He passat bona part de la meua vida professional estudiant Rússia i, abans, la Unió Soviètica. De fet, durant un temps, aquell país i aquell peculiar estat van ser la meua ocupació principal i tot, plasmada en dos llibres i centenars d’articles. Evidentment, la Rússia d’avui no és l’URSS d’aquell temps, però crec que estarem d’acord que la ideologia, en el cas rus, sempre ha estat una capa de pintura, sovint lleu, que se superposava a un nacionalisme místic, amb un concepte transcendental de la seua existència com a nació i a una consciència geopolítica extraordinària, única en tot el planeta. Passen els segles, passen les ideologies, però el Kremlin continua allà mateix, funcionant més o menys igual, fent de far d’un territori immens, propens al mateix temps a la depressió i a l’heroïcitat, fluctuant sempre entre Puixkin i Dostoievski –els dos espills genials i antagònics de l’ànima eslava.

En la història de constants que arrenca amb la revolució de Lenin, al Kremlin hi ha hagut de vegades personatges sinistres o histriònics. I s’han posat en llocs clau ministres inconcebibles que han causat catàstrofes monumentals. Però sempre hi ha hagut dues institucions en mans de gent seriosa: el KGB i el Ministeri d’Afers Estrangers. I quan dic gent seriosa ho dic a la manera de Montanelli: gent realment perillosa que, perquè ho és, cal respectar.

Serguei Víktorovitx Lavrov és d’aquests. Estudiant al prestigiós Institut Estatal de les Relacions Internacionals va aprendre singalès i divehi, les llengües –complicades– de Sri Lanka i les Maldives, quan va saber que el preparaven per enviar-lo a aquella zona. Una demostració que és treballador, detallista i capacitat. En parla unes quantes més, de llengües. Després, va dirigir la delegació russa de l’ONU, on es va distingir al més alt nivell, en un moment especialment difícil per al seu país. Qualsevol que haja sentit una entrevista amb ell o una conferència seua s’adonarà que no és un polític a l’ús sinó un servidor de l’estat, un acadèmic refinat, amb una profunda capacitat de debat i negociació, molt allunyat de l’estil matusser de Putin. A Washington, per raons òbvies, el coneixen molt bé i tots el respecten. Sembla que a Brussel·les no ho sabien.

I per això ahir Lavrov va fer miques en qüestió de segons el pobre incapaç de Josep Borrell i va posar contra les cordes la Unió Europea, parlant de Catalunya. Formal i educat però contundent. Si Borrell es pensava que podia comportar-se a Moscou amb la frivolitat amb què es mouen els buròcrates per Brussel·les, supose que ahir va aprendre ben apresa la lliçó.

Perquè no hi ha ni una sola línia de les paraules de Lavrov que no estiga estudiada al mil·límetre, res d’improvisacions ni brometes. Fixeu-vos, per això, en uns quants detalls de l’obra mestra –en el millor estil de l’escola diplomàtica soviètica– que Lavrov va interpretar ahir davant Borrell. (Ací en trobareu la transcripció oficial, de moment en rus i prou.)

1. Lavrov, després de dir-li a Borrell que més val que es pose els auriculars, comença suau. Diu: “A Europa ens hem trobat moltes vegades que els tribunals són sospitosos de dictar decisions polititzades.”

2. I abans d’esmentar els presos polítics catalans, fa una pausa estudiada i dramàtica, teatral, per a recordar que fins ara Rússia no ha parlat mai de Catalunya en públic (alerta al matís), tot i que se’ls ha acusat “sense cap base” d’estar-hi involucrats. Diu: “M’agradaria cridar l’atenció sobre una cosa que mai no s’ha esmentat en les nostres declaracions públiques.” Traducció: ells han respectat formalment això que Catalunya és un afer intern i no han causat problemes en una qüestió en què és evident que els podrien causar molt fàcilment. Però que no els pressionen més.

3. I aleshores posa l’amenaça sobre la taula: al·ludeix directament als tres presos polítics catalans “sentenciats a deu anys per haver organitzat un referèndum a Catalunya”. I per què diu tres i no nou? Doncs perquè de moment l’ONU ha dictaminat que tres dels nou, Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, estan detinguts de manera arbitrària. I això per a Lavrov (recordeu que ha estat molts anys dirigint la delegació russa a l’ONU) posa el debat a un nivell diferent –de fet, ho és per a tothom tret dels espanyols que continuen burlant-se’n, en la seua increïble inconsciència. No és una opinió sinó un fet sentenciat, i a l’ONU. Lavrov demostra, de passada, que no parla per parlar sinó que ho fa assabentat molt al detall de la situació i fixant professionalment i fredament per on podria venir la resposta: Rússia podria, per exemple, exigir a l’ONU explicacions oficials sobre el cas dels catalans i sobre per què Espanya no compleix les ordres rebudes i allibera els tres presos immediatament. Si la pressionen.

4. I un cop feta l’amenaça, el ministre fa un gir sorprenent de guió i dispara el tret on ell sap que farà més mal: “Quan els nostres tribunals van ser acusats de prendre una decisió polititzada em va venir al cap el fet que les autoritats judicials d’Alemanya i Bèlgica van apel·lar als dirigents espanyols sobre aquests tres catalans per anul·lar els veredictes nascuts d’una motivació política.” Lavrov ací demostra la seua classe (“em va venir al cap”, diu com si res…), i remarca que té el dossier català molt ben estudiat -sap el valor de les decisions judicials europees. I amb això juga al joc preferit del Kremlin: introduir la incomoditat entre els aliats, trencar la seua unitat. I fer enfadar els alemanys tant com puga, sobretot els alemanys. Un costum de segles, aquest.

Finalment, el ministre recull el fil, sense despentinar-se, i ho fa servir tot plegat per defensar-se en el cas Navalni, que és el que li interessava.

Evidentment, Lavrov no fa res d’això per solidaritat amb Catalunya. Ho fa perquè el babau de Borrell ha tret el cas Navalni abans, convençut de la superioritat moral d’Europa sobre Rússia. I sense entendre que Rússia no es deixa trepitjar mai, i encara menys en públic i a la seua capital. Borrell, de fet, no pot ni reaccionar davant l’atac de Lavrov, de tan estabornit com queda. Es toca inquiet la jaqueta per dins fent un gest estranyíssim i renuncia a bracejar i a discutir en cap moment aquelles coses que diu sempre: que si no són presos polítics i tot això i allò. Res de res: s’empassa saliva i calla com un mort. Segurament perquè en eixe moment es deu adonar també que Lavrov, aplicant una altra sàvia lliçó de dècades de la diplomàcia russa, ha triat per a planxar-lo el tema que sap que personalment és més dolorós per al seu interlocutor. I d’aquesta manera apareix amb tota la seua majestuositat la diferència entre un servei exterior d’afeccionats i un de professionals que saben què es fan.

Dit tot això, i disseccionada l’escena, nosaltres també faríem bé d’adonar-nos que no som davant de cap anècdota, ni de bon tros. El president Puigdemont, des del seu lideratge en l’escena internacional, ho ha entomat de seguida i ho ha amplificat amb aquest missatge:

Recordem que aquesta mateixa setmana el primer ministre belga ha posat per primera vegada en seu parlamentària al mateix sac Hongria, Polònia i Espanya. I que tot plegat és el resultat cada dia més visible del “litigi estratègic” obert pel govern de Catalunya a l’exili l’endemà mateix de l’aplicació del 155. El 2017, Puigdemont, en el seu darrer discurs de Girona, reclamava “paciència, perspectiva i perseverança”, i el resultat d’aquestes tres p, aquell dia tan enigmàtiques, sembla que comença a ser evident.

Per això, remarca que “Espanya arrossega la UE a humiliacions que no es mereix” i confronta directament Brussel·les amb la realitat. La Xina ja va fer servir el cas català per a respondre les crítiques sobre Hong Kong. Hongria i Polònia també n’han parlat. Però ara és Rússia, i ho fa al màxim nivell. I amb molt de detall. El moviment democràtic català per la independència és indiscutiblement un maldecap per a la Unió Europea, la seua prova del cotó, i té la potencialitat de destruir tota la seua pretensió d’esdevenir una referència pels drets humans. Perquè la doble vara no s’aguanta en un món globalitzat. De manera que la pregunta és fins quan Brussel·les ho continuarà aguantant, tenint com té la clau de la solució?

PS. Som un país donat a la desconfiança i al dramatisme, això ja ho sé i, per tant, avui no aniré més enllà en la meua anàlisi, que no tinc ganes de tornar a sentir el sonsonet pessimista de sempre. Però sí que crec que he d’advertir que les eleccions d’aquest diumenge no l’altre seran molt difícils de gestionar, per la confusió que Espanya vol crear, però cal que siguem conscients que seran llegides amb molta atenció. Per Lavrov mateix, al seu despatx moscovita. Cal que l’independentisme inunde de manera multitudinària les urnes, conscient que aquests darrers tres anys han estat duríssims però al mateix temps han demostrat al món que el cas català no era una flor d’un dia. Ni tampoc –cal dir-ho, això, avui?– cap qüestió d’afer intern.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.