Els dies van passant en aquesta presó. Portes metàl·liques que s’obren i es tanquen, fred intens, inquilins amb qui convius condemnats per tot tipus de delictes, des d’assassinats a agressions sexuals, des d’estafes bancàries a multitud de casos de tràfic d’estupefaents. El que no hi ha és ni un individu de cap dels partits que tenen centenars d’imputats –o condemnats- per casos de corrupció. Almenys aquí no hi són. Deuen ser en algun altre lloc perquè diuen que la justícia, a l’estat espanyol, és igual per a tots.

Mantinc una bona relació amb molts presos, hi comparteixo hores d’esbarjo, hi xerro i atenc preguntes de tota mena. A la presó, com arreu, hi ha gent de tot. Però sobretot hi ha persones, també aquí. Hi ha gent disposada a ajudar si et cal res, hi ha presos que t’aconsellen, que t’aconsellen fins i tot amb qui has de tenir una bona relació, qui és de fiar i amb qui és millor que no et relacionis. I molt sovint t’aconsellen amb criteri.

La major part del dia, però, vius en un petit espai, el de la cel·la. Són setze hores del dia que ets a la cel·la, tancat a pany i forrellat. Durant un mes el meu company de cel·la va ser el Carles Mundó, el conseller que va tancar la Model, paradoxes de la vida. Ara el meu company és el Quim Forn, una bellíssima persona.

La presó d’Estremera és sobretot rutina. Tot és pautat i tot passa en funció dels horaris de la presó i supervisat pels funcionaris. Escric molt i llegeixo. Faig esport, que és el millor passatemps. Jugo a escacs. I he recuperat l’hàbit d’escriure a mà; faig cartes manuscrites que envio per correu postal. A la presó no existeixen les xarxes socials. No hi ha accés a internet, no existeixen els mòbils. No hi ha comunicació amb l’exterior, excepte les visites i les trucades que et permet fer la presó, amb telèfons convencionals. Són trucades de quatre minuts. Deu trucades a la setmana. Les faig servir totes, per parlar amb la família o amb l’equip d’ERC. A estones, pots veure la tele, TVE. Mai no hi sortim si no és per boca dels del bloc del 155. La desinformació és absoluta, no existeix la nostra veu.

Les visites són un bàlsam. Les dels amics són el cap de setmana. Una per setmana. Són quaranta minuts, separats per un vidre que fa tres dits de gruix. Parlo a través d’un telèfon i els meus ‘convidats’ ho fan a través d’un intèrfon. És com una cabina telefònica. Darrerament les visites fan patir. No sé què passa, però les sol·licituds no arriben a destí, de manera que en lloc de ser quatre, el darrer dia van ser dos els que van poder entrar a la cabina. Els altres no van ser autoritzats. Dijous són les visites de la família, aquestes són també vigilades però sense vidre pel mig.

Una de les activitats a què dedico més temps és a obrir la correspondència. A llegir les cartes que m’arriben. Intento respondre totes les que puc. Però la veritat és que no dono l’abast.

Em sento fort, en les meves conviccions, les que he tingut sempre. D’altra banda, els informes jurídics diuen –avalats per la jurisprudència– que podré prendre l’acta de diputat encara que fos en situació de presó. I que mantinc tots els drets. Si és així, els exerciré, amb tot l’entusiasme, fidel al mandat democràtic sorgit de les urnes el 21 de desembre. No sé quan podré sortir de la presó, cert. Desestimen els recursos. Però no tinc cap dubte que com més suport popular s’expressi a les urnes, més força i arguments tindré –tindrem, també els Jordis i el Quim– per deixar enrere Estremera. La ciutadania, amb els seus vots, posaria en entredit una situació manifestament injusta contra persones que sempre hem lluitat honestament, de cara, que mai no ens hem amagat, de res ni de ningú. I que sempre, sempre, ho farem pacíficament i cívica. També cal ser honest, que la jurisprudència i els informes jurídics em permetin exercir tots els drets no és una garantia, ja hem vist com les gasten. Però els seria difícil de privar-me’n i justificar-ho.

Estic bé, amb ganes de retrobar tothom. Hauria desitjat poder participar en campanya, poder recórrer el país amunt i avall o almenys poder expressar-me de viva veu. No ho han permès. Però aquesta és la situació i és en aquestes condicions que es disputa la cursa electoral, en el meu cas, i malgrat ser el cap de llista, tancat en una presó a l’altiplà de Castella. Diguem que en condicions d’igualtat no competim.

Però insisteixo, un cop més: ho hem de tornar a fer. Els hem de posar a lloc a les urnes, amb més determinació que mai. Conciliant també, teixint aliances, eixamplant la base per ser més forts. I sobretot, us demano pel bé de tots que no defalliu; lluiteu sense descans, persevereu, perquè tard o d’hora ens en sortirem. I somrieu, que no us prenguin el somriure, ni us arrabassin l’esperança. Hi ha llum a l’horitzó, n’hi ha. I és de plenitud. Lluiteu, lluiteu per un poble que plora, no ploreu per un poble que lluita.

Salut i una abraçada a tots!

Oriol Junqueras. Cap de llista d’Esquerra Republicana

Presó d’Estremera (Madrid)

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de Vilaweb