Carme-Laura Gil: ‘Esperar fins que l’estat vulgui seure a parlar és donar-li tot el poder’

Veterana de la política catalana, Carme-Laura Gil (Benissanet, 1935) continua al peu del canó amb la mirada posada en el referèndum. L’ex-consellera de la Generalitat forma part del comitè executiu del Pacte Nacional pel Referèndum i actua amb la mateixa energia que quan es dedicava a la política institucional. Habituada a parlar sense pèls a la llengua, descriu els problemes democràtics de l’estat espanyol com una patologia radicada en el sistema institucional: ‘Aquestes frases de la “unidad nacional” intocable em recorden molt quan anava a l’escola i s’explicaven els principis del Movimiento. Jo sóc del 1935. La “unidad de destino en lo universal”…’ Parlem dels objectius del Pacte quan falta un mes escàs per a exhaurir el termini fixat per a una negociació amb l’estat i en plena campanya de recollida de suport al referèndum. I parlem també dels partits i de l’estat de forma –i el lideratge– del PDECat.

—Després de quatre mesos de feina i amb un mes al davant, on som? S’ha avançat en l’objectiu d’obrir una finestra negociadora a l’estat?
—Hem aconseguit que el Pacte, aquesta plataforma o invent tan transversal i sincrètic de societat civil i societat política, tingui un paper en la societat catalana. Un paper mediàtic, social i emocional. Això s’ha fet. El Pacte és visible. Hi ha hagut una cosa importantíssima. En el moment de cercar adhesions al carrer per Sant Jordi, les entitats i els agents del pacte s’hi han abocat. El secretari general de la UGT, el de Comissions Obreres, el de la USTEC… que tots hagin fet colla amb la comissió del Pacte és un fet extraordinari que cal valorar.

—El Pacte té l’encàrrec principal d’obrir vies de negociació per al referèndum i aquesta segona funció d’ampliar o demostrar el suport social al referèndum. Sembla que heu optat per aquesta darrera…
—És que aquesta part és molt important. Més important que mirar d’obrir unes vies, que només es poden obrir si hi ha algú disposat a fer-ho a l’altra banda. És important que la societat catalana vegi que les forces socials, culturals, professionals, sindicals, etc., estan d’acord que s’ha de fer el referèndum i que la ciutadania s’expressi amb el seu vot. Cal que ens trobem tots davant una urna. Aquest és el principi democràtic per excel·lència.

—El suport al referèndum ateny el 75% o el 80% segons els sondatges. Calia formalitzar aquest suport d’una manera més explícita. Es tracta de fer visible el compromís?
—Exacte. Hi ha un compromís molt explícit de les forces polítiques sobiranistes, del govern i de tot l’entramat institucional. Però també hi ha el compromís de les forces socials. Crec que les entitats han estat molt generoses. Per a moltes organitzacions que tenen socis o membres de totes les tendències, la cosa més fàcil hauria estat desentendre-se’n. S’han volgut comprometre amb el referèndum perquè han vist que és un moment històric i perquè saben que l’única manera de resoldre el conflicte és parlant i votant.

—Per tant, és evident que la feina de cercar vies de negociació amb l’estat espanyol no dóna fruit.
—És clar que no. Hi ha empatia en forces polítiques i en determinats punts de l’estat. Per exemple, hem rebut molt suport d’entitats de Galícia. Però el govern, com a govern, que és el que ha d’obrir la porta a una solució política a un conflicte real, continua mut i sord. No vol entendre que l’única manera de resoldre la situació actual és parlar-ne i deixant que sigui la gent que parli. I la manera més clara de parlar d’un poble és a les urnes. L’urna té aquesta força: és el lloc on les divergències s’uneixen. I l’estat, en lloc d’atendre aquest sentit democràtic, judicialitza la política. Això és una patologia. L’estat espanyol menyscaba la democràcia i la repodreix. Aquestes frases de la ‘unidad nacional’ intocable em recorden molt quan anava a l’escola i s’explicaven els principis del Movimiento. Jo sóc del 1935. La ‘unidad de destino en lo universal’…

—Sentiu la mateixa música?
—És que no és ni una herència. És estructurat així. És el mateix sistema. No es pot entendre que encara parlin així. Són les mateixes frases de Primo de Rivera que va fer seves el franquisme. És horrible. La judicialització de la política demostra que és una qüestió patològica. Forma part d’un sistema. I no és un únic partit d’una determinada ideologia que ho defensa. Es pensen que tenen la força de la veritat absoluta. I no pot ser. Són ignorants de la història. I és un menyspreu a la història dels pobles de la península. No s’adonen que els temps han canviat. La democràcia és un sistema difícil amb equilibris molt necessaris. I és evident que no hi pot haver democràcia amb principis inamovibles. Si hi ha res intocable, ja no és democràcia. Sense diàleg ni negociació, no hi ha democràcia. Tot plegat té una ressonància totalitària. Tenen una por cerval d’una cosa que surt dels seus esquemes o d’una cosa que pot qüestionar el seu sistema de vida.

—En veient aquesta situació, us dediqueu a mostrar-la davant la comunitat internacional?
—Sí. Però també a la mateixa comunitat catalana. Tot comença aquí i després s’expandeix. La ciutadania de Catalunya ja ho ha entès. Una de les funcions del Pacte és demostrar que som plurals i demòcrates. I que no és una cosa tan sols de les forces polítiques. El referèndum també és una proposta de la gent que no té cap intenció de governar.

—Quines accions es faran aquest mes que falta, abans d’exhaurir el termini?
—Anirem parlant amb persones influents de l’estranger per cercar el seu suport al referèndum. També continuarem explicant que aquest compromís va molt més enllà dels partits polítics. Finalment, la segona quinzena de maig retrem comptes de la nostra feina davant els integrants del Pacte. A partir d’aquí, el Pacte decidirà.

—Puigdemont s’ha esperat a posar data al referèndum perquè considera que abans heu d’acabar la feina encomanada. Us sembla que és una bona decisió? Hi ha gent que exigeix que es posi data.
—Entenc la gent que vol saber la data. Som plurals i cal entendre la posició de tothom. Però el Pacte es va posar aquesta data límit per a trobar un acord o una negociació amb l’estat. Perquè aquesta feina no pot ser eterna. No ens podem passar la vida esperant que l’estat vulgui seure a parlar. És absurd i és donar-li tot el poder. Un cop superat el termini fixat, el Pacte ha de decidir què vol fer a continuació.

—No continuarà treballant pel referèndum en la via unilateral?
—Ja no ens pertoca a nosaltres, de dir-ho. Seran els integrants del Pacte, que ho hauran de decidir. El Pacte té el compromís de demanar un referèndum acordat. Un cop comprovat que l’estat no vol parlar-ne, veurem què volen fer els integrants del Pacte.

—Què passarà quan s’anunciï la data del referèndum? Què creieu que farà l’estat?
—La línia repressiva judicial ja s’ha activat. Pel que fa a la presidenta del parlament, han decidit que volien fer-ho més lentament. Amb altres encausats, la cosa va ser molt ràpida. Ara van més a poc a poc perquè ja han vist que el poble de Catalunya no es cansa. I que les enquestes són molt tossudes. I que el conflicte no s’acabarà mai si no votem. I votarem. Potser el convenciment col·lectiu i permanent de la ciutadania catalana els pot dur a obrir una porta. Si no ho fan, el govern ja ha dit que no s’aturaria en el compromís amb el mandat democràtic.

—La societat està preparada per als mesos que vindran?
—Està preparada. La voluntat de votar és molt majoritària. Tres quartes parts de la població vol que es faci el referèndum. Això és moltíssim. La societat catalana és molt madura. Sap que vol resoldre aquest conflicte amb l’estat espanyol. I sap que l’única manera de fer-ho és en una urna. Dins una urna hi cabem tots. Els del sí, els del no i els que no ho veuen clar. Tenim ganes d’acabar-ho, de rematar la feina. No pot durar molt més.

—I els partits, estan preparats? Per exemple, veieu el PDECat en forma?
—El veig com un partit jove. Ho és. És un partit jove que té la gran sort de tenir experiència acumulada d’èxits, grans èxits i també errors. Un partit jove amb el pòsit de l’experiència és una sort. És un partit jove i els seus dirigents també ho són.

—Què voleu dir, amb això dels dirigents?
—Que han de créixer i assolir més experiència directa i no tan sols viure de l’experiència heretada. Tenen aquesta responsabilitat a la vegada que han de reivindicar el patrimoni acumulat. Però les coses ara són diferents. El segle XXI ha tallat de soca-rel el segle XX. Tots els partits s’han de resituar. Hi ha partits molt envellits. Per exemple, el PSC, que no ha fet el gran canvi i s’ha refugiat en un passat que ja no existeix. La política catalana no serà mai com era abans. Ja no hi haurà grans majories sostingudes. Tan sols cal observar com es fragmenten els parlaments de tot Europa.

—Però el problema de lideratge al PDECat és evident…
—Puigdemont ja ha dit que no vol repetir. Però hi ha lideratges bons al partit. Hi ha líders. És evident que el moment actual no és el de la sortida de la dictadura. Reventós, Pujol, Barrera… Aleshores hi havia la gent que havia fet la gran lluita contra el franquisme. Eren els que havien salvat la pàtria i la van fer redescobrir. Era un moment amb èpica. Ara som en una altra epopeia. Que és més lenta i tranquil·la. No és menys important ni transcendent. Però els lideratges són més transversals i generacionals. Són lideratges col·lectius formats per coalicions de partits. Allò de Convergència ja no es repetirà. Allò només tenia sentit en aquell moment històric.