Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Al Principat, a les manifestacions independentistes de fa dècades el crit de ‘Fora els forces d’ocupació!’ era un dels preferits. El concepte evocava les lluites anticolonials i identificava amb molta claredat la naturalesa agressiva del poder espanyol. Forces d’ocupació eren l’exèrcit però sobretot la policia, la que lluïa la bandera d’Espanya a la màniga de la seua camisa.

Llavors van arribar els Mossos d’Esquadra i contra ells era difícil fer servir el concepte de força d’ocupació. Entre vosaltres va quallar en algun moment i en alguns ambients l’al·lusió a la ertzaina com ‘cipayos’ però aquí a Catalunya mai va triomfar l’assimilació icònica amb les tropes índies al servei de l’imperi. I el crit simplement va anar desapareixent dels carrers.

També per l’evident canvi que ha transformat l’independentisme d’un projecte de resistència minoritari a un gran moviment majoritari de construcció. Un dels grans encerts dels últims anys ha estat el de substituir els eslògans a la contra per eslògans a favor.

Avui a Catalunya poca gent és capaç d’identificar la policia catalana amb una tropa d’ocupació. I la policia espanyola, excepte en llocs molt acotats, pràcticament ni es veu. Per no parlar de l’exèrcit que cada volta que apareix és notícia

Però, amb tot, queda un racó on Espanya no només no s’esvaeix sinó que creix: la justícia.

Avui no poden usar ni el seu exèrcit ni la seua policia a Catalunya amb garanties d’èxit. Però a canvi s’han posat a treballar a tota màquina el seu últim reducte de poder: els jutges. I així els estan utilitzant per posar en relleu l’enfrontament institucional -ni un sol dels seus representants va assistir a la presa de possessió de Puigdemont, per exemple. I així els han convertit en una força de xoc que cada setmana, des de Madrid i des de Barcelona inventa una causa de perseguir -aquesta setmana han amenaçat l’ús del català pels funcionaris i la comissió parlamentària encarregada de redactar les lleis de desconnexió.

Potser algú acabarà repescant el vell crit i encara sentirem consignes contra els ‘jutges d’ocupació’.

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

No és la primera vegada, Vicent, que dissertem sobre jutges, tant del vostre país com del nostre. No fa pas gaire que hem vist com al vostre país han obligat tota una aula a treballar en castellà, encara que hagi estat per iniciativa dels pares d’un únic alumne.
Al nostre país, l’any 2009 van obligar a seure al banc dels acusats al president Patxi Lopez i a Rodolfo Ares, Arnaldo Otegi, Juan Jose Petrikorena i Olatz Dañobeitia, per fer reunions d’aproximació cap a la pau. Aquella va ser la primera vegada en la qual s’enjudiciava un president, i, al meu entendre, no vam saber respondre de la manera adequada.
En ambdós casos, a més, es tracta de decisions adoptades per jutges del sistema judicial dels nostres pobles  i no per un tribunal d’Espanya; ni tampoc per l’Audiència Nacional ni pel Tribunal Constitucional. He posat en lletra cursiva que es tracta de la justícia del nostre poble, ja que jo ja sé que és el Consell General del Poder Judicial d’Espanya el que tria els jutges encarregats de fer complir les lleis d’Espanya en els nostres pobles.
Per això és el poder judicial una de les poques estructures que no s’han convertit en estructures autonòmiques. Si haguessin estat els poders judicials específics els que haguessin triat els jutges que han d’exercir en el vostre país i en el nostre, no s’haurien originat moltes de les iniciatives judicials i algunes de les sentències que han sorgit aquests anys. I són precisament les decisions adoptades per tribunals residents en el nostre territori les que fan el mal més gran.
Però per sobre del nomenament de jutges, hi ha les lleis que han de fer complir; i aquí hi ha la clau. És la Constitució d’Espanya la que estableix el camp de joc, tot l’estat espanyol, així com l’estil de joc, els drets d’alguns a tot el territori.

Però vosaltres us trobeu ja en el camí de la independència i només així canviareu el camp de joc, a Catalunya, i l’estil, només amb la vostra Llei; quan convertiu en estranyes per a vosaltres les lleis d’Espanya.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb