les estructures portuàries aconsella adoptar mesures econòmiques regionals d’acord amb les quals Etiòpia i Eritrea estaran condemnades a entendre’s, perquè l’antiga província d’Eritrea és el port natural d’Etiòpia.

Res no és impossible, doncs, quan parlem de fronteres i acords, encara que també aquesta setmana el debat sobre la frontera irlandesa i el Brexit, tan i tan difícil com es va posant, ens recorda que res no és tampoc fàcil.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb