El típic ambient de les manifestacions d'aquests dies abans de les intervencions policials

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Alerta, batalleta: abans de les xarxes socials, a.X., hi havia dues maneres de participar en un esdeveniment en directe: bé assistint-hi presencialment, bé seguint-lo per la tele. Dues i mitja, si hi voleu comptar la ràdio. En tot cas, tothom ja tenia una cosa clara, que portada al terreny del futbol s’entenia a la primera: un partit no es veu –viu– igual al camp que des de casa. És una obvietat, sí, però a mesura que les pantalles han esdevingut el marc oficial de la nostra vida –des de la dent que li cau al cosinet fins a una investidura presidencial–, moltes vegades fa la sensació que la realitat trepitjable, palpable, respirable, no és més que una altra matèria en brut, provisional, pendent d’enquadrar per a un receptor situat en la distància.

També venim d’una època, a.X., que la realització –en el sentit televisiu– dels fets noticiables s’efectuava des del poder, i ara, d.X., que qualsevol usuari pot ser càmera i realitzador, la cosa es complica. Potser teniu present aquella famosa vinyeta d’una càmera que enquadrava un apunyalament, i en el pla obert, el punyal resultava ser el peu d’una víctima que fugia. Doncs avui tenim centenars de milers de pantalletes disposades a mostrar el peu de la víctima, i feina rai a contrarestar-ho qui ho vulgui fer. Però, per una altra banda, la possibilitat d’accedir a aquestes versions alternatives des de la comoditat de la llar, sense necessitat de sortir a embrutar-s’hi la sola de la sabata, tot sovint ens porta a delegar en el nostre “equip” desplegat sobre el terreny, mentre en comentem les jugades a Twitter des del nostre tron al menjador de casa.

M’hi han fet pensar les protestes postempresonament de Pablo Hasel, de les quals en aquesta hora ja s’ha dit tot, però també les de l’aeroport, Urquinaona, la Jonquera i tantes altres que els assistents ens miràvem a la cara i ens dèiem sense dir-nos-ho, pel·liculerament: “Ei, estem junts en això.” Assistir a una manifestació contra l’status quo pot voler dir tenir por, pot voler dir sentir trets (dels que buiden ulls?, salves?, petards?), pot significar haver de córrer sense saber d’on ve l’amenaça i com s’acabarà. No hi ha pantalla que pugui transmetre-la, aquesta sensació. La possibilitat d’un risc real, que de vegades converteix el dret de protesta en un bombo de loteria, agermana d’una manera que encara no ha aconseguit cap sofà. És com un aire que sura a l’ambient i que enforteix el sentit de comunitat, un reconeixement mutu que, en el cara a cara, has de ser un geni de la interpretació per simular: d’aquí que infiltrats i aprofitats siguin tan evidents per a l’instint col·lectiu dels manifestants, alhora que colen tan convenientment en la distància, en el sentit físic i ideològic de la paraula.

En tot cas, en aquestes manis arriba una hora que els vells ens retirem i ens unim a la massa espectadora de sofà, on la realitat noticiable s’entén com un espectacle, amb els codis propis del format. Una multitud que desfila en un riuet pacífic no interessa a ningú, això és clar, mentre que el foc i els llampecs de les sirenes ens eixoriveixen i ens mantenen enganxats a l’acció. De la pel·lícula d’aquests dies ja ens n’havien avançat el que se’n diu un teaser, una campanya d’intriga, quan algun mitjà afí al govern espanyol parlava que la policia es preparava per a “un cap de setmana de ‘terrorisme’ de carrer”, en una clara operació per a decantar l’opinió de l’espectador i, igual de previsiblement, anunciar els termes de la pròxima causa contra els detinguts. Passa que aquesta pel·lícula ja l’hem vista tantes vegades que és justament d’això, que es queixa la canalla, i és justament per això, que en vol canviar el guió.

Si fóssim naltros els guionistes, i un govern espanyol, un Foment del Treball o un sindicat “ingovernable” de mossos ens hagués encarregat el Cap de setmana de terrorisme de carrer, la pel·lícula, donats els ingredients ens hauria sortit el mateix bunyol: davant d’una mani mancada de trepidància, la policia carregaria contra la capçalera sense més ni més, fent córrer el pànic entre la multitud, dispersant-la, obligant-la a retrocedir per un eix comercial i emboscar-la en una ratera, creant un caos que deixaria un rastre prou confús de vandalisme, saquejos i pintades antirepressió, la guspira definitiva per a encendre un sector tan sensible com el comercial, sabent com té de costat la ciutadania, i així posicionar-la a favor de les forces d’ordre públic i contra la protesta dels violents. Fi. Però ai, la producció és tan dolenta que fins els errors de ràcord s’acumulen: els actes vandàlics s’anticipen als temps de la mani, els pillatges es perpetren a pocs metres d’un batalló de policies despistats, sobreactuats, acorralant manifestants, i tot va tan desajustat que si ara servidora fos periodista, i ja no guionista, em vindrien ganes de treure’n algun entrellat més valent que el nombre d’aparadors trencats i les factures dels desperfectes.

Però com que no sóc ni periodista, ni guionista, que només sóc una manifestant del sector mitjana edat, mig de carrer mig de sofà, el que me’n queda és la sensació d’assistir a una comèdia dolenta, un telefilm de segona per a condicionar de manera barroera la formació del govern, ja que les urnes són tan tossudes. I el fet que se’ls vegi tant el llautó no ens hauria de fer confiar, ans al contrari: és més important que mai continuar sortint, continuar trobant-nos a l’altra banda de les pantalles, acompanyar el jovent, fer comunitat; forçar els mals actors a fer els seus paperots, veure-ho i explicar-ho en primera persona. I el sofà, els que ja tenim una edat, per a descansar i tornar-hi les vegades que calgui.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.