Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Cada set de desembre els quintos d’Albocàsser, de la capital de l’Alt Maestrat, continuen una tradició particular que ve de lluny i que es reinventa cada any: El cant de les cartes i la resta d’albades que es canten en motiu de la Puríssima Concepció. 

Els joves de divuit anys s’apleguen a les onze de la nit per ‘cantar les cartes’ i fer una ronda. Comencen a la porta de l’església, preguen la Mare de Déu i canten la vida, mort i passió de Jesús amb unes quaranta cobles ordenades segons els dotze colls de la baralla de cartes.

Quintos cantant les cartes. Fotografia: Ajuntament d’Albocàsser / Lluís Puig

Continuen davant de les cases de les autoritats, a qui dediquen versos antics i actuals, que ja no tenen res a vore amb les cartes, i segueixen cantant a les fadrines del poble, de totes les edats, casa per casa, fins que acaben a altes hores de la matinada. L’endemà, passen per les mateixes cases i recapten diners per sufragar la festa, acompanyats de la rondalla i la banda de música. 

Tot plegat, és una festivitat local, poc estudiada i coneguda, que mostra el paper de la cançó com a mitjà d’expressió dels joves i de transmissió de valors, i com a element transgressor i modernitzador que reflecteix el present de cada època. Ja que, entre més, aquestes cançons s’han cantant en català i en castellà, i tant han servit per cantar a la Mare de Déu i a la República com per a fer crítica social, perpetuar el masclisme i per començar a revertir-lo, malgrat que molt tímidament i amb un procés de redefinició de la festa, encara incipient. 

Fotografia: Ajuntament d’Albocàsser / Lluís Puig

Una història de llegenda

Les fonts locals diuen que el cant de les cartes va començar pels volts de l’any 1870 a Albocàsser, quan el rector José Joaquín Chillida Pastor el va establir arrel de conèixer la història que li va contar un veí, que havia fet el servei militar a Cuba, i que explicava el judici sumaríssim i absolució del company seu Andrés Espinosa de los Monteros, de Logronyo.

I és que acusaven aquest soldat d’escoltar missa mentre mirava una baralla de cartes. Però preguntat pel tribunal, va explicar amb enginy que meditava els diversos misteris de la mort i passió de Jesucrist, tot utilitzant les cartes a mode de rosari, de la següent manera: ‘El de bastos considero / la columna que amarraron / al Divino Redentor / y lo que le maltrataron’, ‘El tres de bastos señala / las tres veces que el Señor / llevando la cruz a cuestas / por el calvario cayó’, i, així, successivament. 

Ara bé, segons l’historiador i xirimiter bocassí Francesc Bellmunt, aquesta anècdota no és exclusiva d’Albocàsser, és present arreu de l’estat espanyol, sobretot, en romanços de cec, i comença a implantar-se a meitat del segle XIX. Així doncs, el fet de cantar amb el suport de les cartes s’incorpora a una tradició de fer albades, estesa a les terres del Maestrat. 

La tradició de cantar es remunta al segle XV

Francesc Bellmunt creu que la tradició es remunta, almenys, al segle XV, i està lligada a les ‘majoralies dels fadrins’, documentades a Albocàsser des de meitat del segle XVII. Bellmunt diu: ‘Intueixo que els majorals feien albades perquè en tenim als Països Catalans des del segle XIV, en eixe mateix nom. Així que no seria rar que els fadrins cantaren a les fadrines, té lògica.’

El lligam amb els quintos es remunta al segle XVIII, quan Carlos III instaura les quintes i els que es lliuraven del servei militar passaven a ser dels majorals dels fadrins i, al remat, organitzaven la festa. Però no sempre han cantat ells, a principis del segle XX, i fins als anys trenta, contractaven un o dos cantadors per interpretar dotze cartes o menys. I en la post-guerra ja canten els quintos la baralla sencera, gairebé com ara, explica Bellmunt.  

El caràcter particular de la música

En l’actualitat, els quintos reben classes i assagen un mes abans per aprendre les albades, amb el bocassí Julio Mestre. Les canten amb més o menys fortuna, individualment i sense acompanyament instrumental. Però cada cobla s’intercala amb la melodia, ràpida i fugissera, que fa un grup reduït de músics de la banda Associació Musical Santa Cecília d’Albocàsser i que, segons Francesc, abans sonava amb dolçaina. 

Fotografia: Ajuntament d’Albocàsser / Lluís Puig

Aquesta part instrumental actua a mode de codi comunicatiu, és més curta o més llarga amb xicotetes variacions, segons a qui dediquen l’albada. I, amb la vocal, lliga amb les anomenades, genèricament, albades del Maestrat, que mantenen la seua idiosincràsia a altres pobles de l’entorn amb els ritmes trencats, coneguts també com Aksaks. 

A Albocàsser, però, aquest ritme ha minvat, evidenciant l’embat constant que molts aspectes musicals tradicionals mantenen amb els valors de l’acadèmia musical occidental, que contribueix a aigualir i substituir elements lingüístico-musicals que ens enriqueixen i que compartim amb els pobles de la mediterrània, per d’altres més globalitzadors i homogeneïtzadors. 

Segons Pere Guambau, estudiós de la música del Maestrat i professor de l’Escola de ball, cant i música tradicional Lo Planter, les alabades gairebé s’havien acabat però hi ha hagut una revifalla. Gumbau, diu: ‘Quan escoltes les albades al carrer, el 90% es fan en ritme binari, els ritmes trencats estan desapareixent a tot el Maestrat. Als Ports, en canvi, sí que es conserven amb força gràcies a les gaites, però a tota la resta s’estan perdent molt, tot i que se n’escoltaven en les gravacions de fa vint anys, fins i tot en les bandes.’

Quintos cantant les cartes. Fotografia: Ajuntament d’Albocàsser / Lluís Puig

Quartetes de tots colors

Totes les cobles són quartetes de vuit síl·labes i rimen en els versos parells. Les de les cartes són d’exaltació i pregaria, i existeixen models diferents que van rotant en cada edició. Les albades per saludar i demanar permís a les autoritats tenen un pèl d’ironia i es renoven des de l’any 2004. En canvi, les dedicades a les fadrines, sempre s’han renovat i algunes resten en la memòria col·lectiva. Tot i que són amatòries i engalanadores, també se’n fan d’ofensives, punyents i crítiques, sovint, a altes hores de la matinada i depenent de la situació. Tant és així que algunes vegades han generant tensions fortes i malentesos. 

Bellmunt en fa de noves cada any, explica: ‘Cal tenir molta paciència, una miqueta d’ironia i intentar no fer rimes fàcils. Per una banda intento buscar paraules populars i, per l’altra, no vull caure en castellanismes, i això t’acota molt. És una miqueta complicat però es fa, m’ho agarre com una espècie de sudoku.’ 

Quintos mirant les llibretes de cobles. Fotografia: Ajuntament d’Albocàsser / Lluís Puig

Els folkloristes n’han recollit al llarg del segle XX i XXI, com ara Ricardo Olmos als anys cinquanta. I existeix un document mecanografiat amb les cartes de principis de segle i algunes de les llibretes on els quintos apuntaven les lletres, des de la post-guerra fins a l’actualitat.

Malgrat tot això, Francesc n’ha recollit de la memòria oral, dels temps de la República. Segons els seu informant Pepe ‘Moleta’, qui va ser alcalde durant els anys cinquanta, els cantadors cantaven versos com aquests, a les escales de l’Ajuntament: ‘En el as yo considero / la valentia de Azaña / que por su nombre ha venido / la República a España.’ i ‘En la sota considero / la mujer de gran valor / como Maria pineda / y Agustina de Aragón. 

La introducció del català

La major part de les lletres són en català però no sempre ha estat així, un fet que lliga amb la situació de la llengua arreu del país. Bellmunt comenta: ‘Açò de la qüestió lingüística en la música tradicional és tremend, als masos més pobrets i apartats les lletres són sempre en valencià, en castellà n’hi ha poquetes i malparlades, sovint no s’entenen, com quan ara cantem en anglés sense saber-ne. En canvi, al poble, a la civilització, als anys quaranta i cinquanta, els quintos tenen totes les llibretetes en castellà.’

De fet, les cartes eren en castellà fins la mort del dictador, quan el bocassí Pedro Boix les va escriure totes en català, per primer cop, i se’n van traduir algunes. Les albades a les fadrines van fer el canvi lingüístic amb èxit, a partir de l’any 2002. Bellmunt recorda: ‘Quasi no cantava ningú en valencià. L’any que jo vaig ser quinto vaig voler cantar-ho tot en valencià, la gent estava expectant. Vaig agafar llibretetes velles i vaig entrevistar àvies per compilar les que eren en valencià, i en vaig afegir unes quantes més, meues o d’altres llocs. Ara per ara, tots els anys en faig de noves i els quintos em demanen la llibreteta perquè saben que són en valencià.’

Arrel de tot això, la festivitat de la Puríssima ja es viu en català amb total normalitat. La filla de Pere Boix, l’artista i Premi Maestrat Viu, Tere Boix, va fer una exposició, l’any passat, en què va reinterpretar totes les caretes artísticament i les va escriure en català. Tot respectant la tradició, les va dedicar a la Mare de Déu, parlant-li de dona a dona, i les va adaptar a la societat i els problemes de hui en dia, lligant-ho amb el misticisme de les cartes tradicionals. Una de les cobles resa així: ‘Sota de bastos sou forta / portes càrrega a la vida / i amb la tendresa del cor / sempre guanyes la partida.

Boix explica que li van proposar de cantar-les durant la festa i que hagueren funcionat, diu: ‘No haguera passat res de cantar-les, em deien que era l’any adequat per fer-ho perquè, a més, cantaven les xiques per primer cop. Però ja les havia escrit Francesc.’

Les dones fan avançar la tradició 

Segons Pere Guambau, al Mestrat, les albades les canten majoritàriament els homes, diu: ‘El 90% de les albades les canten els homes i les dones tan sols els contesten fent el cor. Això sí, he vist cantar dones a les albades de Sant Pere Màrtir d’Alcalà de Xivert, però com una cosa testimonial i anecdòtica. La dona encara està arraconada.’

L’any 2018, però, les quintes d’Albocàsser van fer un pas importantíssim per a la cultura popular,  per a la integració real de la dona en la cultura popular i en la redefinició de la festa: Van cantar les cartes i les altres albades, de retruc i per primer cop en la història. Aquesta cobla final va despertar molts aplaudiments: ‘Bendició per a Albocàsser / per a les quintes que ací estem / cridem tots amb veu forta / visca la Mare de Déu. 

En aquesta altra dedicada a l’alcalde, van explicar per què cantaven les xiques: ‘Este any per falta de quintos / que puguen fer les albades / ens farem càrrec les xiques / per compromís i per ganes.’ Més tard, van entonar aquests versos enfront del rector: ‘Que les dones són valentes / això és paraula de Déu / que quan a Crist el mataven / allí estàvem, baix la creu’ i ‘Agraint els bons consells / que sempre tu ens has donat / li cantarem a les xiques / que en això no hi ha pecat.

Sarai Raver, una de les quintes, explica: ‘Les meues companyes i jo teníem un poc de por per com reaccionaria la gent perquè, per primera vegada, les xiques cantaven una cosa pròpia dels xics. Jo sóc la primera que si hagueren hagut xics a la meua quinta, no haguera cantat perquè la Puríssima és la festa dels quintos i les xiques no pinten massa. Però ho vam agafar amb il·lusió perquè sabíem que anàvem a fer història. És que no volíem perdre la tradició. I la gent ho va rebre mot bé.’

Les quintes cantant al rector. Fotografia: Ajuntament d’Albocàsser / Lluís Puig

Després de cantar les cartes, li van cantar a les dones fadrines del poble, casa per casa. Raver diu: ‘El fet de cantar-li a les dones solteres és igual que cantar-li als xics, és una tradició que compleixes i ja està. La gent major estava preocupada per si s’acaba la tradició d’anys i van agarrar millor que ho cantàrem les dones.’ 

En relació a això, Tere Boix apunta que algunes dones podrien sentir-se malament en aquestes rondes, que caldria trobar una fórmula més encertada i amb lletres més acurades. Boix diu, amb naturalitat i respecte: ‘Les tradicions són masclistes i sempre ho han sigut. Però és un tema a sanejar i a actualitzar un poquet. Podria aprofitar-se eixa nit, que estan tots al carrer seguint la ronda, i que tots fan cas, per llançar un poc més de missatge i fer més cultura, tot mantenint el punt irònic. Totes les tradicions són renovables i canvien segons els temps. Penso que és una nit desaprofitada, en tot el bonic que podrien ser les albades.’

Tere Boix

Una festa per impulsar el canvi

Amb tot això, la festa dels quintos ha fet un primer pas que podria ser decisiu per no estigmatitzar les dones en relació al seu estat civil. És un exemple més de les festes que comencen a caminar tímidament cap a una obertura de mires, allunyada del folklorisme i de la sacralització de la tradició, tot adequant-se a les sensibilitats actuals i seguint el camí llarg que ja han obert moltes altres expressions de la cultura popular.

Fotografia: Ajuntament d’Albocàsser / Lluís Puig

Fet i fet, la festivitat de la Puríssima d’Albocàsser manté ben vives les albades gràcies als joves, com passa a pocs altres llocs. I és que el poble s’estima les tradicions, fan les rossegades per Sant Antoni i bureos amb la rondalla. Però, a més, tenen de les pintures rupestres del Barranc de la Valltorta i l’ermitori de Sant Pau que, en el seu dia, va acollir la I Colònia Escolar Valencianista impulsada, entre d’altres, pel prestigiós gramàtic Carles Salvador, l’estiu de l’any 1933. I on, probablement, aquells xiquets van escoltar la coneguda faula del llop i la raboseta, que passa entre Albocàsser i la localitat veïna, Tírig.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.