La tertúlia proscrita

Carles Peris: “Els grans fons d’inversió van entrant al camp i perillem de perdre sobirania alimentària”

  • Entrevista al secretari general de la Unió de Llauradors i Ramaders per a parlar dels problemes que afecten el camp valencià

VilaWeb
Esperança Camps Barber
24.02.2022 - 20:51
Actualització: 24.02.2022 - 21:51

Els llauradors i ramaders valencians han dit prou i avui tornen a traure els tractors al carrer. L’última volta que ho van fer va ser el 14 de febrer de 2020, ara fa dos anys, just abans que es declaràs la pandèmia. La convocatòria la fan conjuntament totes les organitzacions agràries, i tenen el suport de la majoria de cooperatives del camp i un seguit d’entitats d’àmbit social i econòmic.

El camp valencià té uns 13.000 agricultors professionals i milers de llauradors a temps parcial completen el mapa de l’anomenat model valencià. Un model a escala humana que permet de mantenir un paisatge característic.

Entrevistem Carles Peris, secretari general de la Unió de Llauradors i Ramaders, que considera que un dels grans problemes del camp és la signatura d’acords internacionals sense cap ordenació. Fuig del proteccionisme, però demana de poder competir en peu d’igualtat amb els països tercers.

El lema de la mobilització és “SOS per la supervivència del camp valencià”. Qui l’ha d’escoltar, aquest crit d’auxili?
—Esperem que l’escolte la societat valenciana en general i, sobretot, la part política.

Què els demaneu?
—Han de començar a fer polítiques agràries reals, de proximitat i que donen solucions. Els sectors agraris i ramaders estem contra les cordes per motius diversos, però principalment pels preus baixos en origen i l’augment desorbitat de tots els costos.

Us queixeu molt de l’entrada en massa de productes de tercers països.
—Un dels grans problemes són els acords internacionals. Es fan sense ordenació. És a dir, els acords internacionals s’haurien de fer per a permetre l’entrada de productes de fora de la Unió Europea quan els productors d’ací no puguem proveir tot el mercat. I açò no és un missatge proteccionista, perquè nosaltres també volem vendre a altres llocs del món. És una cosa de sentit comú. Si lluitem per reduir la petjada de carboni, per evitar el canvi climàtic i tot això, quin sentit té produir ací i al mateix temps importar grans quantitats de producte de fora? I després hi ha la reciprocitat. Si nosaltres produïm amb els requisits més elevats de tot el món, els productes de fora del bloc europeu que vulguen entrar han de complir les mateixes condicions.

Això ara no passa?
—Això no passa. Aquestes coses són les que ha d’entendre la societat i sobre les quals ha de pressionar la política.

Quan dieu “política”, us referiu al govern valencià?
—La política més pròxima comença a entendre el missatge. La Conselleria d’Agricultura i tota la Generalitat entenen el nostre missatge i comencen a defensar-lo. El ministeri del govern espanyol fa cinc anys era molt lluny, però ara també comença a entendre’ns i ja treballa en la reciprocitat i les clàusules espill, és a dir, que les mateixes exigències que tenim els productors europeus les han de tenir els qui volen introduir els seus productes venint de fora. El món és global, competim en els mateixos mercats, però en condicions diferents, i això és dolent per als productors, però també per a la societat i per al medi.

 

A parer vostre, som en un dels pitjors moments de la història recent per a la gent que viviu del camp?
—La veritat és que jo m’he dedicat tota la vida al camp i sempre he vist moments extremadament delicats i complicats. Sempre he sentit el missatge, també a casa dels meus pares, que deien: sigues el que vulgues, excepte llaurador. Això ha pesat molt negativament en els joves. El moment és molt delicat, de molta incertesa, perquè no aconseguim uns preus dignes en origen. Els sistemes de producció més sostenibles, també són més cars. Cal que l’administració ens ajude a adaptar-nos a aquests sistemes. La futura política europea té per objectiu “de la granja a la taula”, però ens hi hem de poder adaptar. Si no, no avançarem.


—“De la granja a la taula” té uns compromisos que hem de complir. Per exemple, rebaixar l’ús de fertilitzants o d’antibiòtics a la ramaderia. Reduir d’un 50% l’ús de pesticides… Però ha de ser un compromís global, hi insistesc. La ramaderia o l’agricultura de països tercers han d’adquirir el mateix compromís. Nosaltres no anem en contra d’aquests sistemes perquè veiem que ofereixen més seguretat per al consumidor i ens ho exigeix el mercat. Però hem de ser conscients que produir així és més car. Possiblement, no produirem tant i el consumidor haurà de ser conscient que haurà de pagar més.

Això del preu és delicat. Com es pot dir als consumidors que amb prou feines arriben a final de mes que, per exemple, compren taronja valenciana sabent que és més cara que la que ve de Sud-àfrica?
—Hem de ser molt pedagògics. S’han de fer polítiques de conscienciació. Si ho volem tot més sostenible i de més bona qualitat hem de pagar més. I sabem que la majoria de la societat valenciana i europea no és al millor nivell per a pagar més. Però el mercat és tan agressiu i tan global que hi trobem de tot. Hi ha preus alts i preus inferiors al que costa produir; són eixes vendes a pèrdues que tant denunciem les organitzacions agràries.

Qui mana en els preus que paguem?
—Els grans oligopolis alimentaris tenen la paella pel mànec, i ho manegen tot. Hi ha una oferta molt àmplia, de moltíssims productes. Tant en ramaderia com en hortalisses, en fruita. Tenim de tot durant tot l’any. Cada volta més anem a comprar amb pressa. No aconseguim que la societat es consciencie que ha de mirar les etiquetes. Això va en contra dels qui mirem de fer-ho bé i intentem un model més sostenible i de més qualitat per a la societat.

És impossible una entesa amb les grans cadenes de distribució, les grans superfícies i els productors quant a oferir producte de proximitat?
—Les grans superfícies tenen tanta capacitat i tant de poder en la distribució, que ningú no té la valentia per a regular la seua posició de domini. La Unió de Llauradors, mitjançant l’organització estatal Unión de Uniones, sí que vam presentar algunes al·legacions a la llei de la cadena agroalimentària per a baixar les ràtios d’allò que es considera una posició de domini. Al final, veus que ells són capaços de fer-ho tot. De vendre producte de proximitat, de vendre producte ecològic, d’importar productes o exigir als seus subministradors productes importats durant la nostra campanya… Ells ho fan tot. Tenen una defensa brutal i tanta promoció, que acaben dominant també l’opinió pública. Quan els diem que en plena campanya nostra de cítrics o de raïm, hi ha producte del Perú o d’Egipte i Sud-àfrica, ells responen que ja compren el 70% o el 80% de producte valencià. Però nosaltres tenim tanta capacitat de producció de quasi tots els productes que, per poc que en vinga de fora, desestabilitza els preus en origen. I ells ho utilitzen per a pressionar a la baixa. Els grans oligopolis, els fons d’inversió que entren a les empreses subministradores importen massivament quereïlles, raïm, cítrics, o fins i tot corder. Per Nadal inunden el mercat de corder de Nova Zelanda, per exemple.

Els fons d’inversió han aterrat també al camp valencià?
—Inverteixen en empreses valencianes, per intentar aglutinar terres. Ara encara no, però perilla que les terres acaben essent de quatre propietaris, com a l’edat mitjana.

Quina mena de fons d’inversió són?
—N’hi ha d’estrangers i d’origen local. Ací, del que més es parla és d’Atitlan, l’empresa del gendre de Juan Roig, que inverteix en moltes companyies agràries, de fruita seca, de cítrics, d’oli… Miura és un altre fons d’inversió català que també ha entrat a empreses citrícoles valencianes i en la compra de terres. Ara hi ha molt de moviment. Compren empreses comercialitzadores, subministradores per a grans supermercats… Això vol dir que les empreses veuen rendibilitat en el producte agrari. L’exportació del producte agroalimentari valencià creix any rere any, i el seu valor també. Per tant, com és que qui comença la cadena de valor es troba pràcticament en la misèria?

Parlant de cítrics, aquestes darreres setmanes hem vist iniciatives de productors que obrin els camps a la gent perquè la collita els ha quedat als arbres.
—Per desgràcia, passa que els llauradors no han pogut traure tota la taronja, sobretot la navelina, que és la més abundant. Si no ix quan toca, perd valor, fins que arriba a la desesperació i l’ofereix d’aquesta manera. Jo no recomane que s’oferisca perquè això fa mal a un company que en aquell moment té un producte en condicions i el pot comercialitzar. No hem de regalar mai el nostre treball ni el nostre producte. És millor tirar-lo a terra.

Tradicionalment, es parla del model valencià, amb explotacions xicotetes i mitjanes. Es podrà mantenir molt de temps?
—El model valencià és el més social, el més humà, el que ha teixit les poblacions majoritàriament del País Valencià. I ara perilla. Potser arribem massa tard si no reaccionem ràpidament. Una explotació de porcí al País Valencià és de 1.200 places; és un model molt familiar. A més, és un model molt cooperativista on, tant si ets professional com si no, et pots integrar en una cooperativa i comercialitzar-hi el teu producte. A banda els professionals, hi ha molts productors que tenen altres treballs i continuen conreant els camps per a traure’n una rendibilitat. Actualment, en molts casos, els toca posar diners de la seua nòmina per a mantenir-los. Aquesta gent acabarà abandonant-ho. I és d’això que s’aprofiten els fons d’inversió que comentava adés. Arribarà un moment que serem molt més dependents d’aquests de les grans empreses. L’alimentació serà a les mans de molt poca gent, perdrem la sobirania alimentària. Això seria lamentable.

Serveix com a alternativa a això tots els moviments de venda directa, de quilòmetre zero, i més alternatives de comercialització?
—Hi ha lloc per a tots. Si mirem les xifres globals, la venda de proximitat és la que més creix. El model tradicional va en regressió per totes les dificultats que hem explicat. Però qui fa un cultiu en ecològic, o qui fa una venda de molta proximitat, amb les seues fruites i hortalisses, i les ven pràcticament a la porta de casa o en mercats de proximitat, creix. El model del capitalisme agressiu, de molt de volum, continuarà,  però tot és compatible. Tant l’ecològic com la venda de proximitat s’ha consolidat i creix. Aquesta és una de les oportunitats que ofereix el camp valencià.

També són oportunitats els nous conreus? És rendible arrancar cítrics per plantar caquis i després alvocats, per exemple?
—Això és el cost d’oportunitat, el cultiu alternatiu. És el que van fer a la Ribera Alta, que tenen la denominació d’origen del caqui de la Ribera del Xúquer: quan el cítric va anar malament, van trobar un producte excel·lent que s’adaptava bé a eixa zona i van decidir de canviar. Han funcionat molts anys amb una rendibilitat molt alta. Ha arribat un moment que el mercat no ha estat capaç de créixer més, no poden enviar caquis fora de la Unió Europea ni entrar a Rússia pel vet. Feien prop de 400.000 tones de caqui, que el mercat no podia absorbir. Ara potser han tornat al cítric o tenen alvocats. Potser qui hi invertisca tindrà uns anys de rendibilitat. A les zones d’interior, per exemple, hi ha gent que es decanta pel festuc, ara.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Es parla molt de lluitar contra el despoblament. Els llauradors i els ramaders són una mena de garantia per a evitar-lo?
—Els fons de la PAC han de ser a les mans d’aquells que conreen la terra o dels professionals. Hi ha d’haver recursos per als conreus de secà, els conreus d’interior que tenen un baix rendiment, però aquesta és la gent que contribueix a mantenir vius els pobles de l’interior. Ens queixem del despoblament, però no fem res per ajudar la gent que viu en aquests pobles. No fem res perquè en puguen viure. Què volem? Un parc temàtic per als habitants de la ciutat? No entenc el concepte. Perquè la gent de la ciutat puga anar a gaudir dels pobles de l’interior necessitem que els qui hi viuen puguen viure dignament. És molt important que la societat entenga això.

La convocatòria d’avui és unitària de totes les organitzacions agràries.
—Sí. És una de les coses que hem aconseguit. Ens trobem en una situació de clara necessitat i hem unificat el missatge. També ens acompanya el món cooperatiu. Ells no convoquen, però s’afigen a la manifestació i posen facilitats perquè els treballadors vinguen. Hem aconseguit que en aspectes clau, els agents siguem capaços d’unir-nos i deixar les diferències de banda.

Heu anat enumerant molts dels problemes que té el camp. Moltes entitats no relacionades directament amb el món agrari donen suport a la manifestació d’avui. Penseu que els ciutadans entenen la vostra protesta?
—Una de les nostres tasques és que la societat ens veja, ens ajude i ens agombole. Intentarem fer pressió al carrer. Però és cert que les coses han canviat. Els agricultors i els ramaders necessitem estructures d’organització que ens solucione el dia a dia. Hem de tenir organitzacions agràries amb professionals que ajuden els productors La burocràcia ara és molt important per a tramitar qualsevol ajuda i per posar en pràctica els canvis en la producció més sostenible, per exemple. Hem d’anar més enllà del sindicalisme a ultrança que avui dia no ens du enlloc. Una bona estructura tècnica és fonamental.

Teniu una filla. A ella li dieu que no es dedique a fer feina al camp?
—M’ha afectat tant que a mi m’ho digueren els meus pares que tinc clar que no li diré res. Que decidisca ella què vol ser. De fet, moltes vegades quan vaig al camp ella m’acompanya i li explique què faig. Si algun dia vol seguir en les explotacions, hi seguirà, i si vol dedicar-se a una altra cosa s’hi dedicarà. Sí que tinc clar que no li transmetré tots els patiments del dia a dia. Jo sóc conscient que sempre s’ha de buscar oportunitat en el sector agrari. Sempre hi ha oportunitats. Som en un moment molt delicat, però sempre hi ha ocasions de tenir rendibilitat. Per desgràcia, el que ens fa falta és estabilitat. I ací pots tenir una campanya molt bona, una campanya molt roín… Dues o tres campanyes mitjanes… No hi ha una estabilitat en els preus, i això és el que ens preocupa. A veure si algun any no podem tirar avant…

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any