Gairebé mig segle després, els italians confien a tornar a veure un dels seus al capdavant de l’Església

The Washington Post · Anthony Faiola, Stefano Pitrelli i Michelle Boorstein

Roma, Itàlia. En el conclave que designà el successor de Benet XVI, l’any 2013, el cardenal Angelo Scola, de Milà, era considerat el candidat amb més possibilitats de recuperar el papat per als italians. Finalment, però, Itàlia es va haver de conformar amb Francesc, un argentí descendent d’immigrants italians. Molts, tanmateix, no deixaren de delejar que un dels seus es tornés a asseure al tron de Sant Pere.

Ara, hi ha italians que gosen tornar a somniar.

El resultat del conclave papal que comença avui, en què participarà el grup de cardenals més nombrós i de la història, és impredictible. Itàlia és el país amb més cardenals que es consideren candidats al papat, cosa que augmenta les possibilitats d’una nació que ha donat a llum prop d’un 80% dels 266 papes que l’Església ha tingut en el curs de la història –tots, tanmateix, abans del 1978.

Aquesta volta, els italians estan esperançats però cautelosos, plenament conscients que l’elecció d’un papa italià podria resultar un pas en fals per a una Església que, aquests darrers anys, ha crescut sobretot al sud del planeta. D’una altra banda, Itàlia és el país amb més cardenals amb dret de vot, i els italians compleixen els requisits que els seus homòlegs internacionals consideren clau en temps d’inestabilitat, amb les guerres assolant el Llevant i Europa i el nacionalisme en auge per tot Occident.

Hom sol dir que qui entra en un conclave com a papa en surt com a cardenal. Sigui com sigui, el cardenal Pietro Parolin –el poderós secretari d’estat del Vaticà– i el cardenal Matteo Zuppi –emissari de Francesc a Rússia i Ucraïna, i arquebisbe de Bolonya– són entre els favorits al tron de Sant Pere. Parolin és considerat moderat, i Zuppi és de tarannà més progressista.

Un tercer aspirant, el cardenal Pierbattista Pizzaballa, no ha defugit –en tant que patriarca llatí de Jerusalem– d’immiscir-se en el debat polític entorn el conflicte entre Israel i Palestina.

Designar un italià com a nou papa té cert sentit pràctic. L’italià continua essent la lingua franca de la Ciutat del Vaticà: els documents i els actes de les reunions oficials, sense anar més lluny, es redacten en italià. Oficialment, el papa és també el bisbe de Roma i tradicionalment es dirigeix als fidels locals en la llengua de la ciutat. La manca de fluïdesa en italià, de fet, s’ha vist sovint com un punt en contra d’alguns dels candidats, com ara el congolès Fridolin Ambongo.

No obstant això, quan Benet es convertí en el primer papa en 600 anys a retirar-se, molts no dubtaren a assenyalar els italians com a responsables dels problemes del Vaticà. Les acusacions de corrupció i els escàndols contra el personal papal i la cúria romana, on els italians abunden, s’acumularen. Els cardenals italians es dividiren en rivalitats aferrissades.

Avui dia, aquesta mena de dinàmiques són relativament menys freqüents.

“Es podria dir que va haver-hi un problema al final del papat de Benet XVI amb els escàndols a la cúria romana, però crec que aquest problema ja s’ha superat i que un bon papa pot venir d’on sigui: naturalment, també d’Itàlia”, explica l’arquebisbe italià Bruno Forte en declaracions a The Washington Post.

Els italians van dominar el papat del 1523 al 1978, quan el polonès Joan Pau II va començar una ratxa de papes no italians que seguiren Benet XVI, alemany, i Francesc, argentí i primer papa llatinoamericà.

Inés San Martín –vice-presidenta de comunicacions de les Obres Missionals Pontifícies, una xarxa missionera dependent del papa– diu que l’elecció d’un papa italià seria tot un canvi de rumb de l’Església.

“Per a molts cardenals que no són d’Europa, tornar a triar un papa italià seria massa insular: seria confondre, una vegada més, la Santa Seu amb l’Església”, diu. “L’Església Catòlica no es pot reduir al Vaticà.”

El cor de l’Església, explicà, ja no és a Itàlia. “Si observem les xifres, la força [de l’Església] es troba a l’Àsia i l’Àfrica. Si observem els diners, la força no és a Itàlia, sinó als Estats Units i Alemanya. Per a la resta del món, un papa italià no seria un resultat necessàriament positiu.”

Els italians en discrepen.

Aquests darrers dies, els mitjans de comunicació italians han especulat amb certa cautela sobre les possibilitats dels aspirants italians.

“Tres papats després, la [solució] podria venir, en efecte, del nostre país”, escriu el diari italià La Stampa.

El cardenal Camillo Ruini, de 94 anys, ha declarat al Corriere della Sera: “El nou papa pot venir de qualsevol part del món, però normalment els italians tenen l’avantatge de ser menys influïts pels seus orígens, són més universalistes.”

Alguns asseguren que als candidats italians els manca el carisma de Francesc o, fins i tot, d’alguns altres aspirants actuals. N’és un exemple el cardenal filipí Luis Antonio Tagle, que s’ha fet viral a les xarxes socials gràcies a un vídeo en què apareix cantant versos d’Imagine de John Lennon. Però Ruini, crític de Francesc, argumenta que l’argentí sofria d’un excés de personalitat, i que se centrà massa en els fidels de la perifèria de la fe catòlica.

“Francesc semblà afavorir aquells qui eren lluny en detriment d’aquells qui eren a prop”, ha explicat Ruini al diari.

En aquest conclave no hi haurà tants cardenals italians com en alguns altres. Però els italians continuaran essent el grup nacional més nombrós, amb un total de dinou membres amb dret de vot, que són els disset cardenals d’Itàlia i els dos cardenals italians que presten servei a l’estranger.

Això, tanmateix, no vol dir que aquests dinou cardenals formin un bloc unit.

Durant el conclave del 2013, per exemple, s’especulà que el cardenal Scola havia quedat sense possibilitats d’accedir al tron de Sant Pere per la seva amarga rivalitat amb un altre italià, Tarcisio Bertone, que més tard va ser processat pel Vaticà per corrupció. Aquesta vegada, tanmateix, Parolin i Zuppi tenen una relació cordial.

Els dinou cardenals italians del conclave es divideixen entre reformistes, moderats i tradicionalistes, i els observadors del Vaticà afirmen que és probable que anteposin les seves inclinacions religioses a la seva nacionalitat.

“Estaran tan dividits com ho han estat d’ençà de l’octubre del 1978”, explica Giovanni Maria Vian, ex-director del diari vaticà L’Osservatore Romano, en al·lusió al conclave en què s’elegí Joan Pau II com a papa.

De tots els aspirants italians, Parolin és el més conegut i el favorit de William Hill, la mateixa agència d’apostes que situà Scola com a favorit l’any 2013.

Com a secretari d’estat de Francesc, Parolin, de setanta anys, exercí un paper semblant al d’un primer ministre; molts, de fet, el veien com el número dos del Vaticà. L’últim secretari d’estat vaticà a ser elevat a papa va ser Pius XII, que arribà al càrrec mesos abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Alguns sostenen que l’inquietant panorama mundial –marcat per les guerres, la polarització política i l’ensulsiada de les aliances occidentals– pot afavorir Parolin.

D’un punt de vista pastoral, Parolin és considerat més centrista que no Francesc. Ha criticat, per exemple, la progressista Església alemanya per haver defensat l’ordenació de dones i la inclusió dels catòlics LGBTQ+. No obstant això, Parolin –que s’ha llaurat una certa reputació com a diplomàtic de seny– tampoc no forma part dels candidats conservadors que més alarmarien els progressistes de l’Església.

No obstant això, Parolin carrega certs llasts. És considerat l’arquitecte d’un acord secret del Vaticà amb Pequín, signat l’any 2018, que no s’ha arribat a fer mai públic, però que sembla que atorga al govern xinès el poder de triar els bisbes catòlics d’aquell país, subjectes al vet del Vaticà. L’acord ha estat àmpliament criticat als Estats Units i en més països. Parolin també va estar implicat en un cas de corrupció financera relacionat amb una operació immobiliària a Londres que involucrà un altre cardenal italià, Angelo Becciu, tot i que mai no ha estat formalment acusat.

La seva gran flaca, tanmateix, potser és el sentit d’estat. Diumenge passat, després del funeral de Francesc, Parolin es limità a llegir una homilia àrida en la missa que oficià per a 200.000 joves catòlics, sense oferir cap visió de futur.

En declaracions a The Washington Post, un alt funcionari del Vaticà considera significatiu que Parolin no hagi estat mai sacerdot d’una diòcesi. Parlant anònimament per poder revelar discussions internes del Vaticà, el funcionari fa que no amb el cap i afegeix: “No fa olor d’ovella, com hauria dit el papa Francesc.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb