M’han ofert la possibilitat d’escriure’t una carta oberta. M’hi he posat moltes vegades i se m’ha fet difícil. És una sensació estranya, saber que la podrà llegir tothom però tu potser no.

És la certesa que poca cosa podré afegir als milers de cartes que has rebut. Però bé, m’hi poso, parlaré amb tu, encara que no sigui una conversa, parlaré amb tu, encara que no puguem riure com fa quinze dies a Estremera.

Per carta no tinc sentit de l’humor, preval el dolor, la ràbia i la impotència. Ara alguns heu pogut tornar a Catalunya, sé que per a les vostres famílies i per vosaltres és millor, totes volem que sigueu a prop, ja ho saps, però també, com ens vas dir als teus companys i a mi el dia de la visita, hauràs hagut d’acomiadar-te de les coneixences que has fet, i algun d’aquests comiats no deixa de ser un dol. I és que us demanen tant!

Tot, per ser dels pocs que heu estat fidels a la responsabilitat que teníeu amb el poble.

Al meu barri, com arreu del país, hi ha un abans i un després del dia 1 d’octubre, no cal que t’ho digui, ho saps molt bé.

Vull que sàpigues com s’han enriquit les relacions personals, la complicitat, el respecte i la cura entre nosaltres. La transversalitat dels grups ha fet aflorar la consciència que les diversitats enriqueixen. És aquest el camí del nostre país.

A vegades ho visualitzo com una onada que va creixent, de la qual no som conscients perquè en formem part, perquè som part de la història, però que inexplicablement es va engrandint. En aquesta onada, hi som totes i quan arribi a l’extensa platja el futur esdevindrà el present.

Bé, al dia a dia, a les concentracions, petites, de barri, o grans, com la de dissabte vinent, cridem ‘no esteu sols, no esteu soles’ amb el pensament en vosaltres, en tu, l’Anna, la Marta, els Jordis, la Clara, en Raül, la Tamara, l’Adri… No és un crit qualsevol, us portem a dins i us volem a casa, però no vull dir només que no pararem fins que sigueu lliures. Que el vostre empresonament no sigui estèril, que la repressió, l’exili, no siguin en va, i és per això que cridarem: No pararem fins a aconseguir la República de totes!

Una abraçada immensa,

María José Lecha

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb