El Capità Enciam i les nostres contradiccions

  • Una de les coses que més em fascinen de l’ésser humà és la seva contradicció; de fet, no tenir gaires contradiccions ens acosta a una visió perillosament dogmàtica de la vida

Estel Solé
26.06.2024 - 21:40
VilaWeb
El Capità Enciam, en una imatge d'arxiu de TV3.

A mitjan anys noranta, la nostrada TV3 ens va regalar un personatge que va esdevenir icònic; amb humor ens endinsava en allò que podríem considerar les primeres lliçons de presa de contacte amb l’ecologisme col·lectiu, que anava més enllà dels partits de militància verda i sostenible i volia apel·lar al conjunt de la societat. Us parlo del gran Capità Enciam i del seu lema, “Els petits canvis són poderosos”. Us parlo d’aquell heroi televisiu perquè, al meu entendre, aquelles paraules posseeixen encara un gran sentit i ens convindria de recordar-nos-les per combatre els discursos conformistes i derrotistes rere els quals ens justifiquem davant certes injustícies, desastres i desfetes socials.

L’altre dia llegia això: “Recorda que darrere la majoria dels teus problemes, de la teva ansietat, s’hi amaga el capitalisme.” Sovint ens sentim tan esclafats per la maquinària mercantilista que arribem a concloure que anar a votar no serveix de res perquè els polítics fan paper de vàter del nostre vot; que, per més que reciclem o que estalviem aigua a casa, no resoldrem els problemes d’una sequera i d’un canvi climàtic imparables; que no passa res si comprem roba a Shein, perquè no serà precisament la nostra compra que aturarà l’explotació infantil a les fàbriques de la Xina o de l’Índia… Entenc perfectament aquest abandó de la lluita, i entenc que hi hagi qui s’emprenyi si beu una Coca-Cola que li ve molt de gust i, tot d’una, s’ha d’empassar el discurs d’algú que li retreu que és una beguda imperialista i que contribueix a engreixar la riquesa de l’1% de la població.

Una de les coses que més em fascinen de l’ésser humà és la seva contradicció; de fet, no tenir gaires contradiccions ens acosta a una visió perillosament dogmàtica de la vida. I sí, evidentment que tots tenim el dret legítim de consumir el que ens ve de gust i no tenim el deure moral d’esdevenir més ètics i responsables a canvi del nostre plaer. Puc considerar-me un comunista i beure una Coca-Cola? Sí que pots. Puc estar afiliat al Sindicat de Llogaters i quan me’n vagi de vacances a Berlín tenir el dret d’allotjar-me en un Airbnb perquè estic escurat i em surt més a compte que anar a un hotel? Sí, hi tens dret. Abracem les nostres contradiccions i permetem-nos plaers que ens contradiguin, però sempre després de demanar-nos això: qui és que en surt beneficiat d’aquesta decisió que acabo de prendre? El capitalisme és un ocell carronyaire que ens considera porcs; sap que de nosaltres ho pot aprofitar tot i sent un deler especial per les nostres febleses, per les nostres renúncies. Al capitalisme li va molt bé que hàgim conclòs que no hi ha res a fer per canviar el món, que ens repetim allò de “la banca sempre guanya”. Si bé hi ha una certesa implacable en aquesta afirmació, no hem d’oblidar que la suma de petites accions individuals, d’aquells petits canvis de què parlava el Capità Enciam, ens atorguen més força que no podríem sospitar; una força irrisòria, d’acord, però engendradora de transformacions. La suma de petits canvis individuals forja canvis lents però significatius per al col·lectiu, que alhora són una acció rebel i de contrapoder. Podem oblidar el nostre sentit de l’ètica per regalar-nos un plaer culpable, però no caiguem en l’engany de pensar que és igual optar per comprar el pa al Mercadona que comprar-lo en una fleca de barri de llegat familiar que treballa amb productes locals i ecològics. De la mateixa manera que, ara que farem vacances, no és igual allotjar-nos en una gran cadena hotelera que paga malament als seus treballadors i que contribueix a la destrucció amb la promoció del turisme massificat, que optar per un allotjament rural que ofereix productes que defensen la nostra sobirania alimentària.

Tenim poc poder i alhora en tenim molt, i la manera d’exercir-lo és prenent petites decisions amb consciència. Decisions que construeixen país en comptes de destruir-lo: de la tossuda determinació de no canviar de llengua, a la tria que fem de la companyia telefònica, elèctrica o del gas. Passant pels espais a què dediquem les nostres escasses hores no laborals: ens afiliem a entitats socials que lluiten contra la gentrificació de les ciutats aportant sentit a pobles i ciutats, o bé ens alienem davant els mòbils i les pantalles? Tampoc no és innocu el comerç que triem per prendre un cafè o l’entitat bancària on domiciliem la nostra nòmina.

Reconec que és pesat sentir que com a ciutadans tenim la responsabilitat d’encarrilar allò que els de dalt han descarrilat expressament per lucrar-se de les nostres minses economies, però precisament perquè som dins una espiral mercantilista, els nostres diners i els llocs i la manera com invertim els nostres diners determinen qui premiem i qui castiguem. És a les nostres mans decidir de posar en pràctica aquells petits canvis poderosos de què parlava el Capità Enciam, i m’atreviria a dir que justament és en aquestes petites transformacions individuals on ressona i lluu la petita dignitat que encara no ens han robat. Només prendre’n consciència ja és important. I després, si cal, ens contradiem, de tant en tant, regalant-nos un petit plaer capitalista, però sempre recordant que som nosaltres qui hem pres activament aquella decisió; que no hi anem a petar com xaiets anestesiats que s’han cregut que tant fa tres com trenta-tres.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor