La setmana passada parlava de com el capitalisme ha aconseguit un nou triomf productivitzant les nostres relacions humanes, especialment les afectives. En castellà, el fenomen pot observar-se en l’ús d’expressions com ara “no me renta” –sovint utilitzada per la jovenalla– per a referir-se a una amistat o a una parella. Els més joves han adoptat aquest concepte del mercat neoliberal que vol dir que una cosa dóna rendiment econòmic o no en dóna; han convertit en producte les persones i en parlen com si fossin corredors de borsa, al meu entendre, sense adonar-se que és tal el deliri que –i ho diré amb una metàfora en termes borsaris tan de moda– podríem dir que tots plegats ens trobem submergits en una mena de crac del 29 dels valors i l’ètica que estan en caiguda lliure.

I és que el capitalisme ho empastifa tot, d’això s’alimenta, d’això creix, de no deixar escletxa ni àmbit de la nostra existència per monetitzar. Creieu que exagero, que em passo de frenada? Els oligarques del món fa anys que malden per ser els primers a dominar la intel·ligència artificial amb l’únic objectiu de dominar-la, de posseir-la per tal de controlar les masses i enriquir-se (encara més) amb aquestes noves eines. Fa temps que hi ha murmuris socials en el debat del nou temorós paradigma de la IA. Quins són els límits? Com es regularà tot plegat? Quines feines substituirà? Hem de relaxar-nos i no patir excessivament o fem bé d’estar-ne amatents? Mentre els plebeus del sistema ens mirem amb estranyesa aquest nou món que s’obre davant nostre i juguem com infants de nivell usuari amb les quatre eines que coneixem de la IA per fer quatre preguntetes, per generar imatges gracioses o per consultar l’horòscop, els poders fàctics ja han batejat la nostra classe social amb un nou concepte que, si no esglaia, és perquè no sorprèn, però no obstant això, costa de llegir-lo, costa d’assumir-lo sense sentir nàusees. Aquesta setmana, una notícia de SkyNews deia que un banc amb seu a Anglaterra substituiria el seu “capital humà de valor menor” per la IA. Traduït a un llenguatge menys mercantilista, menys vomitiu i més planer quedaria així: el banc substituirà les persones més prescindibles per la IA.

Però deixem de creure que el nom no fa la cosa, perquè la fa i molt, fa el concepte i fa la malaltia. Si ens anomenen així és perquè així ens conceben i perquè així volen que ens veiem a nosaltres mateixos, perquè el que queda clar és que la intel·ligència artificial no vindrà a descarregar-nos de la feina per fer-nos més lliures, per regalar-nos el temps que ens roben de vida en produir, vindrà a esprémer-nos mercantilistament, vindrà a precaritzar-nos encara més i a fer-nos més esclaus. Costa d’imaginar com poden collar-nos encara més en l’àmbit laboral, però ho faran, i d’aquí el perill, perquè ja som al límit. És ben sabut que les condicions actuals incideixen de manera rellevant en el nostre estat d’ànim, i expliquen el perquè d’aquest augment dràstic de trastorns mentals (que no malalties) o, dit d’una altra manera, malalties causades pel sistema. Ara per ara, gairebé un 13% dels suïcidis tenen una relació directa amb l’estrès i la pressió laboral, amb la deshumanització del productivisme. El panorama fa por, però que en faci no vol dir que ens hàgim d’amagar i veure com, definitivament, ens devasten i el món se’n va en orris, vol dir precisament al contrari, que hem d’alçar, que hem d’estar alerta i que hem de tornar a valorar-nos i a lluitar pels nostres drets oblidats. No hem de normalitzar sentir-nos culpables per estar emocionalment exhaustes, moralment moixos. No hem de normalitzar viure sota pressió constant, no hem de normalitzar que gran part de la població tingui ansietat, atacs d’angoixa freqüents i que hagi de medicar-se per dormir, per viure, i que hagi d’anar a teràpia per poder retornar a si mateixos en aquesta alienació flagrant que patim. Anem al psicòleg, si és que el podem pagar, per explicar que ens sentim pobres (ho som), que no arribem a tot, que no podem més, i que, a sobre, ens sentim fatal i disparem la responsabilitat en nosaltres.

Fer-nos sentir culpables de la nostra misèria, aquesta és la gran victòria del capitalisme, dels qui continuaran dirigint les nostres vides, aviat, des dels tentacles de la IA. Els psicòlegs no existeixen perquè aprenguem a adaptar-nos millor a un sistema disfuncionaI, perquè aprenguem a tolerar les opressions, existeixen perquè aprenguem a reconèixer-nos de nou i per fer-nos entendre que el problema no és individual, és col·lectiu, sistèmic. I per aquest motiu, el pitjor precepte que podem seguir, venerar i practicar és l’individualisme que predica el capitalisme, perquè també de l’individualisme en treuen rèdit: com més temps passem aïllats, sols, pensant només en el nostre benestar, més consumim, més ens desconnectem del fet humà per connectar-nos a la pantalla i menys possibilitats tenim d’aprendre, de debatre, de contrastar idees i emocions. Cal que obrim els ulls i comencem a adonar-nos que segregar-nos, girar la mirada endins i oblidar el de fora, deixar de pensar-nos gregàriament, com a comunitat, com a tribu, és la nostra mort. És urgent que entenguem que l’únic poder de l’individualisme és posar-lo al servei de la força comuna per combatre aquells que ens volen reduïts al no-res, que ens convertiran en el que ja ens han dit que som, “capital humà de valor menor”.