Falten tan sols quinze dies per a votar en un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Entrem al despatx del president Carles Puigdemont per entrevistar-lo enmig d’una pluja de notícies sobre les accions policíaques i judicials espanyoles que persegueixen urnes, batlles, butlletes i mitjans de comunicació. No sabem quantes coses més hauran fet quan hàgim acabat. Els fets es precipiten i desconnectar una hora fa vertigen. Puigdemont ens parla d’aquestes dues setmanes que ens separen d’un dia històric per als catalans. I ens parla també de les accions repressives d’aquests dies i valora fins on està disposat a arribar l’estat. Avisa que quedar-se al sofà de casa el dia 1 d’octubre implica afavorir Rajoy i la seva política. Li demanem també pels mecanismes que té per a desconnectar, les lectures, els consells de la mare, els pensaments abans de dormir i de llevar-se… Mentre parlem, ens avisen que la Guàrdia Civil s’ha presentat a VilaWeb amb un advertiment judicial. Ho comentem breument. I el president, convidant a la normalitat i sense perdre el somriure, ens diu: ‘Continuem.’

El departament d’Estat, Juncker, i ara el document dels diputats danesos, que és molt contundent.
—En quaranta-vuit hores s’han mogut coses que durant anys no s’havien mogut. I no crec que sigui casualitat. Per descomptat, la carta dels diputats danesos és molt explícita, molt contundent, i crec que reflecteix amb claredat el pensament central d’Europa davant la situació a Catalunya i a Espanya, amb un llenguatge carregat de la legitimitat democràtica que envolta sempre els països nòrdics. Per què Rajoy rebutja fer política? Per què no escolta demandes? Per què no s’asseu a negociar? Això no vol dir res més que això, no prejutja res, ni n’hem de treure més conclusions. Però al final canvien coses.

Vau ser a Dinamarca, justament, fa unes setmanes. Hi ha una feina prèvia, una tasca d’explicació.
—A nosaltres sempre se’ns ridiculitza molt dient-nos que no ens rep ningú, que no ens fan cas… I sempre diem que no demanem que ens rebi ningú. En segon lloc, no podem demanar que reconeguin res perquè no sabem si el poble de Catalunya vol que Catalunya sigui un estat independent. Ho sabrem el dia 1 al vespre. En canvi, sí que fomentem el coneixement, perquè hi haurà un moment que, si els catalans decideixen esdevenir un estat independent, aleshores els països tercers hauran de prendre una posició, i aquesta posició volem que sigui com més documentada millor. Que no ho facin només amb els informes que envia la diplomàcia espanyola sinó també que tinguin l’oportunitat de contrastar la informació, que preguntin, que expressin dubtes… I això va molt bé. Allà on hem anat, i amb la gent que ha vingut a escoltar-nos, això ha anat molt bé. A Dinamarca hi vaig ser fa poques setmanes, i va anar molt bé per aquest propòsit. Estic content que l’estratègia del govern de Catalunya d’estendre el coneixement faci l’efecte que volia que fes.

Avui el govern espanyol ha anunciat un pas més en la intervenció financera, vol suplantar la Generalitat en la gestió de les finances. Com hi respondreu?
—Fa l’efecte que el govern espanyol gairebé desplega l’article 116 i el 155 sense haver-los de decretar. Busca efectes pràctics d’estat d’excepció, suspèn actes, requisa material informatiu, intimida mitjans de comunicació, crea un clima de persecució generalitzada de tots els batlles… Coses que serien pròpies d’un estat d’excepció, sense haver-lo decretat. I per altra banda, i això ho hem sabut oralment perquè jo no he rebut res, hi ha aquest intent d’intervenció en tota regla. Nosaltres hem de fer la nostra. Si l’estat espanyol continua pensant que la resposta al problema polític català no passa per allà on li diuen els diputats danesos que ha de passar, o per on li diem una majoria de forces polítiques a Catalunya, i pensa que incrementant la pressió judicial i la persecució pot contribuir a resoldre el problema, aleshores no hi ha la mínima possibilitat que puguem compartir el mateix terreny de joc.

De capacitat real per a fer complir les amenaces, l’estat en té?
—L’estat espanyol fa molt temps que controla les finances de la Generalitat, per més que ara gesticuli més. Un dels problemes que tenim és que fa molt temps que estem controlats per aquesta manera d’entendre l’autogovern. Per tant, hem de veure quina practicitat té això.

Ho enteneu com un pas previ a l’activació del 155?
—El govern espanyol té tots els mecanismes a l’abast. Ara modifica lleis per la lectura única o la via d’urgència, com la llei del Tribunal Constitucional, per donar-li unes atribucions que suposo que voldrà fer servir algun dia. I també hi ha el 155… Bé, nosaltres hem de fer la nostra. I cada dia que passa i que s’acosta el primer d’octubre és un dia que consolida la nostra posició. Qui mantingui la posició, en aquesta estratègia, és fonamental. Aquests últims divuit mesos, el que ens ha permès d’arribar fins aquí ha estat haver mantingut la posició.

Us mostreu molt confiats que es podrà votar el dia 1. Tan blindada teniu la logística del referèndum?
—Nosaltres sabíem en quines condicions es podia arribar a desenvolupar un referèndum no acordat. I ja teníem pensat com havíem d’organitzar un referèndum en cas d’absència d’acord amb l’estat espanyol, cosa que hi afegia unes dificultats. I hem treballat aquesta hipòtesi. La nostra responsabilitat és màxima per a garantir que el primer d’octubre es pugui votar. Som conscients d’això.

El fet que també s’hagi ordenat a policies locals que impedeixin el referèndum pot afegir problemes a l’hora d’organitzar-lo?
—Cadascú ha de fer la feina que ha de fer. El govern ha d’organitzar el referèndum i tenir-ho tot a punt, conscient de les dificultats que intuíem. Que ningú no oblidi que el referèndum és conseqüència d’una voluntat popular i d’una extraordinària mobilització popular. Som un instrument necessari però no som la gènesi, ni de la reclamació ni de la resolució. És la gent qui valida un referèndum.

El cap de la guàrdia urbana de Barcelona ha donat una instrucció concreta d’impedir el referèndum. El govern municipal hi hauria de fer alguna cosa?
—Si és això, la guàrdia urbana dóna trasllat de l’ordre de la fiscalia. Però el referèndum no l’organitza la policia local ni els Mossos. El referèndum l’organitza el govern i el fa la gent. No crec que posin un policia darrere de cada votant.

Els Mossos d’Esquadra actuaran d’acord amb la legalitat catalana?
—Crec que és bo insistir que els Mossos d’Esquadra, com les policies europees, tenen com a prioritat garantir un pilar central de la democràcia, que és la seguretat. I que ningú no pensi ni per un minut que els Mossos deixaran de complir la seva obligació de vetllar per la seguretat dels ciutadans. No canviaran les prioritats i faran la feina en tot moment. I en un moment de nivell 4 sobre 5 d’alerta terrorista això no és cap broma. I els recursos s’han de prioritzar. En el compliment de totes les obligacions que han de complir els Mossos d’Esquadra. Però repeteixo: els Mossos no fan ni desfan referèndums.

Però veurem mossos detenint guàrdies civils per garantir allò que diu la llei del referèndum?
—Ens hem de situar en la idea d’un referèndum fet amb la màxima normalitat possible. El debat ha de ser entre el sí i el no, i el vot en blanc també. Cal fer un debat polític i no pas sobre els procediments. La cosa que ens ha de preocupar és saber què cal votar. No ens hem de quedar atrapats en aquest debat sobre els mecanismes. Això no preocupa la gent que ha d’anar a votar. La gent no votarà per validar un procediment administratiu de contractació d’unes butlletes. Al final sembla que vagi d’això!

Tot això que fa l’estat és per aconseguir una participació baixa i deslegitimar el referèndum?
—L’estat vol impedir el referèndum de totes totes. I tot allò que no sigui impedir el referèndum ho llegirà en clau de fracàs. Hem de ser conscients que el govern espanyol ho farà tot per evitar-lo i nosaltres ho farem tot per fer-lo possible. Ja veurem quina situació es dibuixa quan es tanquin els col·legis electorals i veiem el resultat. La nostra prioritat i la nostra obsessió és la màxima normalitat el dia 1. Arribar-hi amb la màxima normalitat i amb la màxima mobilització.

Quines coses s’han de tenir clares el diumenge 1 d’octubre al matí quan se surti de casa?
—D’entrada, la convicció que a les teves mans tens una capacitat de canviar coses com no l’has tinguda mai. I la generació com la meva, que no va tenir l’ocasió de votar la constitució ni el primer estatut, tindrà a les mans aquest poder. Per a definir un model d’estat. Per a definir un model de país. Ser conscient d’això dóna un gran protagonisme i un gran poder al ciutadà. És l’hora dels ciutadans. El dia 1 haurà arribat l’hora dels ciutadans. Crec que la política haurà fet tot allò que haurà pogut i més, però aquell dia no podrà decidir el resultat del referèndum. Seran els ciutadans els qui ho podran fer. Quan agafin aquest testimoni, que siguin conscients d’aquest poder immens que tindran a les mans. El seu poder canvia les coses. Tindran aquesta capacitat real.

L’Onze de Setembre, amb els carrers plens, vau notar l’apoderament de la gent? I quan aneu als llocs, el noteu?
—Sí. Es nota a Valls, quan reacciona la gent. Es nota aquests dies quan hi ha inspeccions d’impremtes. Es nota quan vam obrir la campanya a Tarragona. Es nota quan vas pel país. I notes que la gent és conscient que això que fem els apel·la a ells. Això no és una cosa de quatre polítics i de les institucions. Es nota que passa una cosa molt transcendent i que la gent hi té el paper protagonista. Que tots plegats ens compliquem la vida –batlles, parlamentaris, consellers– perquè ens hem compromès a fer una cosa que la ciutadania espera dels seus dirigents. I la gent retorna aquesta confiança. I la tornarà amb escreix el dia 1.

Us esperàveu aquesta actitud reactiva del govern espanyol i aquest anar a remolc?
—Fa molt de temps que sorprèn la incapacitat de fer política d’alguns. La dimissió de la política que ha fet el govern del PP i el sistema polític espanyol en general. Han fet de tot: utilitzar els jutges, els fiscals, els tribunals, les clavegueres de l’estat, els empresaris, els mitjans de comunicació… Ho han fet tot excepte una cosa, que és la que els toca: fer política. No han fet cap esforç polític, que és el que tocaria fer al sistema polític espanyol. I això tant serveix per al PP com per al Partit Socialista. Han estat uns mandrosos polítics tots aquests quaranta anys. No ha existit una sola proposta espanyola per a Catalunya. Sempre han viscut de les rendes de les propostes catalanes per a Espanya. Sempre. Han viscut còmodament. I potser aquest ha estat un dels errors que ha fet el catalanisme. Si examinem aquests quaranta anys, i especialment els últims, i mirem quines propostes s’han fet des d’Espanya quan hi ha hagut una situació de màxima discrepància, no en trobem cap. I quan els diem que el referèndum pot ajudar a resoldre les discrepàncies i demanem quina proposta fan ells, són incapaços de declinar-ne cap. En el millor dels casos diuen allò de l’Espanya federal o l’Espanya plurinacional. Però els qui diuen això, quan han governat, no han federat mai res ni han plurinacionalitzat mai res. Quina credibilitat tenen? Cap ni una. És clar que sorprèn la inacció i la incapacitat de l’estat espanyol per a fer política.

Una part destacada de la premsa de Madrid té una mirada com més va més crítica de l’actuació de Rajoy. Penseu que el PP arribarà sencer a l’1 d’octubre?
—No ho sé. I la veritat és que m’importa relativament poc. Si hem decidit d’emancipar-nos, allò que decideixi el sistema polític espanyol l’endemà del dia 1, si ha guanyat la independència, no és de la nostra incumbència. A més, no hi veig tanta discrepància. Més aviat veig que la premsa espanyola és força monolítica. Tanca files entorn del govern. I no només la premsa. També el PSOE. Per no parlar de Ciutadans, que n’és l’apèndix o la marca blanca. Han tancat files entorn de Rajoy de manera acrítica. Jo veig que si el referèndum no anés bé perquè la gent no hi participés prou, el resultat seria la consolidació del senyor Rajoy. I de l’Espanya que representa el PP. A Catalunya, no es pot entendre que una actitud passiva pugui acabar reforçant el senyor Rajoy.

Què ha de passar perquè el referèndum no vagi bé?
—Nosaltres no hem fixat cap percentatge de participació. Però és evident que una participació del 5% o del 10% no ens ajudaria. Però si realment aconseguim de fer el referèndum i superem les expectatives que hi tenim posades, no tenim cap temor. Si no va bé, haurà estat per un cataclisme que no tenim pas previst. Quedar-se a casa al sofà consolida Rajoy i totes les polítiques que han portat a la situació actual. Parlava d’això quan he parlat de no anar bé. Les conseqüències de quedar-se a casa les monetitza l’Espanya de Rajoy.

És un ‘si tu no hi vas, ells es queden’.
—Efectivament. És exactament així.

Si tornéssim deu anys enrere, us hauríeu imaginat que Miquel Iceta o Joan Coscubiela serien a la trinxera oposada?
—És una pregunta difícil de respondre perquè fa deu anys segurament cap de nosaltres no s’hauria imaginat que arribaríem al punt on som ara. I si ells s’ho haguessin imaginat, potser algunes de les coses que van dir aleshores i que són contradictòries amb les que fan ara no les haurien dites. Però cadascú ha de fer allò que cregui millor. I haurà d’explicar amb el temps a venir la seva actitud davant d’un tombant de la història de Catalunya. Vull ser molt respectuós amb les decisions de cadascú. Espero que ells també ho siguin amb les que prengui jo. Tothom haurà d’explicar les seves decisions. I ho haurà de fer durant molt de temps. Molt de temps.

Havíeu dit que l’única situació que justificaria desconvocar el referèndum seria que hi hagués un risc per a la integritat física de les persones. Què enteneu per integritat física de les persones?

—No hem de donar cap concessió a l’estratègia de la por ni a les dinàmiques que cerquen escampar la por. És aquí on ens vol arrossegar el govern espanyol. De cap manera. L’única possibilitat per a alterar el referèndum de l’1 d’octubre és que el govern espanyol acceptés de seure en una taula a negociar com podem fer un referèndum acordat i s’hi comprometés. Sempre ho hem dit i ho reiterem. Això passarà? No. Totes les peticions que li hem fet en aquest sentit han estat menyspreades. I això no canviarà, malauradament. El millor per tothom seria un acord per a fer aquest referèndum. Això és clar. Però no passarà. La gent ha demostrat que, encara que la por faci respecte, la resposta és l’esperança, el coratge i l’alegria.

La carta enviada a Mariano Rajoy, què té de sincera i què té de tàctica?
—Sincera, tota. Està per escrit. Vull dir amb èmfasi que recull amb paper el que jo he anat reiterant públicament a tot arreu sobre com hauria de reaccionar el govern espanyol. És una invitació que hem fet moltes vegades i que la reiterem ara per escrit a vuit mans. Sinceritat, tota. És un moment per a fer-ho? Sí. Ja som al final. Però el govern ha d’entendre que li demanem una cosa que ja li demana molta més gent arreu del món. Cada vegada més gent. El govern espanyol té una oportunitat de fer política. Per nosaltres no quedarà.

Aquesta carta també va adreçada a Felipe VI. Com valoreu la seva actuació fins ara?
—Si realment volgués ser el rei de tots els ciutadans de l’estat espanyol, també ho hauria de ser dels dos milions, com a mínim, que vam votar independència el 27-S. En les seves accions, el rei espanyol hauria de tenir en compte que hi ha un país amb gent que pensa d’una manera determinada i que la política encara no hi ha donat resposta. N’ha de ser coneixedor. I ell decidirà quin rol vol tenir en aquest moment històric. Per això li fem arribar la carta. No l’hem adreçada a ell. Li hem enviat una còpia.

La carta també va signada per la batllessa de Barcelona. De què és fruit el gir d’aquests últims dies d’Ada Colau?
—Si he de dir la veritat, sempre he vist i llegit que la batllessa Colau sempre ha estat al costat del dret de decidir. Una altra cosa és que unes decisions o unes declaracions hagin anat més en un sentit o en un altre. No hi veig un canvi de posició. L’espai que ella representa a Barcelona és un espai on molta gent vol votar. I ella n’és conscient. Hem trobat la fórmula per a poder vehicular el seu compromís democràtic amb la petició de preservar la institució i els treballadors públics. Hem arribat a una entesa molt positiva que farà que es pugui votar amb normalitat a Barcelona.

L’estat fa aquesta batalla a l’antiga. Abans perseguia ciclostils i ara regiren impremtes. Trobeu que l’independentisme els desborda a les xarxes i amb una nova manera d’entendre l’actuació pública?
—La nostra força és la gent, que té unes eines de poder a les mans, i l’estat espanyol encara actua amb lògica del segle XX i amb mentalitat del segle XIX. No s’adona que hi ha una transformació molt profunda de les societats, que vol dir dels països. Els països ja no tindran mai més una única manera de pensar, una única llengua… Els països seran diversos i canviants. Aniran movent-se al compàs dels canvis tecnològics, que ara ja són fundacionals de la civilització. Per tant, la gent que incorpora tots aquests canvis tecnològics a la seva vida, no entén que pugui relacionar-se amb tot el món i interactuar amb tot però que no pugui decidir sobre allò que afecta el seu país. La gent no ho entén, això. Els vells estats nació que no entenen aquesta transformació se situen a prop del col·lapse. Les seves bases fundacionals trontollen. Per exemple, no entenen que quan volen tancar una web no poden fer-ho perquè hi ha espais on els seus braços no arriben.

La batalla es juga en aquest camp?
—També. Es juga en el camp de la comunicació, el relat, la tecnologia, les xarxes socials… Som conscients que l’estat espanyol és molt potent, té molta força i sembla no tenir límits. No ho menystenim. Però nosaltres també tenim una fortalesa. Diverses. La gent. És molt important. I tenim l’agilitat de voler fer un país modern sobre bases noves. No volem replicar els vells països. Per fer el mateix amb un altre nom, ja no ens hi posaríem. I aquí tenim molta més agilitat. Ser petit o gran pot representar el revés d’allò que representava els segles XIX i XX. Ser gran avui fa més difícil reaccionar al ritme que imprimeixen els canvis. Els canvis són molt ràpids. No és casualitat que els estats petits liderin els rànquings de benestar i progrés del món.

Ser periodista us serveix en aquesta situació?
—Sí. Ser periodista em serveix de molt. M’ha servit tota la vida. I en el moment que la comunicació juga un paper tan important, tenir una visió periodística ajuda.

Què en penseu, de la línia que segueixen els mitjans de Madrid?
—Em preocupa la pèrdua d’independència i pluralitat informativa del sistema de comunicació espanyol. Però hi ha una bombolla mediàtica a Espanya de la qual no s’escapa res i en què no entra res que no s’inscrigui en un determinat pensament. Això és preocupant per la democràcia. I això deu explicar en certa manera la crisi del sector. I sóc pessimista. Com que la gent s’informa també per altres canals, per més que es vulgui mantenir un sistema mediàtic de pensament únic, la societat que s’hi relaciona no necessàriament acompanya aquest pensament únic. Aquí és on fallen moltes de les previsions. Hem vist mitjans de comunicació fent campanya descarada per determinats candidats que després han tingut un fracàs rotund.

Un dels missatges d’aquesta premsa és que l’economia s’enfonsa. Al govern què li arriba?
—Ens arriben dos missatges. El dels empresaris que treballen aquí i volen invertir. Aquest és de confiança plena amb Catalunya. L’altre missatge és el de les dades. És incontestable. Jo no seré tan agosarat de treure conclusions de causa i efecte entre procés d’independència i inversió estrangera directa, exportacions i creixement de l’economia. Però si les hagués de fer, ens portarien a la conclusió contrària del que diuen. Quan no hi havia procés exportàvem menys i rebíem menys inversió directa que ara. Això vol dir que el procés estimula les inversions? Això és delirant, de la mateixa manera que és delirant dir el contrari. Com va dir el responsable de Ryanair, els negocis són negocis. I les empreses que volen fer negoci el fan en qualsevol situació. Ja ho han demostrat. Les empreses s’adapten a les noves situacions, els agradin o no.

En tot cas, els negocis s’allunyen de la inestabilitat. Això pot ser un handicap per a l’endemà de l’1 d’octubre?
—És important que tots tinguem clar que és bo per a tots –i quan dic tots vull dir Unió Europea, estat Espanyol i Catalunya– que, si el resultat del referèndum és un sí, l’endemà ens asseguem per començar a implementar la transició. En aquest sentit, nosaltres podem donar la tranquil·litat que el govern mantindrà el seu compromís amb la seguretat jurídica. Som un govern fort que continuarà governant i que té la confiança de la gent i del parlament. Nosaltres farem tots els esforços per a contribuir a la màxima normalitat i estabilitat.

Les declaracions d’ahir del president Junker us van sorprendre? Indiquen algun canvi? És un avís al govern espanyol?
—Una cosa és la capa pública que la Unió Europea ha expressat i l’altra és la capa real, la realpolitik. És cert que a Europa hi ha inquietud i preocupació per com el govern espanyol no atén una qüestió que pot arribar a ser un problema europeu. Les paraules de Junker no són un error, ni s’ha equivocat. Ha dit el que volgut dir i ha enviat un missatge determinat. No em sorprèn ni una cosa ni l’altra, entenc que hi ha un interès dels estats de protegir-se els uns als altres, però també hi ha un interès general perquè els problemes polítics de gran transcendència, com aquest, es puguin resoldre a la manera europea, que és abordar-los. El Brexit no agrada gens, però si han de relacionar-se amb aquesta realitat, l’han d’afrontar de la manera més pragmàtica. Si les coses passen, no pots negar la realitat. Si hi ha la independència de Catalunya, el realisme polític s’haurà d’imposar.

La premsa internacional també ha canviat la visió? L’editorial de Le Monde o altres articles semblen indicar-ho.
—A mesura que s’ha incrementat el coneixement de què passava a Catalunya, els mitjans de comunicació s’han allunyat de les visions simplistes i propagandístiques de la diplomàcia espanyola. Han vist que tot era molt més complex. Que valia la pena fer dos o tres clics més i no creure d’entrada cap versió. Ni la nostra ni la seva. Els periodistes dediquen molts esforços a saber i a contrastar. I ara, quan et reuneixes amb un grup de periodistes estrangers, el nivell de preguntes i coneixements que tenen no té res a veure amb el de fa cinc anys. Saben de què parlen, han llegit. Hi ha un interès i això facilita el rigor i no a la pinzellada gruixuda. Descobreixen que la realitat no és com els la pintaven i això fa que creixi l’interès per explicar bé les coses. Quan s’expliquen bé i amb normalitat, la posició que defensem s’entén una mica més, fet que no vol dir que la compateixin.

Us arriba el suport de la gent de la resta dels Països Catalans?
—El notem i és molt encoratjador veure com hi ha molta més solidaritat de la que es publica. Molta més comprensió i acompanyament. És molt esperançador.

Sentiu cada vegada més pressió per continuar un temps més?
—Afortunadament és un tema que està resolt. Per sort, la gent està fixada amb l’1 d’octubre.

Segur que us ho diuen.
—La gent ara pregunta: ens en sortirem?, podrem votar?

Si guanya el sí, què fareu el matí del dia 2 d’octubre?
—Evidentment, convocar el govern. Analitzar la situació i prendre les decisions que es desprendran del nostre compromís d’implementar els resultats.

Abans que passi, expliqueu-nos què feu per desconnectar?
—Costa molt desconnectar. No desconnecto al llarg del dia, només a la nit, quan em poso uns podcasts, que no tenen res a veure amb els temes que tractem.

No van d’urnes, ni de paperetes…
—No, no.

Què penseu abans d’anar a dormir?
—Que pugui adormir-me ràpid. A quina hora he de posar el despertador per a l’endemà i quina cosa he de fer primer i ja està.

I quan us desperteu?
—Si m’he despertat abans que soni el despertador, no tinc un pensament gaire agradable. Normalment em desperto al primer clic. Em poso de peus a terra i en marxa. Vaig per feina. No m’entretinc gaire. No m’agrada entretenir-me gaire.

Sempre heu estat així o cada vegada sou més pragmàtic?
—Sempre, és una qüestió de caràcter. Tinc el meu protocol de despertar-me. El cafè, dutxar-me i anar a la idea. Procurar passar poc temps ociós a casa.

Què us diu la vostra mare?
—Parlem poc, perquè com sabeu viu a Amer, però tota la família fa el que pot per encoratjar i expressar el seu afecte.

No diu ‘vigila’?
—Totes les mares del món diuen ‘vigila’. No en conec cap que no ho digui.

I a les filles, com els expliqueu tot això que viviu?
—Amb les filles, normalitat plena i absoluta. En parlem poc. Parlem de l’escola, que ara ha començat, i de les seves coses.

Se us veu content i no feu gaire cara de cansat. Alguna recepta màgica?
—Sóc conscient que no es pot afrontar aquesta etapa com a president de la Generalitat amb l’ànim per terra. O estàs tranquil i convençut del que fas o no t’hi poses. Si fas tot el que pots d’allò que creus que has de fer, això ajuda a estar més serè, més content.

Teniu temps de llegir alguna cosa?
—Miro de llegir llibrets fàcils que es puguin llegir al cotxe. A la Setmana del Llibre en Català em van regalar el que va escriure Quint Ciceró, Manual de campanya electoral. El llegeixo ara i és interessant. A vegades, als municipis em regalen opuscles i llibres sobre història local. Les èpoques de llegir pausadament hauran d’esperar que acabi la feina.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.