Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

En el calendari dels últims anys apareix com una cita fixa la gran manifestació que es convoca a Bilbao a favor dels drets dels presos polítics bascos. Un cop més, milers de ciutadanes i ciutadans van prendre ahir els carrers de Bilbao, per demanar col·lectivament als governs de França i Espanya que donin passos en les seves polítiques penitenciàries, i que prenguin decisions que es corresponguin amb la realitat actual, deixant de banda les mesures i estratègies de l’època més dura del conflicte.

En els conflictes polítics que aquí i allà s’han resolt en els darrers decennis, el tema dels presos sempre ha estat present en el capítol de la resolució, més o menys amunt en la jerarquia dels temes que calia resoldre, però sempre present . També en això el nostre cas és diferent. El govern i la justícia espanyols no volen ni sentir parlar d’aquestes reivindicacions. Entre els presos que estan greument malalts, Vicent, n’hi ha un, Ibon Iparragirre, que, estant com està en fase terminal, ha rebut en els últims mesos la solidaritat de molts ciutadans i ciutadanes i d’institucions públiques. Fa poc, la seva mare va formular una petició tan simple com crua: que pugui passar els últims moments de la seva vida amb la família. Sense mostrar cap humanitat, el govern i la justícia espanyols porten setmanes intercanviant-se el dossier de Iparragirre.

A Catalunya porteu un parell de mesos debatent sobre els termes ‘pres polític’ i ‘polític pres’, que alguns han promogut voluntàriament, volent tapar les seves vergonyes. Els vostres, com els nostres, són presos polítics. Qui són llavors els polítics presos? Els polítics que l’estat va utilitzar per a la guerra bruta: Julen Elgorriaga, Rafael Vera, José Barrionuevo … Però aquests no són a la presó; tot i trobar-se en una situació molt millor que la d’Ibon Iparragirre, no van complir sinó una ínfima part de la condemna imposada pels tribunals; van ser ràpidament excarcerats, per un suposat mal estat de salut o mitjançant l’indult.


Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Tot està preparat per a la sessió inicial del Parlament de Catalunya d’aquesta legislatura forçada pel 155. Dimecres 17, a les onze del matí arrencarà la primera sessió de la càmera, una sessió estranya ja des de l’inici, perquè la signatura que la convoca és la de Mariano Rajoy. Ho farà amb la constitució de la mesa d’edat, que curiosament recaurà en tres membres d’ERC, que seran els encarregats de preparar la votació de la taula, pròpiament dita, la primera decisió política que s’haurà de prendre.

La constitució de la taula del parlament, que serà determinant per a la posterior investidura, ratificació, del president Puigdemont està pactada. Seran dos membres de Junts per Catalunya, dos d’ERC, dos de Ciutadans i un del PSC -majoria independentista doncs. El dubte és qui la presidirà ara que Carme Forcadell ha renunciat a fer-ho. L’acord global que segueixen negociant els grups independentistes preveu que el president siga d’ERC però els republicans no semblen tenir clar, quan escric aquest article, a qui van a proposar. Sona Ernest Maragall, que serà el president també de la mesa d’edat, però no hi ha res tancat.

Les mirades de tot el món estaran però a l’hemicicle. Vuit diputats independentistes, ni més ni menys, no podran participar en la sessió. Els cinc que estan residint a Brussel·les i els tres que queden a la presó, que no han rebut permís per assistir-hi, encara que podran votar per delegació.

El president de la cambra demanarà llavors als grups qui volen proposar com a president i el candidat serà l’actual president, si no hi ha cap sorpresa majúscula. Abans de deu dies s’haurà de decidir com es vota a Carles Puigdemont, enmig d’una pressió bàrbara de l’espanyolismo perquè el resultat de les eleccions no es complisca, a força d’oposar tecnicismes a la candidatura del president perquè no és presencial. Com si comptarà més la seua absència forçada que el vot dels ciutadans d’aquest país.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de Vilaweb