T’escric des de casa, Toni, aixeco el cap i per la finestra puc veure el terrat de casa teva.

Aquesta ciutat cada dia em sembla més estranya. Ja fa més de 180 matins que, quan miro els edificis des d’aquí, tinc la sensació que sóc estrangera i que hauré de tornar a casa aviat i que no sé on és casa meva.

El dia que tu i jo ens vam conèixer vam ballar descalços el sirtaki a Ítaca, te’n recordes? Jo hi vaig arribar amb la motxilla després de moltes hores en autocar des d’Atenes i encara un ferri, us esperava al port de Kioni. Quan us vaig veure arribar de lluny, des del mar, em van venir al cap els versos de Kavafis que ara recordo sovint… Hem parlat moltes vegades d’aquell viatge, i tant, la vida de vegades et fa aquests regals. I quanta paciència que va tenir el Lluís d’aguantar-nos en aquell espai tan petit que va quedar envaït per la teva alegria i les nostres bromes de seguida. Potser és aquell mar, casa nostra, potser casa nostra són aquells amics amb qui vaig ser feliç tantes vegades i a qui dec tants i tants moments inoblidables, o potser casa nostra ha de ser només aquell lloc on simplement es respectin els drets fonamentals de totes les persones, encara que no sigui el mateix on ens van parir les nostres mares.

Tu ara plantes roses grogues al teu jardí de l’exili, cadascuna amb el rètol i el nom de l’amic que te l’ha regalada. La Peònia que et vam comprar a Lovaina amb l’Ainara anirà just davant del banc de fusta, al costat de les plantes com cabelleres llargues de les tres bessones. Em vas jurar que viuria amb totes les seves flors malgrat el fred de l’hivern, i que el dia que tornessis, t’emportaries totes les plantes menys una, perquè alguna cosa teva quedarà per sempre a l’exili.

En aquest jardí hi ha el teu carrer de Barcelona, les arrels profundes de tot allò que has hagut de deixar enrere, i també els nostres estius amb el Lluís al ‘bonic’ pel mediterrani, les llargues converses sobre política, Castellterçol, el piano de Verges a quatre mans, les excursions per Aigüestortes i les castanyades a la Garrantxa. Fins i tot hi ha l’últim sopar a casa teva, amb l’Edu, el Jaume i el Sergi, mentre al telenotícies hi sortia una imatge del rei que parlava de coses que tenien poc a veure amb la justícia i la llibertat, i molt a veure amb discursos repressius d’homes espantats que no tenen res de bo per a oferir.

Seria absurd però fàcil creure que de les nostres esperances no en queden més que les engrunes, ara que no sabem ben bé on som, com tampoc no sabem ben bé qui som nosaltres, o més ben dit, qui érem abans de tot això. Potser nosaltres només som fills d’una generació que havia deixat enrere els llargs anys de la dictadura i les misèries viscudes pels nostres avis durant la guerra i la postguerra.

Som els que vam tenir, a diferència d’ells, l’oportunitat de viure i créixer amb l’escola catalana, mentre apreníem millor que molts altres el català i el castellà, comparant les dues llengües en l’ortografia de cadascuna, utilitzant la lògica del llenguatge, amb els millors mestres, els que ens van ensenyar a estimar-les totes dues. Els mateixos mestres que van fer de nosaltres dones i homes lliures. Que ens van ensenyar a raonar en lloc de memoritzar i prou, a prendre partit i que la injustícia mai pogués deixar-nos indiferents. Nosaltres som el fruit d’aquesta escola. I la paradoxa és que, ara, aquells que si tornessis farien el possible per veure’t entre reixes, els demòcrates que no podien permetre de cap manera que votéssim, els que aplaudien que la policia ens llancés per terra a cops de porra per portar una papereta l’u d’octubre, aquests, acusen les nostres mestres d’adoctrinament només perquè han permès que a l’aula es pugui parlar de tot.

Aquesta és la nostra història, i o bé se’ns esmicola el passat a les mans juntament amb les esperances de què et parlava, o bé per damunt de totes les estructures feixistes que se’ns han fet visibles d’entre les escletxes de no sé quin frau de transició, fem valdre entre tots els valors que vam aprendre de petits a l’escola, i deixem ben clar als qui no pensen com nosaltres que respectarem sempre el diàleg i la raó, però mai la força ni l’opressió, la que s’està utilitzant per defensar la unitat d’una Espanya que ja no reconec, malgrat estimar la seva cultura, la seva llengua i la seva gent.

Érem al parlament tots dos el dia abans que marxessis a l’exili, jo hi vaig venir amb el meu pare, que em dóna molts records i petons per a tu. Diu el mateix que nosaltres, Toni, que seguirem, que defensarem fins a l’últim dia el dret a viure a la república, que es poden cometre errors, però de cap manera tantes injustícies, i que seguirem fins al final.

Després de l’estiu a Ítaca en van venir molts més, sempre vivint el mar i la natura que ens envoltava amb la filosofia de convertir-nos en allò, en peix, alga, posidònia, liquen, sorra. Nus de tot, només les veles, el vent i l’amistat. El Lluís sempre deia, he navegat per molts mars, però el blau més blau barrejat amb turquesa l’he vist només a les Balears. Recordes el dia que a Menorca hi vas trobar una estrella de mar enorme de color vermell mentre ens capbussàvem? Perquè visqui amb els peixos, vas dir, i la vas tornar al mar. Hi he pensat molt, en aquella estrella.

Tu també tornaràs a casa, Toni, amb la teva mare i el teu germà Pere, la Betona i tota la teva família, amb els teus amics, al teu carrer, perquè el vostre únic crim ha estat permetre al poble votar, i en conseqüència, per pura lògica, i sense que cap polític, jutge, rei ni policia pugui fer res per evitar-ho, som milers i milers de persones que no ens aturarem fins que es faci justícia. T’ho juro.

Com va dir Màrius Torres a la seva estimada Mercè Figueras en una de les Cartes a Mahalta: no et trobo gens a faltar, perquè penso sempre en tu.

Una forta abraçada, amic.

Fins aviat.

I visca la república!

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb