Carme Forcadell: ‘En privat, he rebut mostres de suport de diputats de partits no independentistes’

Fa un any que és presidenta del Parlament de Catalunya. Després d’haver estat la cara visible de la mobilització multitudinària independentista al carrer, juntament amb Muriel Casals, Carme Forcadell va entrar al parlament per dur el clam dels últims anys a les institucions. Va ser escollida presidenta del parlament que tenia l’encàrrec de preparar la independència. I li ha tocat de governar el temps més complicat de la principal institució democràtica del país. Finalment, ha acabat processada judicialment, acusada de desobediència i prevaricació. A ella, l’estat espanyol li ha reservat la via penal. Com ho encara? Fins on està disposada a arribar? S’ha acostumat a ser la segona autoritat del país? Com pensa que s’acabarà tot plegat? Quin paper hi tindrà el referèndum? Per què porta guadaespatlles, la presidenta del parlament? Li hem demanat tot això i moltes coses més al seu despatx. No ha perdut el somriure ni un sol moment.

—Ara va fer un any més o menys que…
—Sí! El 26 d’octubre va fer un any, sí.

—Què és més difícil de governar, l‘ANC o el parlament?
—[Riu.] Doncs no sé què voleu que et digui, eh? Jo crec que el parlament.

—Sí?
—Diria que sí.

—Tot i que el parlament té un reglament i un funcionament regular i els grups van fent…?
—Al parlament cal procurar que tothom es pugui expressar. I aquesta és la meva obsessió. Al parlament hi ha grups amb ideologia contraposada i és transversal com el país. M’interessa que tothom es pugui expressar i que ningú no es pensi que allò que defensa o pensa no hi té un espai. Al parlament tothom ha d’expressar allò que pensa que és millor per al país segons el seu punt de vista.

—I això ho poden fer els grups i els diputats?
—Evidentment.

—A vegades es queixen que no poden parlar i intervenir…
—Jo crec que no hi ha cap grup parlamentari que pugui dir que no ha estat escoltat o que no s’ha pogut expressar. Aquí pot parlar absolutament tothom. Recordem que vaig convidar a la mesa dos grups a qui no tocava pel nombre d’escons. I, en canvi, hi són perquè volia que fossin representats en l’òrgan de decisió, que és la mesa. Ja ho vaig fer expressament perquè mai ningú no considerés que no es podia expressar. I gestionar això és molt més complicat que un lloc on tothom pensa més o menys el mateix. L’Assemblea era difícil perquè era assembleària. I el parlament és una institució amb uns procediments molt ben definits. Organitzativament, no tenen res a veure. Són organitzacions absolutament diferents. L’assemblearisme era difícil de gestionar. Però l’objectiu era compartit per tothom. Aquí al parlament es tracta d’encarar objectius i maneres de veure les coses molt diferents. Hi governa el debat de les idees.

—Què és allò que us ha sorprès més de l‘experiència d‘aquest any al parlament?
—M’ha sorprès la capacitat de reacció que té. Sovint pensem que les institucions són feixugues, lentes, rígides… Les normes de funcionament i la burocràcia les fa lentes. Però quan va haver-hi la destitució de De Alfonso, amb una setmana va quedar resolt. Això va demostrar que el parlament és eficient i ràpid. En aquesta legislatura s’han fet coses que no s’havien fet mai. Per exemple, la qüestió de confiança. Vam estar dos mesos i mig sense president. Vam investir un president un diumenge i encara ens van sobrar dues hores. Hem fet coses noves i la institució ha respost bé. És eficaç i està preparada. M’ha sorprès la capacitat que ha demostrat el parlament. Ens n’hem de sentir orgullosos tots.

—Què més?
—També em sorprèn que dins l’hemicicle hi ha opinions molt contraposades. I a vegades hi ha tensió al ple. Ja ho ha pogut veure tothom qui els ha seguit. Cada grup defensa de manera legítima els seus interessos. Però crec que hi ha respecte. Dins l’hemicicle i fora, hi ha relacions cordials. No hi ha tensió. Encara que es pugui pensar una altra cosa, la relació entre els grups i els diputats és bona.

—Sembla estrany que després de dir-se el que es diuen a vegades davant les càmeres, puguin tenir bona relació…
—Exacte. Però no. Les relacions són bones i també n’hem d’estar orgullosos. És important que la gent ho sàpiga.

—Carme Forcadell s‘ha acostumat a ser la segona autoritat del país?
—A veure… Jo tampoc no em veig així. Entre tu i jo… Hi ha coses a què t’acostumes, però hi ha coses que costen molt. Tot això de les relacions institucionals i protocol·làries em costa més. No hi estic acostumada. Aquesta mena de coses em costen per caràcter. Per la resta, acabes assumint la responsabilitat. Per mi és tot un honor ser presidenta del parlament. Com ho seria per a qualsevol ciutadà o ciutadana. N’estic molt orgullosa. Acabes fent la feina que creus que has de fer. Costa més d’acostumar-se a perdre autonomia, llibertat de moviments. Això costa. Costa a tothom.

—I llibertat de dir allò que penses…
—Sí, evidentment. Sempre tens un paper institucional que no pots saltar. Sempre que vas a un lloc representes la institució. No hi vas com a Carme Forcadell. Ets la presidenta del parlament. No pots dir allò que penses com ho penses…

—Per als qui coneixem Carme Forcadell, sorprèn que pugui contenir-se i no dir allò que pensa en cada moment.
—Tu mateix ho has dit. Ja podeu valorar l’esforç… Deixem-ho així.

—En algun moment heu pensat: ‘Per què m‘he ficat en aquest embolic‘?
—Al moment que vaig assumir aquesta responsabilitat, la vaig assumir amb totes les conseqüències. En tot cas, ho vaig sospesar abans. Una vegada vaig acceptar, ja no hi ha hagut espai per als dubtes. Un cop presa la decisió, no hi ha temps ni possibilitat de tenir dubtes ni marxa enrere. No n’he tingut.

—Un cop superada aquesta fase de tram final cap a la independència, continuareu fent política?
—A mi m’agrada més fer política en la societat civil. Em sento més còmoda fent política en la societat civil. Si em pregunteu si no tornaré a presentar-me per fer política institucional, no m’agrada dir ‘d’aquesta aigua no en beuré’. Quan vaig dir que plegava de l’Assemblea, vaig dir que volia descansar. I no vaig descansar ni una setmana. Si pogués triar sense context, tornaria a la societat civil, que és on he estat sempre. Però no ho dic taxativament perquè el context existeix. Si m’haguéssiu preguntat fa un any si seria aquí on sóc, us hauria dit que de cap manera.

—No ha estat un any de presidència normal. S‘han fet coses que no s‘havien fet mai, però també s‘ha viscut i es viu un setge judicial extraordinari…
—No ha estat fàcil. Diguem-ho així.

—Han anat processant regidors, batlles, el president Mas, consellers i conselleres… i finalment també us ha tocat rebre.
—Tot respon al mateix fet. És la judicialització de la política. Si mireu tots els que han estat investigats o processats, comptant els quatre-cents ajuntaments amb conflictes oberts, us adoneu de la magnitud d’aquesta judicialització de la política. Si no volen resoldre els conflictes polítics per la via política, acaben anant a parar a les vies judicials. I aquest és el problema. Allò que no guanyen a les urnes, ho porten als tribunals.

—Abans eren els exèrcits. Ara són els tribunals.
—Són els recursos que tenen disponibles per a no haver d’encarar políticament la situació. En països amb tradició democràtica, les solucions són sempre polítiques. Aquí, amb una democràcia justeta, cerquen recursos no polítics com els tribunals.

—I què creieu que esperen aconseguir, amb aquesta via? Perquè poden aconseguir tot el contrari…
—Si l’estat espanyol pensa que judicialitzant la política s’acabarà el conflicte polític, va molt equivocat. Perquè no és un problema d’una persona. Ni de Carme Forcadell ni del president Mas ni de ningú concret. Parlem d’un problema de democràcia. De resoldre les coses votant i per vies polítiques. Més enllà de la persona que ataquin, sempre hi haurà la necessitat de resoldre el conflicte amb mitjans democràtics.

—Per què parlen de presó en el vostre cas, mentre es descarta per als acusats del 9-N?
—La gent pot parlar del que vulgui. Sempre he defensat la llibertat d’expressió. Però crec que és completament desproporcionat. Al meu entorn, ningú no parla de presó. Això és totalment desproporcionat.

—És desproporcionat, però ja veurem com acaba… Fins on esteu disposada a arribar?
—Estic disposada a defensar la sobirania del Parlament de Catalunya. Em vaig presentar a les eleccions per defensar els ciutadans de Catalunya. Que són sobirans. Ens han cedit la sobirania al parlament i en som els representants. Jo estic disposada a defensar la sobirania del parlament on calgui. Si no, no faria aquesta feina.

—Anant a la presó si calgués?
—De cap manera pot ser il·legal defensar la sobirania del parlament. El debat de les idees no pot ser il·legal. No hi ha cap norma, cap ni una, que digui que el debat d’idees és il·legal.

—Però us acusen de desobediència i prevaricació per no haver obeït les ordres del Constitucional… Són delictes concrets que podrien acabar malament.
—És molt greu. És la primera vegada que es porta per la via penal el debat de les idees. Han portat el debat de les idees a la via penal. Intenten prohibir que al parlament es pugui parlar de tot. Fins ara, l’estat espanyol havia suspès lleis, moltes de les quals no tenien res a veure amb el procés sobiranista. Però ara ha fet un pas més perquè vol que sigui el parlament que faci de censor. I això és molt greu. Vol que la mesa del parlament decideixi què s’admet i què es refusa abans del debat al ple. Que ens pronunciem nosaltres sobre el contingut i la constitucionalitat de les propostes que es fan al ple. Això no pot ser.

—És la feina oposada a la que us toca fer…
—És molt greu. La nostra feina és la contrària. És facilitar que es parli i es debati de tot allò que vulguin els representants dels ciutadans. Si fins i tot hi ha jurisprudència del Tribunal Constitucional mateix, que diu que la mesa del parlament no pot valorar el contingut de les propostes, sinó només la forma. Volen que la mesa coarti el dret de participació i la llibertat d’expressió. Això, als països democràtics, no ho poden entendre. Com pot ser il·legal el debat de les idees. Dues candidatures van anar a les eleccions amb un programa independentista. No van ser il·legalitzades, ni les candidatures ni els programes. Les eleccions tampoc no van ser il·legals. Com es pot pretendre que aquestes formacions ara no puguin aplicar el seu programa? Quin sentit té això? Ara toca que totes les forces polítiques defensin els seus programes al parlament. Per això es van presentar a unes eleccions legals i democràtiques.

—Diuen que si fiquen algú a la presó per defensar aquests principis democràtics, la independència ja s‘haurà guanyat.
—Entenc què volen dir. A escala internacional seria un gran escàndol. Seria una imatge terrible per a l’estat espanyol. Per això penso que no arribaran fins aquí. Són els primers interessats a conservar la seva bona imatge.

—Allò que en quedi…
—Imagineu-vos! Això no passaria mai en un país que es diu democràtic. Els ciutadans són els únics que poden posar i treure els seus representants elegits democràticament. I són els diputats i diputades els únics que poden elegir i fer caure els presidents. Jo deixaré de ser presidenta quan hi hagi noves eleccions i els diputats triïn un altre president. La democràcia funciona així. I passar per alt això seria un escàndol tan gros que l’estat espanyol ha de ser el primer de no voler-lo.

—Alguns dirigents de partits unionistes us ataquen amb duresa. Heu rebut cap mostra de suport de diputats d‘aquests partits quan no hi ha càmeres ni micròfons?
—Sí. Vull deixar clar que no comparteixo els comentaris que fan. No hi estic d’acord. Però els respecto perquè respecto i defenso la seva llibertat d’opinió. També quan m’ataquen a mi. Entenc que l’atac no és a Carme Forcadell, sinó a la presidenta del parlament. Ho vull diferenciar. Una cosa és la institució i una altra és la persona. I sí; he rebut mostres de suport en privat de diputats de partits que no són independentistes.

—Anireu al jutjat a declarar si us convoquen?
—Sí. Hi aniré.

—El regidor Joan Coma o la batllessa Montse Venturós han decidit de no anar-hi quan els han cridat.
—Ho respecto moltíssim. Tenen tot el meu suport. Ells i la resta de processats per haver defensat idees democràtiques. Crec que han pres aquesta decisió amb tot el dret. Està molt bé. Jo crec que he d’anar a declarar perquè estic convençuda d’haver fet allò que havia de fer com a presidenta del parlament. Defensaré la democràcia i la llibertat d’expressió allà on em convoquin.

—Després d‘haver aprovat una declaració de sobirania, no ha arribat el moment de dir que no es reconeixen aquests tribunals?
—El dret de defensa s’ha d’exercir sempre. I encara més si després vols poder acudir a instàncies internacionals. És un pas que s’ha de fer i sense el qual no pots anar als tribunals internacionals. I ara som en el moment que som i en el context que som. A cada moment s’hauran de prendre unes decisions o unes altres segons el context.

—Si us inhabiliten…
—Poden demanar el que vulguin. I després ja veurem què passa.

—Si ho fan, Junts pel Sí i la CUP ja han dit que us ratificaran. I aleshores, què? Com si no hagués passat res?
—Jo no faig aquestes suposicions de futur sobre fets que no han passat…

—Però la gent s‘ho pregunta.
—Jo no preveig que pugui passar això. En democràcia, els presidents del parlament els trien els diputats. No puc creure que l’estat espanyol estigui disposat a protagonitzar un despropòsit d’aquesta dimensió. A més, tenim tanta feina per fer… Ara hem d’estar concentrats en tot allò que hem de fer aquest any.

—Hi ha voluntat d‘espantar? Volen fer por a veure si us esteu quiets?
—Sí. Això es veu clarament. Una cosa són els delictes i les penes que demanen i una altra és com acaba tot plegat.

—I quin serà el desllorigador del procés? La comunitat internacional? Una negociació amb l‘estat? El referèndum?
—El referèndum serà un punt molt important. Hi ha un 80% de la població de Catalunya que és partidària del referèndum i un 90% que diu que n’acceptarà el resultat. Això és punt molt important a escala nacional i internacional. Hem tingut el precedent d’Escòcia, i això ajuda molt. El referèndum és irrebatible democràticament. Ningú no pot anar contra el vot de la gent. El referèndum pot crear moltes complicitats. És un punt de trobada democràtic. Per decidir el futur, votem. Serà un punt d’inflexió decisiu.

—La cap de l‘oposició deia fa uns quants dies que porta escorta perquè ‘ja sabem què passa a Catalunya‘. Per què porteu guardaespatlles vós?
—Jo porto escorta perquè és el que considera que ha de ser el Departament d’Interior. Tots els alts càrrecs en porten. Els presidents, els consellers, el cap de l’oposició… és una norma de seguretat. És molt senzill.

—Arrimadas ho deia per crispar la societat?
—Això ho hauries de demanar a ella. Jo no puc jutjar les seves intencions. Personalment, puc dir que estic molt orgullosa de la convivència que hi ha al nostre país. Tinc l’experiència personal d’haver organitzat manifestacions que han estat un exemple mundial de convivència, civisme i d’actitud positiva. Ens n’hem de sentir orgullosos.