Cal un nou Congrés de Cultura Catalana? Cal un nou Congrés de Cultura Catalana! (Segurament)

Sembla clar (sense el sembla: de tan clar és transparent) que aquesta nova empenta no vindrà dels partits, embrancats entre ells en batalletes estèrils i cada vegada més brutes, més tristes. De manera que ens queda la cultura

Núria Cadenes
16.03.2022 - 20:31
Actualització: 16.03.2022 - 20:57
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Hi he introduït l’adverbi, aquest “segurament” de curar-se en salut, per pura prevenció fusteriana contra les afirmacions categòriques, perquè a mesura que ho escrivia m’ha saltat a la memòria el famós aforisme (ja ho havíem convingut abans d’encetar l’any commemoratiu, oi, que sempre hi ha un aforisme de Joan Fuster que ens explica la vida?) que diu que “Propugno la suspicàcia metòdica, però”.

Amb tot, per ganes i per idea i per constatació també dels temps que vivim (trasbalsats, com ho són tots, desorientats i il·lusionadors alhora i tantes coses com ens pot incorporar la contemporaneïtat), diria que em quedo més amb el signe d’exclamació que no pas amb l’adverbi. Cascú és cascú i fa ses cascunades.

La qüestió és que l’altre dia es va presentar a València el llibre Una nova cultura per al poble. El congrés de cultura catalana i la modernització de la catalanitat (1975-1977), de Mariona Lladonosa Latorre i Miquel Lladonosa Vall-llebrera, sociòloga i historiador. L’obra repassa, precisament, aquella fita clau de la nostra història contemporània, aquell punt i seguit que va mobilitzar tretze mil congressistes i que va analitzar, des de tants àmbits que superen l’enumeració d’aquest article (el dret i les arts plàstiques i l’ensenyament i tot), l’estat de la cultura i, per tant, del país. Que va analitzar i que va proposar, acte seguit, que aquest n’era el fonament clau: les propostes de reconstrucció, l’impuls i el revulsiu per a passar de la cultura de la resistència imprescindible per a mantenir viu el país malgrat l’ofec de la dictadura espanyola, a assumir una actitud de governació.

Aquell congrés global va ser, de fet, tal com explicava l’altre dia a València l’historiador i escriptor i president de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, Agustí Alcoberro, “una simbiosi entre l’acadèmia, la universitat que bullia i la societat civil”. Havia sorgit com a proposta des del Col·legi d’Advocats de Barcelona i en defensa de la cultura catalana, i de seguida es va escampar a tot arreu, a tots els àmbits i al país sencer. I ens va marcar un punt d’inflexió poderós en el rumb cultural (i polític).

És obvi que no som a l’any 75, però diria que comença a fer-se evident també que ens trobem en una cruïlla, mig atzucac, falta d’alè, o de rumb, com sigui que en vulguem dir. Per expressar-ho en positiu, que ens fa falta un nou impuls, un estímul, reprendre la iniciativa. I que sembla clar (sense el sembla: de tan clar és transparent) que aquesta nova empenta no vindrà dels partits, embrancats entre ells en batalletes estèrils i cada vegada més brutes, més tristes. De manera que ens queda la cultura, sí. Això que som i que en diem societat civil, poble dúctil i travat en llengua i en cultura i en històries que conflueixen i en projectes de futur.

I hem après unes quantes coses, del 1975 ençà. I potser és hora de fer balanç. De mirar què sí i què no i què passa al nostre voltant. Quina és la situació de la llengua, més enllà de les consignes, quina és la situació de tot més enllà de les consignes. Si el model polític que tenim (o que patim) s’ha exhaurit, si de moment no hem estat capaços de substituir-lo per un de nou i a mida de les nostres aspiracions, podem continuar deixant-nos bullir al bany maria o mirar com trobem la manera de tornar a prendre la iniciativa. I em sembla que no n’hi ha cap més: ha de ser el riquíssim teixit associatiu del país qui creï les estructures capaces de revitalitzar-lo.

De vegades sembla que les coses conflueixin per casualitat o màgia o jo què sé, però el cas és que, a més d’això del llibre i de la commemoració que s’acosta (cinquanta anys, farà, d’aquí a no res, atenció!), també és arran de les eleccions que ara hi ha a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, que se’n torna a parlar, del congrés. Perquè aquests dies l’entitat bull amb les votacions, i és fantàstic que així sigui, i senyal de tremp i de vitalitat. I perquè resulta que Gemma Pasqual ha presentat candidatura a la presidència de l’entitat precisament amb un programa que duu com a punt estrella la celebració d’un nou Congrés de Cultura Catalana. I fa alegria, sincerament, aquest xup-xup, aquesta remor que se sent. Molta.

Per acabar de reblar el clau, com en una conjunció, resulta que va ser arran d’aquell congrés, que es va fundar l’AELC, l’entitat que des del 1977, justament i precisament, defensa els drets i la veu de la gent que escriu i que tradueix i que fa crítica literària en aquest país encabotat a existir.

Precisament perquè està encabotat a existir.

A existir i a viure en plenitud.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €