Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

El federalisme és un concepte que s’ha introduït amb força al diccionari polític del nostre país, un concepte que és, alhora, una proposició. Al vostre diccionari va entrar molt abans que al nostre, molts dels independentistes d’avui havien estat federalistes durant moltes dècades. A Catalunya, han estat a favor d’una Espanya federal gent que no eren independentistes genuïns. Amb el pas dels anys, però sobretot com a conseqüència d’haver-se donat amb el cap contra la paret, molta gent s’ha passat a l’altre costat; alguns, travessant el pas de vianants, i uns altres, travessant el carrer pel mig.

‘Acabo d’estar amb Zapatero a la Moncloa, i m’ha entristit molt comprovar que ni ell mateix no està a favor del federalisme. El federalisme no és possible ni al nostre partit ni a Espanya.’ Així ho va reconèixer Pasqual Maragall, president del primer tripartit que va sorgir el 2003, a un responsable polític d’alt càrrec, poc després d’haver-se reunit amb Zapatero. Els socialistes catalans (PSC) s’han quedat molt aïllats en la seva defensa del federalisme, i sembla que aquests últims anys l’han fet servir per oferir una alternativa a l’independentisme.

A casa nostra els han sorgit companys de viatge, als socialistes de Catalunya. Aquesta setmana s’ha fet públic un interessant document, signat per dues-centes persones conegudes, que proposen que formar part d’una Espanya federal és la millor alternativa política per a Àlaba, Biscaia i Guipúscoa. En aquest objectiu d’aconseguir una Espanya federal, als qui signen el document no els mancaran ajudants provisionals a Catalunya i al País Basc, si és que se’ls arriba a reconèixer el dret de secessió, a aquestes nacions incloses en aquest estat federal que proposen. Perquè tant aquí com allà ja hi ha qui pensa –i no són pas pocs– que si mai s’aconsegueix la independència de manera consensuada, s’aconseguirà en un estat que serà federal.


Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Ahir va fer un any de la declaració d’independència aprovada pel Parlament de Catalunya. És evident que avui no som en la posició que fa un any haguéssem pensat i desitjat. Però tampoc no som, ni de bon tros, en la posició que el govern espanyol fa un any hagués pensat i desitjat. Més aviat sembla que som en un punt intermedi.

És cert que la proclamació no s’ha traduït en efectivitat, però l’independentisme continua tenint les cartes a la mà: s’ha derrotat el 155, es té el control de les institucions, encara que siga a empentes i rodolons, i dimarts vinent, un any després del començament de l’exili, es presentarà solemnement al Palau de la Generalitat el nou Consell de la República, la primera institució creada ja a l’empara de la declaració d’independència i completament al marge de la legalitat espanyola.

És veritat que els ànims de la ciutadania estan ferits. Molta gent esperava una millor actuació dels partits polítics independentistes i està decebuda arran de les contínues discrepàncies entre ells, més al parlament que no pas al govern. Jo també. També és veritat que es van demostrant els límits de l’anomenat govern efectiu. És molt difícil –per no dir impossible– superar l’autonomia a partir d’un govern autonòmic. I un any després, encara hi ha algunes preguntes sense respondre –cada vegada menys– sobre tot allò que va passar aquell llarg i estrany cap de setmana entre la proclamació de la independència i l’aplicació de l’article 155 i l’exili i la presó. Preguntes que alimenten les males relacions personals entre els dirigents independentistes.

Però, dit això, seria un error molt greu menysprear tot allò que s’ha consolidat en aquests dotze mesos i, fins i tot, les qüestions en què s’ha avançat, la resistència desplegada per aquest país. I encara seria un error més greu obviar que Catalunya i les seues institucions han obert en canal el règim postfranquista, portant-lo a la crisi més important de la seua història, de la qual és possible que no aconseguisca eixir.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb