Carme Forcadell, a la presó

  • «No se'n sortiran. Aquesta batalla també l'han perduda. Estan desesperats. No troben la manera.»

VilaWeb
Pere Cardús
20.03.2014 - 02:00
Actualització: 26.10.2016 - 10:49

Espanya és capaç de qualsevol cosa. Ens ho ha demostrat amb insistència des de fa segles. Europa. Ui, sí, Europa! N’estic fart de sentir que la pertinença d’Espanya a la Unió Europea li impedirà de fer certes coses. Com ara quines? Empresonar Arnaldo Otegi i uns quants més per haver impulsat el procés de pau al País Basc i haver aconseguit que ETA cessés l’activitat armada? Això impedirà, la UE? Ai, Senyor: no em feu riure!

Si la UE tingués cap interès real a exigir un cert nivell de qualitat democràtica als seus estats membres –o bé a supervisar-la–, ja faria molt de temps que Espanya n’hauria estat expulsada. Un estat que tanca mitjans de comunicació, que empresona per delictes d’opinió, que condecora i homenatja militars del règim franquista, que perdona els pitjors delinqüents, que indulta amics, coneguts i saludats… Amb una monarquia i un cap d’estat que fan aigües; opacs, foscs i anacrònics. Espanya, la campiona de l’incompliment sistemàtic de normatives comunitàries i el frau en l’adjudicació de fons europeus… Amb un poder judicial injust i manipulat, adulterat per l’interès polític i econòmic. Montesquieu es llançaria daltabaix d’un pont si veiés el panorama espanyol.

La Unió Europea no mourà ni un dit per parar els peus de l’estat espanyol, faci què faci. I Espanya ho sap. Hauria de fer una barbaritat molt grossa per atreure l’atenció de l’autoritat comunitària. Recordeu aquell magnífic film de Scorsese? ‘Un dels nostres’ es deia… És això. Si ets de l’olla, si ets membre del club, et protegiran i et defensaran per damunt de raons i arguments. Ara que parlem de cinema… Oi que era Groucho Marx que deia que no entraria mai en un club que acceptés socis com ell? Doncs jo no entraria mai en un club que acceptés socis com Espanya. I, si de cas hi entrés, seria amb l’objectiu prioritari de canviar-ne les normes i el funcionament.

Diuen que l’estat espanyol té els ulls clavats en l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Que pensen en la possibilitat d’il·legalitzar-la perquè algunes accions del seu full de ruta són inconstitucionals o contràries a la llei. L’ANC al punt de mira. Volen enviar Carme Forcadell i companyia a la presó? De debò? Endavant! Que ho provin. Ahir, Miquel Sellarès deia que el primer que actués amb violència hauria perdut. Que empresonin la Forcadell i hauran perdut. O per ventura no és un acte de violència empresonar algú per un delicte d’opinió? Que potser es pensen que ens quedarem tots a casa mirant a les notícies com la presidenta de l’ANC entra a Soto del Real?

Ja fa temps que penso que l’estat espanyol i els seus intermediaris a Catalunya cerquen una cosa per damunt de totes. Els aparells de l’estat i l’unionisme teledirigit volen que caiguem en la provocació. Presenten la batalla com un combat de judo, en què no hi ha res tan important com aguantar i esperar l’error del contrincant. Aprofitar la força del contrari –la nostra– per fer-lo caure en el parany. Tot allò de la fractura social i familiar, tot allò de la violència al carrer… Tot plegat no és cap previsió ni el resultat de cap anàlisi sociològica, sinó un desig. ‘Abans es trencarà Catalunya que Espanya’, va dir aquell individu que havia governat a la Moncloa. No era cap intuïció; era un desig en forma d’amenaça. Com que no podem vèncer amb arguments, destruirem el vostre país. Aquesta és la idea. Abans ho feien bombardant cada cinquanta anys, i ara ho voldrien fer fracturant la societat. Els agradaria convertir Barcelona en Belfast… a ells que detesten els murs i les separacions.

Però no se’n sortiran. Aquesta batalla també l’han perduda. Estan desesperats. No troben la manera. Fa molt pocs mesos que repetien fins a cansar el més pacient que el procés era una dèria del president Mas, influït pel xantatge de Junqueras. Ara el referèndum passa de ser una obsessió del president a ser un cop d’estat organitzat per l’ANC. Bé, ja han fet algun progrés!

Si fan una passa en fals d’aquestes dimensions –il·legalitzar l’ANC–, potser no caldrà esperar al 9 de novembre. Els nervis els poden trair. Siguem pacients, no ens deixem intimidar. Si no caiem en provocacions i no fem ni una passa enrere, la independència arribarà. I si no vigilen, encara la celebrarem per Sant Joan, diada dels Països Catalans.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any