Closcadelletra XXXII: Cal viure dins les ombres de la veu

Closcadelletra XXXII: Text de Biel Mesquida i fotografia de Jean-Marie del Moral

Biel Mesquida
20.06.2016 - 18:08
Actualització: 20.06.2016 - 20:08
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La veu és l’única part del cos que no es pot enterrar. Les cordes vocals sí, però no la veu.

A la tristesa i la desolació de la seva desaparició afegim la presa de consciència que mai més no sentirem el timbre familiar de l’ésser aimat. Les fotos són empremtes. La veu és una prolongació del cos.

Per què quan són vius no ens fixam en les veus de les persones que estimam i quan són mortes les enyoram?

Per què no enregistram les veus estimades: un present per sempre?

Enyor la veu pagesívola amb aires ciutadans de la padrina materna, Joana, quan, aquells estius inacabables, davall la figuera coll de dama de la terrassa sobre el bar África i la plaça Gomila del Terreno, em contava històries fascinants, tendres, cruels, saborosíssimes i sempre acabava ensenyant-me una cançó: tant li era un vou-verivou com un bolero d’amor o una ranxera desesperada.

Enyor el timbre de la veu càlida i vellutada, amb el gra pedagògic de mestra narradora, de mumare quan em repassava un reservori de fetes de la seva joventut d’estudiant aplicada a l’Institut Ramon Llull: una Paulina feminista avant la lettre que escrivia contes i entrevistava, amb la seva amiga coral, Teresa, dones singulars per al diari seguint els consells de la seva admirada Cèlia Viñas (una poeta molt oblidada que vull vindicar), i em recitava fragments del llibre Del foc i de la cendra.

Per què no tenim una cultura de les veus enregistrades en aquests temps que amb qualsevol giny ho podem fer?

Hi ha la inèrcia que privilegia la fotografia com el gran àlbum dels records.

I oblida que la veu és un cos viu, una vibració bategant, una ona carregada de sentirs, de perfums, de colors, de músiques, un horitzó de sentits amagats en les ombres voladores de les notes i dels silencis.

La veu et toca, t’acarona, et forada, es desplega, et mostra, es reflecteix, et xiuxiueja, et crida, es remou, et fa escoltera, et canta, s’encén, et sedueix, et fa mal i et dóna vida.

La veu és inacabable, infinita.

La veu recomença sempre, com el mar.

 

Escolteu ací el text recitat per Biel Mesquida:

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes