Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

És possible que un magistrat que fins fa poc ha estat al capdavant de la Sala Penal del Tribunal Suprem d’Espanya no sàpiga que és competència seva decidir a la Direcció General d’Institucions Penitenciàries, la qual és una entitat sota la responsabilitat del Ministeri de l’Interior, en quines presons han d’estar els empresonats provisionalment, i no al jutge d’instrucció?

Això ha suggerit precisament aquesta setmana el ministre de l’Interior Grande-Marlaska quan ha manifestat que depèn del magistrat Llarena adoptar la decisió de traslladar els presos del procés català a les presons de Catalunya, fins al judici que s’ha de celebrar segurament cap a la tardor.

Llarena no ha necessitat gaire temps per a adonar-se que el ministre de l’Interior se’n rentava les mans i que volia endossar-li la càrrega d’una decisió complexa que era a ell a qui concernia. El magistrat del Tribunal Suprem espanyol ha deixat ben clar que l’última decisió no li competeix a ell, sinó al ministre que es vol amagar entre bambolines. A Llarena, només li falta demanar a Grande Marlaska com va aconseguir el càrrec de president de la Sala Penal.

La meitat dels teus lectors, Vicent, no es recordarà de Lech Walesa, sindicalista polonès i guanyador del Premi Nobel de la Pau, i l’altra meitat no el coneixerà. Un diari d’Espanya l’ha rescatat del sarcòfag polític, i l’ ha entrevistat, aprofitant que feia una conferència a Madrid, al Fòrum Internacional per a la Democràcia.

Les manifestacions de Walesa són inaudites: «Si Catalunya vol la independència, que aixequi un mur de quatre metres, perquè els catalans no puguin entrar a Espanya»; «Que els avions de Catalunya circulin sense travessar l’espai aeri d’Espanya»; «[Els catalans] poden viure en una gàbia, però tornaran a pregar de genolls que se’ls torni a acceptar».

Encara sort que el polonès aquest havia de participar en un fòrum per a la democràcia.


Carta de  Vicent Partal a Martxelo Otamendi

No sé per quina raó aquesta setmana ha estat especialment fructífera en relació a fronteres i arranjaments de conflictes. Tothom ha parlat de l’acord històric entre Grècia i la que es dirà Macedònia del Nord i s’ha confirmat que Sèrbia sotmetrà a referèndum la decisió de reconèixer diplomàticament Kossove. Són notícies europees que criden l’atenció, però a l’Àfrica se n’ha produït una altra de molt important també. Aquesta setmana, després de dècades de conflicte, Eritrea i Etiòpia han arribat a un acord sobre la delimitació de la frontera. Són tres dades positives que expliquen, crec, algunes coses sobre com funciona el món.

Crida l’atenció que, en tots tres casos, per a resoldre el conflicte ha estat determinant la intervenció internacional i la presència d’un benefici clar. En el cas de la disputa entre Sèrbia i Kossove, la Unió Europea va declarar que Sèrbia podria accedir-hi però amb la condició que resolgués la crisi amb Pristina. A la de Grècia i Macedònia, Grècia, amb el canvi de nom, accepta ara aixecar el veto de l’entrada de Macedònia del Nord a la Unió Europea i a l’OTAN. I sobre Etiòpia i Eritrea, la primera ha entrat en una època de canvi accelerat i liberalització que fa que no pugui sostenir la guerra més llarga d’Àfrica, una autèntica sagnia per a l’estat. A més, els canvis que es produeixen a la zona amb l’entrada massiva d’inversions xineses i del Golf i la reorganització de les estructures portuàries aconsella adoptar mesures econòmiques regionals d’acord amb les quals Etiòpia i Eritrea estaran condemnades a entendre’s, perquè l’antiga província d’Eritrea és el port natural d’Etiòpia.

Res no és impossible, doncs, quan parlem de fronteres i acords, encara que també aquesta setmana el debat sobre la frontera irlandesa i el Brexit, tan i tan difícil com es va posant, ens recorda que res no és tampoc fàcil.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb