La càrrega mental: l’engranatge invisible

En l’empresa de portar canalla a bon port –també en el rendiment escolar–, darrere de cada execució hi ha un cap que pensa 'non-stop' per anticipat

Marta Rojals
26.09.2022 - 21:40
Actualització: 27.09.2022 - 13:02
VilaWeb
Fotografia: Gerd Altmann / Pixabay

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’any 2022 de la nostra era, en un late show d’humor estripat, un famós periodista espanyol d’esports, és a dir de futbol, no sap encertar quin curs fan els seus xiquets. Titubeja, s’embolica amb el BUP i l’ESO, intenta sortir-se’n dient que “els estimo molt, m’és igual el curs que facin”. L’altre convidat, solidari, tampoc no sap dir a quin curs va sa filla de set anys. S’eleven les rialles entre els tres senyors a plató, ho, ho, ho, bullen els aplaudiments del públic. Un dels fills del primer li havia demanat si us plau que no respongués res que es fes viral. Doncs té, criatura. I així fou que ens va arribar a alguns catalans el tall, coses del bilingüisme.

Abans, això no passava. Bàsicament perquè a les entrevistes només es demanava pels fills a les entrevistades. Amb l’anècdota que dic, afortunadament, moltes de les reaccions a les xarxes van anar en el sentit dels nostres temps: que quina mena de pare figura que és, si no està al cas dels afers dels seus nanos, que això no fot ni mica de gràcia. Que una despreocupació tal, estimat Watson, revela que l’home no va a les reunions escolars, que no els ha comprat cap llibre del curs, que no llegeix els correus de mestres i professors, que no deu saber-se ni el nom dels tutors. I que tot això indica que hi ha algú que ho fa per ell, i que aquest algú, parla l’estadística, és la mare de les criatures. Elemental.

Ara bé: a l’altre extrem de les crítiques, també afloraven una multitud d’adults que sortien a excusar-lo i que ho feien mirant amunt, cap als propis progenitors. Molts al·legaven que els hòmens de qui havien estat fills petits tampoc no se sabien el curs que anaven, ni el peu que feien, i encara més, ni se’n recordaven del dia que van néixer. I, malgrat aquests simpàtics descuits, que evocaven amb tendresa i afecte, sostenien que aquells “despistats” havien estat uns grans pares i, sobretot, sobretot –aquí hi insistien molt–, uns grans treballadors. Treballadors de sol a sol que allò que els importava, més que cursos i detalls passatgers, era que els estudis (fossin quins fossin) els anessin bé. Ahà.

Hi ha vegades que ens demanem com és que som on som, encara, i no ens adonem que tenim el desllorigador davant. No sé si aquells presumidors de pares entranyablement despreocupats s’adonaven de què ens estaven dient, també, pel mateix preu. Què ens transmetien sobre les responsabilitats familiars i la intendència escolar, sobre les (pre)ocupacions que tenen valor i prestigi i les que acabaran perdent-se en el temps com llàgrimes en la pluja. Amb la insistència general en el rol patern de treballador, sovint reforçada amb un horari laboral, donaven a entendre que aquells hòmens ja estaven prou (pre)ocupats amb la feina important, la remunerada, la que els posava –ehem?– el plat a taula, per haver-se d’amoïnar per foteses de segona divisió. Unes foteses que, passats els anys –i ells se’ns reivindicaven com a prova–, igual que no feien perdre cap punt als pares “despistats” d’abans, tampoc no n’haurien de fer perdre als “despistats” d’ara.

És innegable que d’allà a aquí els hòmens han avançat en la coresponsabilitat amb els fills, ves quin remei. Parlem de parelles heteros, és clar, perquè si no, els estudis encara posen més en evidència la realitat principal: que la coordinació de la logística familiar encara recau en elles, treballin o no fora de casa, guanyin més o menys que els seus companys. Ara mateix puc sentir tot de senyors aixecant el dit per clamar que a casa seua són ells que van a les reunions de l’AMPA, que porten els xiquets a les extraescolars i que atenen els xats parentals. Però no els caurà aquí la medalla. Ja ho diuen metges i docents, que no veuen el Josep Maria sinó el patró repetit mil vegades –“això ho porta la mare”: si voleu saber com es reparteixen de debò els papers, no ho demaneu als pares, demaneu-ho a les mares.

Jo faig, jo faig, jo faig. Els hòmens es reivindiquen com a executors, i és que l’acció, que és visible, té més fàcil el reconeixement i el prestigi. Ho aprenem de ben petits: mira, mama, què faig. Però en l’empresa de portar canalla a bon port –també en el rendiment escolar–, darrere de cada execució hi ha un cap que pensa non-stop per anticipat. I el pes d’aquest engranatge invisible, que no para i no para, encara recau aclaparadorament sobre les mares. Fer, rai: l’acció té un horari definit, un recorregut exacte, d’A a B. En canvi, la planificació de què s’ha de fer no té horari ni descans. No es tracta de cuinar el sopar, es tracta de tindre al cap què falta a la nevera i què hi havia per dinar al menjador de l’escola per no repetir. No és traslladar la xiqueta a judo, és tindre al cap si el quimono ja està net o si n’hi cal un altre. No és portar el xiquet al pediatre, és tindre al cap el calendari, concordar-lo amb l’agenda laboral i, cada vegada més sovint, amb les cures dels iaios de la criatura.

Aquesta càrrega mental, que així se’n diu, com a mínim ja té nom. Per alguna cosa es comença. Ara bé, si convenim que aquest pes no és tan important com això; que el que quedarà són els sopars de pizza improvisada i no la verdura rutinària, i que els adults del futur en continuaran donant una fe entusiasta, potser seria hora que les mares es desprenguessin d’una vegada de la càrrega i alabat sia déu amb la història no explicada de la humanitat. Perquè encara no coneixem el món on elles no renuncien a més oportunitats laborals amb el primer pensament dels xiquets, mentre els seus hòmens les accepten sense mirar enrere. On elles no demanen més jornades reduïdes ni permisos d’excedència que ells, amb les estadístiques invertides. On sortir a l’hora de l’empresa de fora de casa per ser a l’hora a la de casa no s’entengui com a falta d’implicació laboral. On ser mestresses d’un temps propi, desconnectades del cordó umbilical amb els fills, no els hagi d’omplir de culpa. On tot allò que no es veu, l’engranatge que fa possible els plans dels executors, es faci visible. M’hi jugaria el coll que en aquest món, a les entrevistes de hi-hi, ha-ha, ignorar el curs que fa ton fill no faria tant de riure.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes