El desembre del 2015 l’editorial Mobil Books va publicar Capitans del Comerç. Explicats pels seus fills, llibre fruit d’un encàrrec al periodista i advocat Joan Safont que examina la trajectòria de cinquanta empreses familiars catalanes que hi han tingut protagonisme un mínim de tres generacions. A l’escriptor i crític literari Joan Josep Isern li ha semblat veure-hi la radiografia d’una manera de treballar i prosperar molt pròpia de Catalunya i ens ho explica a continuació.

La nostra parla és molt rica en conceptes i sentències lligades a la família i, més concretament, a les relacions entre pares, fills, avis i néts. Una de les dites que m’agrada més és aquella que explica que un pare pot mantenir cinc fills però que, en canvi, cinc fills són incapaços de mantenir un pare. Una veritat que Ramon Solsona va il·lustrar magníficament a L’home de la maleta, la novel·la amb què es va emportar el premi Sant Jordi del 2010.

Una figura que també m’interessa és la de l’hereu escampa. És a dir, aquell personatge que irromp en una família, ja sigui per descendència directa o per casament, i que acaba cruspint-se en quatre dies el patrimoni que els avis havien començat amb penes i treballs i els pares havien engrandit amb suor i sacrificis.

Val a dir que sobre l’hereu escampa hi ha molta xerrameca lleugera i poca cosa més perquè, per definició, allí on aquest espècimen posa la grapa no torna a créixer l’herba ni canta mai més gall o gallina.

Ve a tomb aquesta introducció perquè el desembre de l’any passat l’editorial Mobil Books va publicar un llibre que parla precisament de la contrafigura de l’hereu escampa. És a dir, de les empreses familiars que s’han anat engrandint de generació en generació. Per entendre’ns: els néts del senyor Esteve que no varen tirar cap a l’escultura.

El títol del llibre és Capitans del Comerç i l’acompanya un subtítol –Explicats pels seus fills– que al lector desorientat li acabarà d’aclarir per on van els trets. L’autor és Joan Safont Plumed (Mataró, 1984), periodista i llicenciat en dret, i ja els dic des d’ara que m’ha semblat un llibre instructiu, amè i de lectura summament reveladora.

Cinquanta empreses familiars
El treball de Safont presenta una cinquantena d’empreses de tots els àmbits de l’activitat comercial amb un denominador comú doble: són empreses catalanes i l’estructura de la seva propietat és de caràcter familiar.

Hi trobem empreses del ram de l’alimentació –Escribà, Espinaler, Enrique Tomás, , Ametller–, de l’òptica –Cottet–, de l’hosteleria –Derby Hotels, Grup Hotusa–, de la joieria –Bagués, Tous–, i moltes més com ara el Grup Julià de transports, les benzineres Meroil, els electrodomèstics Calbet, les perfumeries Regia, les perruqueries Iranzo, els calçats Munich, les matalasseries Dormity, can Santiveri, Santa Eulàlia, Gaes, Berruguet, la granja Viader, els forners gironins Bellsolà, La Mallorquina, Bombons Blasi, Valvi…

Tot i que, com pregona la saviesa popular, cada casa és un món i cada empresa porta incrustada a l’ADN la marca dels seus orígens, una lectura atenta del llibre de Joan Safont ens permet d’identificar alguns trets característics que, d’alguna manera, podríem dir que configuren una teoria de l’empresa familiar d’aquí.

Tenim, doncs, una primera generació d’individus pencaires i obstinats a fugir de les limitacions en què viuen. Solen posar-se en acció a cavall del pas del segle XIX al XX i en la majoria dels casos se n’han d’anar del lloc d’origen. Ja sigui emigrant cap a les Amèriques o cap a la capital. És gent sacrificada i de poca cultura, però llesta com una fura i amb poques manies a l’hora d’arremangar-se i empènyer el carro. Obren parada o botiga, treballen de sol a sol amb la muller al costat i abans d’anar-se’n cap a l’altre barri encara tenen temps d’ensinistrar els tres o quatre fills que per regla general els succeeixen.

La segona generació és crucial: són gent tan pencaire o més que els pares i amb el cap ple d’idees per a engrandir el negoci. Ni que sigui perquè ja hi ha unes quantes boques més que han de viure d’allò que es produeix. Aquesta generació és la que en la majoria dels casos aguanta la guerra civil i tot allò que implica de destrucció, exili, escassetat de matèries primeres i depressió econòmica. En aquest nivell continua essent fonamental el paper de les dones, ja sigui entomant el pòndol si el marit s’ha matat al front o ha hagut de fugir, o combinant la feina a la botiga amb la criança de les noves generacions.

De botiguers a empresaris
La tercera generació és la que generalment fa el salt definitiu, el que transforma la família de botiguers a empresaris. Sol haver-hi un primer fill que es cansa de seguida d’estudiar i que entra a ajudar des de molt jove i, després, algun germà més petit que acaba la carrera, surt a fora (a l’estranger o a empreses més grans) i amb la complicitat activa o tàcita dels pares promou l’aplicació de canvis i de nous mètodes.

Per simplificar podríem dir que l’avi munta una ferreteria en un quiosc a l’entrada d’una escala, els fills lloguen un local més ampli i més cèntric per a vendre-hi neveres i rentadores i els néts engeguen una cadena d’establiments dedicats als electrodomèstics. Aquests darrers o els seus fills seran els qui acabaran escampant la marca amb sucursals pertot el món.

La tercera generació –en què l’hereu escampa podria fer estralls– és vital perquè sol començar des de baix escombrant la botiga, fent paquets al magatzem, puntejant albarans, anant a cobrar factures per les cases i posant-se darrere del taulell els dies que no hi ha escola. Són la gent que no tarda gaire a entendre que per a prosperar hi ha tres requisits imprescindibles: viatjar, aprendre idiomes i saber què fa la competència.

Cada salt en l’escala generacional comporta, lògicament, la incorporació d’un nombre creixent de fills, cosins, joves i gendres amb un risc de dispersió que cal controlar. Per això en molts casos a Capitans del Comerç trobem empreses en què el consell d’administració familiar fixa els protocols que cal seguir a l’hora de la successió a partir de la tercera o quarta generació. És a dir, quines característiques de formació i aptituds han d’atresorar els nous plançons que s’incorporin als òrgans decisoris de la casa.

Herois desconeguts
Continuant la lectura d’aquesta selecció interessant d’empreses familiars que ha fet Joan Safont entrem en contacte amb la història més entranyable de l’últim segle del nostre país (perquè és la que es desenvolupa arran de terra) i, sobretot, amb un repertori de personatges irrepetibles.

No vull ser exhaustiu perquè estic segur que cada lector de Capitans del Comerç fixarà la mirada en un o en un altre d’acord amb les seves afinitats personals, però no voldria pas acabar aquest comentari sense dir que les meves preferències es decanten per gent com ara Pere Bellsolà Fonalleras, un forner gironí que a la dècada dels seixanta va revolucionar la producció del pa i les pastes precuites i que era un gran amant de la tauromàquia, fins al punt que durant la seva breu carrera de matador de toros va ser conegut per ‘Panaderito’ i d’inventar-se unes barres de pa llargues, primes i acabades en punxa que, com no podia ser altrament, va batejar amb el nom de ‘banderilles’.

Penso també en la Ventureta Roldós, que un bon dia del 1952 en una taverna de Vilassar de Mar coneguda amb el nom de can Espinaler va tenir la inspiració d’elaborar una salsa que ha acabat fent la volta al món. O en l’Antoni Anglès, hereu de la Cereria Abella, que als anys seixanta, després dels canvis en la litúrgia promoguts pel Concili, es va empescar noves utilitats per als seus productes quan va inventar, per exemple, les espelmes aromàtiques o les xifres de color vermell per a clavar als pastissos d’aniversari. O en els orígens de les joies modernistes dels Bagués-Masriera…

En resum, la lectura de les vicissituds d’aquests capitans del comerç explicats pels seus fills ens demostra que les virtuts de la creativitat, l’esforç, la confiança en les pròpies forces i les ganes de prosperar són virtuts arrelades entre la nostra gent. No fa gaire llegia en un altre paper que la diferència entre una societat que ho confia tot als subsidis que vénen de l’estat i una que compta amb l’empenta de la seva gent es percep clarament venint dels Monegros i entrant, pocs quilòmetres després, als regadius del pla de Lleida. El contrast és el missatge més eloqüent.

I és que, com ens deien ja les àvies, a la vida real ningú no et regala res i les coses, doncs, no passen per art de màgia.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.