La millor joventut

Per una qüestió d’atzar –era amiga d’una amiga– els primers vuitanta vaig conèixer una noia vídua d’un noi assassinat per les Brigades Roges. No en sabia gran cosa més. Tampoc no en vam parlar, només el tema es va mencionar en una conversa i després la meva amiga em va explicar què havia passat. De tot plegat només vaig entendre que l’havien assassinat per venjar-se del seu germà.

Amb el temps vaig perdre el contacte amb la meva amiga –ella es va casar, jo vaig tenir fills– i aquella història es va sumar a tants records que et va deixant la vida. A vegades alguna pel·lícula m’hi feia pensar, però la que em va revifar definitivament el record va ser La meglio gioventù de Marco Tullio Giordana. Una de les protagonistes d’aquesta minisèrie convertida en pel·lícula és una noia com tu i com jo, com qualsevol altra, que acaba passant a la clandestinitat com a brigadista. Vist amb la perspectiva d’ara, quina lluita tan inútil. Ho acabes perdent tot a canvi de res.

Llavors va venir un període en què vaig anar bastant sovint a Itàlia i, en un d’aquests viatges, vaig passar per La Spezia. Com que a tot arreu on vaig intento passar per alguna llibreria, vaig fer com sempre i vaig anar a parar a una que tenia una secció especialitzada en els anni di piombo. Vaig demanar als llibreters si recordaven aquella història.

El record no va ser immediat. Ells també van haver de furgar en la memòria, però al final va sortir el nom: Peci. I un va recordar que el germà brigadista havia escrit un llibre de memòries on explicava el seu pas per les Brigades Roges i, naturalment, l’assassinat del seu germà Roberto. Els vaig demanar si el podrien tenir i, quan vaig tornar a Itàlia, vaig passar per la llibreria i el vaig anar a recollir.

Segons Patrizio Peci, es va desencantar ben aviat de la militància i, quan el van detenir, es va convertir en el primer penedit de les Brigades. Com a represàlia, els brigadistes van segrestar el seu germà Roberto i, finalment, el van executar. A internet vaig topar amb el vídeo del seu judici. No ho vaig suportar i no el vaig veure. Un nano jove i espantat llegint la seva sentència. En el seu llibre Io l’infame, Patrizio ho explica així:

“Van agafar el meu germà Roberto enganyant-lo, un matí. El van agafar i segrestar per una lògica desesperada i insensata de venjança. El van raptar amb un truc miserable amb l’objectiu de fer-li un judici-farsa i matar-lo. Però en realitat només ho van fer com una represàlia ferotge contra meu.”

El truc miserable va ser sol·licitar-li un servei com a lampista, que era la seva professió. I la paradoxa sagnant que uns lluitadors per la classe obrera segrestaven un obrer per executar-lo per venjança. I a la foto que van publicar els segrestadors, darrere el Roberto hi ha una pancarta que diu: “La rivoluzione non si processa: Il proletariato processa la borghesia.”

A San Benedetto di Trento, lloc d’origen de la família, van canviar el nom del carrer Arrigo Boito pel de Roberto Peci, i allà ha quedat aquell minúscul espai que el recorda. També expliquen que el van tenir segrestat el mateix nombre de dies que Aldo Moro, i que a tots dos els van executar de la mateixa manera, amb el mateix nombre de trets.

Patrizio Peci ha canviat de nom i viu en l’anonimat, atrapat en el dolor d’haver administrat la mort i d’haver perdut algú estimat a conseqüència de la seva activitat. La brigadista de La meglio gioventù també duu una vida solitària amagada darrere unes ulleres de sol. Quan es troba amb la filla, aquesta en acomiadar-se li treu les ulleres i li diu “meglio così”, però quan s’allunya, la mare es torna a posar les ulleres perquè sap que no té vida possible i res no pot reparar tot el mal que ha fet.