El camp i com se’n parla

La literatura i la informació no arriben allà on està arribant el cine

Mercè Ibarz
26.03.2022 - 20:31
VilaWeb
Una imatge de la sequera presa aquest 2 de març (fotografia: Segarra TV).

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Si les pluges amb què treu el cap aquesta primavera no ho eviten, i potser no poden perquè en alguns conreus serà tal vegada tard, la sequera està causant una malvestat en la nostra agricultura, que ja prou danyada està per tantes raons i des de fa tant de temps. La literatura també se n’hauria d’ocupar, de tot això; per la meva banda ho faig en la mesura que he pogut i puc, en literatura i en periodisme. Però si d’art parlem, i l’art és una de les condicions humanes en què tots estem immersos i necessitem com l’aigua d’aquesta pluja, la literatura compta poc, potser perquè ho conta poc.

Una de les excepcions és la de Rafael Vallbona i la seva novel·la Tros de 2017, que ha donat peu al film del mateix títol, de Pau Calpe Rufat, amb Pep Cruz i Roger Casamajor de protagonistes. Sort que el cine l’ha rescatada. Aviat arribarà a sales Alcarràs de Carla Simón, amb actors naturals, gent de la zona. Tots dos films estan rodats a la Segarra, terra agrícola activa –remarco activa– per excel·lència juntament amb altres terres de Lleida i de la Franja. El cine està contant què (ens) passa. És possible dir-ho amb la veu ben alta perquè cal que ens representem amb força i sense embuts aquesta crisi civilitzatòria i potser només el cine ho pot fer, perquè el cine, afirmo sense romanços ni ironies ni cometes, construeix la societat. Hem de donar les gràcies, jo els les dono, als cineastes de menys de quaranta anys que ho estan afrontant, quan la literatura ho obvia massa o ho estigmatitza en parlar com a màxim dels migrants que hi arriben i els maldecaps que donen.

Esvera una dada: només el 8% de la nostra pagesia té menys de 35 anys. Pagesos que, si no llencen la tovallola ni el tractor, que no és clar, hauran de batallar, per si no tenien prou fosc l’horitzó, amb els daltabaixos derivats de la guerra d’Ucraïna, que se sumen als causats pels efectes econòmics internacionals de la pandèmia i, ara, la sequera. Pregunto a mon germà, pagès jubilat però que no per això deixa de necessitar gasoil, per a la calefacció, com n’ha anat pujant el preu: mentre escric aquestes ratlles, un 40% des que va omplir el dipòsit, previngut com és, el juliol passat. No hi havia llavors aquesta guerra criminal, la cosa era resultat de totes les derivades econòmiques de la pandèmia, que, pel que es veu, hem oblidat abans que no s’hagi acabat. En les últimes setmanes, ara sí que per la guerra, el preu s’apuja i s’apuja i s’apuja, cada dia uns deu cèntims el litre segons que sento pels informatius de la tele.

He llegit aquests dies proclamar a un gestor cultural que “els escriptors escriuen des de la pèrdua” per parlar del camp. M’han vingut unes ganes borratxes de riure. Com si el camp no existís en present, un present rabiüt i desconcertat. Mentre la literatura que aquest gestor promociona toca el flabiol d’un passat fet a mida de les metàfores ara pastorívoles ara obagoses (de líric el passat rural n’ha tingut ben poca cosa), creixia la protesta pagesa. Vivim aquest mes de març les convocades per la Unió de Pagesos, una campanya que va anunciar davant del parlament el passat 23 de febrer, un dia abans de la invasió i guerra russa a Ucraïna. Ha dut i duu les tractorades per Vilafranca del Penedès, Vic, Girona, Tortosa, Tarragona, Lleida i Ripoll. Ha dut i duu les tractorades per Vilafranca del Penedès, Vic, Girona, Tortosa, Tarragona, Lleida i Ripoll. No n’hem vist gaires imatges. Ni se n’ha parlat gaire, gens per part del món cultural, de la cultura, paraula que ve de cultivar, que ve d’agricultura, precisament.

Pitjor, si això és possible, és el que passa amb el llenguatge i les imatges que s’hi vehiculen respecte de la gran marxa pagesa de diumenge passat a la capital espanyola. Desenes de milers de pagesos van ser titllats de seguida, pel mateix govern!, d’extrema dreta i de feixistes, així, pel broc gros. Els informatius que he vist només es fixen en això, vinga repetir la cosa. Poc que se’n parla dels motius i raons de tants treballadors del camp,  autònoms o assalariats, que no poden més, perquè mira que li costa, a la pagesia, d’alçar-se, i més en tantes zones de l’estat que no té, aquesta pagesia, ni sindicats.

Pagesos, pageses, gent del camp: encomaneu un film a un dels nostres cineastes! Un documental que ho conti. No patiu, no cobren gaire, estan com vosaltres, amb una sabata i una espardenya, feu-los confiança. Ells poden fer allò que no es fa per altres mitjans, poden veure-us amb la mirada neta.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes