Dia 1. Aquest serà el diari curt de tres dies d’itinerància. Artistes, comissaris i gestors culturals es troben al pàrquing de la Universitat Jaume I, a Castelló, per pujar a l’autobús. Hi penso i se m’acut que això també deu ser walking art, art en ruta o com li vulgueu dir. Que no vol dir res més que el fet que el moviment construirà el procés creatiu. L’experiència artística consisteix en el recorregut entre cinc pobles de l’interior de Castelló durant tres dies. Som tots desconeguts o mig coneguts i responem a l’arbitrarietat que donarà matèria a la convivència. Pugem al vehicle xiquets, projectors, maletes i la gossa Boira. El viatge en autobús és un mite reconegudíssim de les nostres vides col·lectives. De les passades i futures, esperem. Des de les sortides escolars fins a les jubilades. L’autobús, com a mitjà de transport, l’oblidem en tota la franja d’edat adulta, però en pujar-hi, aquest cop, recordem aquell ecosistema d’arquetips reconeixibles. Qui es mareja, davant, amb la companyia dels que pateixen el mateix mal. Al darrere, el desordre i el sarau. Pel mig, els diàlegs. A l’hora de la migdiada, els ronquits. També els grupets espontanis i les parelles indissociables que mai no alteren l’ordre del binomi. Els nens que ploren. Enfilem la carretera cap al Forcall, al Maestrat, i comencem a fer hipòtesis dels possibles vincles entre nosaltres. Parlem que els centres d’art, com la paraula mateixa indica, centralitzen. Però aquest és un festival itinerant, una caravana que farà entrada en cada poble per assistir i visitar els processos artístics que ha preparat el projecte Avan, comissariat per Rafel Tormo. Mentre travessem prats i enfilem les muntanyes dels Ports, comentem les fronteres administratives que separen el País Valencià del Principat i de com el territori definit antigament pel Bisbat de Tortosa marca una àrea geogràfica uniforme, de llengua i costums, que es trenca quan les nostres vides es comencen a institucionalitzar. Recordem com anàvem a buscar aigua a Benassal, i com els capellans del nostre poble eren de Forcall o de Cinctorres. Arribem a Forcall a l’hora de dinar i comença una intensa agenda cultural. A la tarda, al convent dels Dominics, Llorenç Barber introdueix el seu concert d’esquelles explicant que la música no és només una qüestió de temps sinó també d’espai perquè sempre es produeix en un context. En el mateix context, doncs, un convent en què fa dos segles van torturar 2.000 persones, i com a expiació, s’hi situa l’obra de Paquita, l’artista picapedrera local. El gallec Fran Quiroga, vestit de reina de l’antropocè, i a cop de música disco, mostra l’arribada de l’apocalipsi creant una versió pròpia de la tesi de Donna Haraway. Retrats d’ovelles i testimonis de pastors per combatre la síndrome Kessler, la invasió d’informació i imatges en l’època digital. Després de sopar, Miquel Àngel Marín i Carles Andreu improvisen un assaig musical sobre la memòria d’allò que són avui i ja no seran demà. Anem a dormir en una casa del poble i des de l’habitació sentim cantar jotes pel carrer. Han vingut a la porta per dir-nos bona nit.

Dia 2. Comença el dia de camí a Vilafranca, un dels pobles més grans del Maestrat. Allà, l’artista Graham Bell, que es presenta com a transgènere, dibuixa el logo del Banc Mundial amb sal marina al terra de la plaça Major. Un mandala que servirà de tapís del ritual xamànic per posar en dubte la ciència i la història natural que ens han explicat. Bell treu una baralla de cartes d’animals que contenen el nom científic en llatí i les anem recitant segons ens indica. Pronunciem el mantra “Entra…” després de cada tanda, per provocar la sanació ecològica, i imitem, sense voler, el seu accent escocès. Ens ve al cap que a part d’una caravana d’artistes, també som una caravana queer. A migdia, visitem la casa museu d’Anne, una anglesa instal·lada al poble. Aquesta antiga rectoria ara porta el nom d’Abbey Seven per, segons ella, donar-li el glamur artístic que es mereix. L’artista Rafael Sánchez Mateos ens parla de la tradició pagana dels amulets i del poder sanador que tenen en les cultures populars. Dinem al càmping de Vilafranca i coneixem artistes i tècniques de cultura local. Miquel Àngel Marín i Carles Andreu s’acomiaden i enfilen cap a Barcelona. A la tarda, viatgem a Sant Mateu i assistim a la inauguració de l’exposició de Julian Valle, que es mostra seduït pels ermitoris altmedievals, les coves habitades per ermitans dedicats de ple a la pregària i la contemplació. Ens presenta les seves escultures com a resultat d’un treball en diferents orificis de roques reals. Una altra prova que confirma com frisem per buscar refugis, amagatalls. Al Palau del Marquès de Villores, parlem en rotllana de com són els processos creatius en els espais rurals. Sembla haver-hi consens sobre el fet que cal eliminar del nostre imaginari la frase “fer valdre”. Anem a sopar a l’Hostal del Cabrit i acabem fent una ruta turística nocturna pel poble amb informació que no sabem si és falsa o no. Ens creiem totes les històries que ens expliquen quan acabem d’arribar a un lloc desconegut?

Dia 3. El dia comença a Vilanova d’Alcolea. Allà, coneixem les dones cosidores del projecte impulsat per Síndrome Kessler. Com “fer valdre” –ai, no– la tasca de tantes dones anònimes cosint i compartint brodats de la festa de Sant Antoni? Com posar una festa popular en el focus d’un treball artístic? Tormo ha entrat a les cases i ha conegut la realitat d’aquestes dones que elaboren al llarg de l’any els ornaments amb els quals vestiran els cavalls durant la festa. Això de brodar juntes també deu ser feminisme, concloem en una conversa pública. Continuem cap al poble del Viver, molt més al sud. Allà, la Maria, asturiana i membre del projecte col·lectiu Paraisu Rural, explica la seva estada artística al municipi amb un intercanvi gastronòmic a través de la cuina de les faves. Paraisu Rural és un projecte nascut a la Vall de Boiges que recupera els sabers ancestrals vinculats al camp. És diumenge i ja portem recorreguts més de 500 quilòmetres. L’esperit crític, les idees i els vincles s’acumulen al desplaçament i ja ens encaminem al punt d’inici per tancar el cercle. Cantem a l’autobús els èxits radiofònics com implica el ritual del qual parlàvem al principi. Aquesta caravana és més que un festival d’art o un trajecte per visitar exposicions de cultura contemporània que s’han ubicat al medi rural. L’intercanvi no és només antropològic. Baixem de l’autobús i ens abracem per acomiadar-nos. Diu Tormo que si ara la vida ens cremés molt, hauríem de saber explicar per què ens hem quedat sense refugis. Si és cert que hem construït un món com a espai d’exclusió, aquests dies hem fet el contrari.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.