Cal estendre l’alarma per la degradació de la democràcia espanyola

«L'independentisme reclama l'ús de les eines democràtiques i els contraris a la independència, no tots però sí el corrent majoritari i sobretot el govern espanyol, reclamen la restricció de les llibertats democràtiques»

Vicent Partal
Vicent Partal
18.05.2017 - 07:51
Actualització: 18.05.2017 - 09:51
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

‘Siga quina siga l’opinió que es puga tenir sobre la independència catalana, la pregunta clau ara és si s’està d’acord o no que les diferències polítiques s’han de resoldre amb la llibertat d’expressió i la democràcia.’ La frase, l’escrivia dimarts a The New York Times Mark Jeffery, responent a l’article d’un professor unionista publicat uns quants dies abans. El text és cristal·lí, impressionant (el podeu llegir en català ací) i situa el debat en el seu context veritable. Perquè aquesta és efectivament la qüestió: ‘Si s’està d’acord o no que les diferències polítiques s’han de resoldre amb la llibertat d’expressió i la democràcia.’ Jeffery, com és lògic, signa la carta a títol personal i no barreja les coses, però resulta interessant de saber que és anglès, jurista i que fa de coordinador de l’oficina de la Unió Europea a Barcelona.

Llibertat d’expressió i democràcia són els valors amenaçats ara mateix, sobretot al Principat, però també a la resta de l’estat pel govern espanyol. I per a constatar-ho no tenim només les valuoses opinions d’alguns o els fets que cada dia són notícia i tots sabem. Aquest mateix mes d’abril el Síndic de Greuges de Catalunya, Rafael Ribó, ha fet públic un informe demolidor que es titula ‘Retrocessos en matèria de drets humans: llibertat d’expressió dels càrrecs electes i separació de poders al Regne d’Espanya.’ L’informe, que mereix la màxima difusió, el podeu trobar ací en versions en català, espanyol i anglès.

Aquest informe tan eloqüent ha estat elaborat pel Síndic, amb la col·laboració de l’Institut de Drets Humans de Catalunya i amb les contribucions singulars dels professors Joan Queralt i Joan Vintró i esporàdiques de José Maria Mena, ex-fiscal en cap de Catalunya. El retrat que n’ix és molt més que preocupant. Constata amb una quantitat ingent de dades i casos fins a quin punt el dret penal és utilitzat com a instrument polític i alerta que ‘una excessiva intervenció del dret penal en la vida social comporta una reducció de l’àmbit de llibertat individual, que és incompatible amb la idea bàsica d’una societat basada en la llibertat, i és especialment greu si es fa servir en representants polítics i càrrecs electes’.

Per això aquest darrer l’informe és especialment punyent pel que fa a la persecució política de què és objecte el Parlament de Catalunya. Però no passa pas per alt una bona colla d’escàndols a tot l’estat espanyol, que van des del famós cas dels titellaires a les piulades sobre Carrero Blanco. La reforma de la llei orgànica del Tribunal Constitucional també hi és analitzada amb detall, per a remarcar que té un objectiu especialment perillós: ‘Disposant de vies polítiques, es pretén arribar als mateixos resultats defugint la via política i emparant-se en la judicial.’ Un objectiu que, evidentment, és incompatible amb la separació de poders i que és a la base de l’emergència democràtica que ja comencem a viure.

En el text a The New York Times, Jeffery descrivia la situació actual amb un retrat clar: ‘Grups a favor de la independència diuen que hi hauria d’haver un debat públic complet i un referèndum. Grups contraris, juntament amb el govern espanyol, diuen que un referèndum és il·legal i que el debat públic ha de ser restringit.’ Aquesta és la clau. L’independentisme reclama l’ús de les eines democràtiques i els contraris a la independència, no tots però sí el corrent majoritari i sobretot el govern espanyol, reclamen la restricció de les llibertats democràtiques. Arribats en aquest punt, la batalla ja és prou alarmant. I estaria bé que mogués a la reflexió alguns que des d’un indiscutible i acreditat compromís democràtic, tanmateix s’oposen amb un fervor voraç a qualsevol proposta, idea o projecte que arriba des del camp independentista. Sense adonar-se, supose, que amb el seu decantament al capdavall engrandeixen el monstre de la regressió. Que és una amenaça constatable i ben documentada ja, no per als independentistes sinó per a tothom.


[Bon Dia] —L’altre dia comentava amb una certa alarma tot això que passa entorn del cas Palau i la pressió de l’Ajuntament de Barcelona perquè siguen tornats al Palau de la Música els diners que hi foren robats. Ahir el grup de Junts pel Sí va protagonitzar un autèntic esperpent amb el diputats del PDECat votant per un cantó, els d’ERC per un altre i alguns independents per un altre.  La cosa és més greu encara perquè despús-ahir el govern havia pres una posició conjunta, la que el PDECat va votar al parlament.

I, parlant del Palau, el qui és segur que va robar els diners, Millet, ahir va veure la pena dràsticament rebaixada a la meitat del que li tocava —poca broma, eh?, a la meitat— en canvi dels favors prestats al règim, disparant contra qui tocava. I la directora financera, que ja m’explicareu si no té cap responsabilitat en el robatori aquesta dona, ni tan sols haurà d’anar a la presó. Però això no sembla importar gens als nostres esvalotats diputats i regidors, entretinguts a passar-se el mort entre ells, com si la corrupció només interessàs quan serveix per a fer política partidista. Escandalós i molt preocupant.

—A Washington ja es parla de l’impeachment de Donald Trump, per qualsevol de les moltes barbaritats que fa cada dia. Ho entenc, però he de fer notar que l’impeachment és una de les poques provisions polítiques constitucionals americanes que no s’ha esdevingut mai. I deu ser per alguna cosa. Segurament perquè el procés és enormement llarg i complicat. No cal entusiasmar-se, doncs, que tenim president per dies. Encara que realment les coses que veiem que fa Trump siguen absolutament increïbles.

—Montserrat Serra fa avui aquest reportatge parlant de les editorials Labreu, Fragmenta i Adesiara, que fan deu anys, i Raig Verd, Periscopi i Males Herbes que en fan cinc. Totes són exponents de la revolució de les editorials independents i exemples d’una nova manera de fer en el món de l’edició en català, que ha pres cos amb molta força de cap a cap del territori lingüístic. Escoltar-ne les explicacions és molt interessant.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
17.05.2017  ·  23:15

Ja fa temps que l’estat espanyol retrocedeix en llibertat. Però ara, quan el que es vol imposar són limits al debat emparant-se en presumptes ideals o mites inqüestionables, ja s’arriba directament al franquisme. Què, per cert, cada vegada més persones semblen enyorar. És com si els espanyols patiren la síndrome d’Estocolm. Deu ser per això que els darrers quaranta anys hem patit els governs que hem patit. I encara diu que guanyen a les enquestes. Cal anar-se’n. Per cert. Resten 135 dies.

JESUS CASTELLS
JESUS CASTELLS
17.05.2017  ·  23:43

Hem arribat al punt de triar entre un nou pais amb tots els interrogants e il·lusions que comporta o la SUBMISSIÓ que implica romandre a l’Estat Espanyol. Jo no parlo de Independentistes i unionistes. Crec més encertat parlar d’ESPERANÇATS I SUBMISOS.

jaume vall
jaume vall
18.05.2017  ·  00:27

Sí, Josep, 135 des d’avui 18 de maig fins a 01 d’octubre. Pot semblar molt, però és molt poc.
M’agradaria veure que ANC, Omnium, Súmate, especialment aquests darrers a la zona del Baix Llobregat es posesin a interpel·lar catalans indecisos. Preguntar, informar, mirar de convèncer. No ens sobra temps. I no l’hem de perdre en parades festives que només reforcen els 2.900.000 convençuts que ja vam votar el 9/N.
Ens calen més vots de Sí, i també vots del NO que ajudin a validar internacionalment el referèndum. Cal començar demà mateix.

Enric (EPM) Pelegrín
Enric (EPM) Pelegrín
18.05.2017  ·  00:27

És ben cert que el nacionalisme espanyol sembla disposat a bandejar la democràcia per defensar la unitat de les terres conquerides que encara retenen. Però si la democràcia la trastejant tant potser els espanyols patiran tant o més que nosaltres.
Per això, ha d’haver-hi solidaritat de tots els demòcrates.

Víctor Serra
Víctor Serra
18.05.2017  ·  01:03

Només cal recopilar el que s’ha hagut de sentir Carmena per llogar una sala on el President puigdemont pugui fer una conferència !. Escolteu i analitzeu els arguments que s’han fet servir en contra seva. Per part del PP, de Ciudadanos, però també del PSOE. Són arguments totalment antidemocràtics que desqualifiquen a qui els utilitza.

Josep Blesa
Josep Blesa
18.05.2017  ·  01:03

Això està molt bé, però cal trenar-ho amb l’interès general econòmic global.

Recordem aquells estudis en què s’estudia el benestar econòmic que camina paral·lelament amb la drecera de la democràcia front, com l’autarquia amb la pobresa.

Això que ja vam esbossar ahir amb el comentari sobre Gibraltar i nosaltres.

El que sempre ens ha funcionat –àdhuc sotmesos a les autarquies alienes – és el progrés i anar un parell de passes davant dels nostres colonitzadors i epígons nostrats individualment de la mà d’avantguardes del món donant un sentit propi a cada fet des de la visió del món.

Joan Guasch
Joan Guasch
18.05.2017  ·  01:04

Aquí comença a ser d’aplicació aquell conegut poema del Martin Niemöller:

quan els nazis van venir a buscar els comunistes
vaig guardar silenci
perquè jo no era comunista

etc. etc.

Que vigili tothom perquè, quan la caixa de Pandora s’obri del tot, serà molt difícil de tornar-la a tancar.

Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
18.05.2017  ·  01:05

Com que el govern espanyol està veient que els processos judicials no treuen força al procés independentista, era s’han centrat en anar contra la llibertat d’expressió i contra la democràcia. Així s’entén que una política espanyola pugui dir que una conferència sobre l’independentisme sigui il·legal, encara que es faci a Madrid. O que la llei (evidentment és la llei espanyola), està per sobre de la democràcia i que per tant com ja dèiem ahir ens anem acostant a un estat que ja de fet és d’excepció i que els qui coneixem altres estats d’excepció franquistes, veiem que no hi ha gaires diferències.

A més d’això, fan servir una arguments tant xocants que són totalment inaudits que ferien riure sinó fessin plorar. Impedir que un govern pugui comprar urnes perquè se suposi que les faran servir pel referèndum és nul de ple dret. No es poden jutjar les intencions ni la voluntat de fer determinada causa. El que cal jutjar, si de cas, són actuacions concretes il·legals i comprar unes urnes no ho és. Si el govern espanyol fa això, per què no actua igual a Andalusia que ha fet el mateix? La resposta és òbvia: perquè allà se suposa que no faran cap referèndum i a Catalunya sí; és a dir, jutgen per les intencions no pels fets comprovats.
Davant d’aquestes continuades agressions contra Catalunya és molt normal que a l’esfera internacional la gent normal s’estranyi del que està passant aquí perquè veuen que cada cop Espanya s’assembla més a Turquia on els kurds som nosaltres. I la gent que té accés als mitjans de comunicació, és important que vagi en aquesta mateixa direcció i ho expliqui als quatre vents. Quan arribi el moment que a tot el món es vegi que a Catalunya s’ha impedit de fer el referèndum físicament i no li hagi quedat altre remei que fer la DUI, -que en el fons és el que vol Espanya, pensant que fent-ho així ningú no voldrà saber res de la nostra nació-, desitjaríem que continuessin essent comprensius amb la decisió del nostre poble també i ens reconeguessin.

Josep Maria Camps
Josep Maria Camps
18.05.2017  ·  01:05

La deriva del conflicte que vivim des de fa anys és relativament lenta, però sense aturador. I aquesta lentitud ens acaba amagant on ens porta, la deriva. Com el corrent d’un riu que ens acosta a poc a poc a un salt d’aigua, no notarem el perill real fins que potser ja sigui massa tard. És només quan fem l’esforç de mirar amb perspectiva històrica aquestes notícies a les que ens hem acabat acostumant per acumulació creixent -per exemple l’anunci que l’aparell judicial espanyol vol portar a judici una consellera d’un govern autonòmic per voler comprar urnes de metacrilat-, que ens adonem de la monstruositat que signifiquen. I això a pesar que no parem d’insistir que ho són, de monstruositats, però per molt que ho repetim, no acabem de ser del tot conscients de fins a quin punt ho són, de monstruoses. És per això que insisteixo en una fórmula que estic convençut que pot protegir-nos a tots d’aquesta lenta deriva i de l’anèstesia del sentit comú que comporta, perquè pot evitar que la cismogènesi ens porti de pet al salt d’aigua. En aquest text he intentat exposar-ho amb la màxima precisió: LA LLISTA SENSE PRESIDENT COM A CONTRAFOC: http://bit.ly/2fovSuu

Ramon Perera
Ramon Perera
18.05.2017  ·  01:06

La carta al NYT de Mark Jeffery jo ja l’havia llegida abans d’ahir en la seva versió original i és, efectivament, cristal·lina i impressionant. Jo també diria clara i contundent. Té, a més, una altra virtud: és molt breu.
Jo no sé si tenien raó els filòsofs grecs quan deien que no et podies banyar dues vegades en el mateix riu. Només cal veure els canvis d’aparença del poder a Espanya durant els últims 80 anys i en canvi els fets demostren que sempre ha estat la mateixa cosa.
La reacció, com sempre ho ha estat, ha de seguir sent la defensa de la democràcia i la legítima defensa.

Joan Ortí
Joan Ortí
18.05.2017  ·  01:07

“Cal estendre l’alarma per la degradació de la democràcia espanyola”, aquest titular de la editorial d’avui, no porta interrogant final, pel que dedueixo que no és una pregunta, sinó una consulta sobre la seva extensió, la qual cosa implica què és dona per certa que existeix la alarma.
Son masses les falsedats, masses casos de corrupció, masses mentides, masses opinions i actituds cíniques, masses falòrnies, masses extorsions, masses discriminacions econòmiques, masses manipulacions en l’àmbit de la justícia, masses xantatges, masses imposicions i masses persecucions.
ALARMA TOTAL!!!!
La Espanya del PP amb el recolzament del PSOE ha recuperat la seva tradicional compostura de regim dictatorial i això perquè? Primer perquè estem assistint a les darreres convulsions d’un cos ferit greument com és el franquisme, un franquisme que no pot viure amb la democràcia perquè és la antítesis d’ella; i perquè Catalunya, ha pres la determinació, d’una santa vegada, de marxar del anacronisme imperialista de Castella, una Castellà què és troba en plena fase de descomposició.
Tot el que està passant i que relata molt be la editorial, és dona inexorablement perquè son dos mons completament diferents; no poden conviure gent que te la seva manera de fer, en el ordeno y mando i gent que te la seva base, en el diàleg, el civisme i el respecte.
Al sud d’Europa hi ha un problema ben gruixut, i aquest problema te un nom, monarquia parlamentaria bananera.
ALARMA TOTAL!!!!

Lluís Paloma
Lluís Paloma
18.05.2017  ·  01:07

La desfranquització que no es va fer a finals dels 1970 ara ens passa factura. És horrorós. Nosaltres no és que haguem de marxar, és que ja hauríem d’haver marxat. I a les espanyes el problema és més greu: les poques forces progressistes que queden després de l’escabetxina de 1936-45 somnien amb l’establiment de la III República Espanyola, però són àmpliament superats en nombre pel franquisme sociològic, votant del PP contra tots els elements desfermats. El caos és ja tan pendent avall que es pot parlar obertament de patocràcia, de càncer. I jo mateix dubto que la III República els serveixi de res: al final la dreta autoritària totnarà al poder com sigui. A sang i foc, si cal. Cal que marxem o les ombres ens ho envaïran tot.

Francesc Font
Francesc Font
18.05.2017  ·  01:08

Siguem seriosos, sí, perquè ¿com es pot voler obrir procés per comprar unes urnes? A veure. Des de la posició i la ideologia del govern espanyol, i rodals, es pot discutir quan arribi el moment sobre la legitimitat o no de l’acte de fer un referèndum d’autodeterminació, Ara bé, allò que es miri com es miri atempta contra la més elemental legalitat democràtica i fins conta el mateix estat de dret, és la prohibició i judicialització de l’adquisició d’urnes. Davant d’això, i sumant’ho a què components de la Mesa del Parlament poden ser jutjats per permetre un debat, i una votació, cal avisar que totes dues accions obren inquietants perspectives.
Comença a ser hora de recordar als qui no són independentistes, però sí demòcrates, aquells versos de Martin Niemöller, i no de Bertolt Brecht com diuen alguns, “Primer es van endur els jueus, i jo no vaig dir res perquè no sóc jueu. Després…”. I cal dir que Niemöller no feia literatura sinó que parlava d’ell mateix, que efectivament havia callat quan tot havia començat, va seguir callat un temps, fins que va alçar la veu. I va ser detingut. Va tenir la sort de sobreviure.

Andreu Fàbregas
Andreu Fàbregas
18.05.2017  ·  08:55

I tan que sí, que cal estendre la alarma contra els atacs a la democràcia, fer-ne una escampada per tot arreu i sense perdre gens de temps. Ja sembla que tot plegat va a la velocitat de vertigen.

Vull mencionar que la U.E. (ho publica Vilaweb) ja ha fet com una mena d’amonestació a algun país del centre de Europa amb el article 7 de la U.E. Aquest article no ha sigut aplicat encara a cap estat perquè, quant sel’s ha avisat als estats que son antidemocràtics de fet, aquests han plegat veles. Avis per a navegants: a Espanya li pot passar molt fàcilment el mateix amb les seves agressions a Catalunya. Els nostres dirigents ja han començat a posar denuncies (ja era hora) a la U.E. contra les “maneres” d’Espanya contra Catalunya. Si tot això ho convertim nosaltres en un clam, i amb manifestacions massives i reiterades, a la U.E. li serà impossible eludir-ho: hauran d’intervenir.

Quant a les picabaralles que tornen a ressortir entre els nostres, tots contra tots, es bona senyal de que ja ho veuen guanyat i prenen posicions de cara a la nostra propera república. Ja surten a relluir les navalles per el “i després, què?” del referèndum guanyat. I preparem-nos per la “guerra a mort” que s’esdevindrà per a imposar cada grup el propi text amb caràcter irreversible a la constitució de la república.

I, si us plau, menys “corda” a el que diuen els nostres enemics; ells fan la seva feina; igual que nosaltres, que fem la nostra.

Alabo molt l’article escrit avui per en Pere Cardús.

Pep Agulló
Pep Agulló
18.05.2017  ·  09:26

La prova del cotó. El règim neofranquista ha quedat al descobert quan Catalunya ha iniciat la via cap a la independència amb mètodes absolutament democràtics. L’unica cosa que no tenien “bien atada” és que si et dius democrata, a Europa, ho has d’exercir i aquí s’han desfet les costures.
La majoria ciutadana de Catalunya som conscients que la nostra llibertat és la seva tomba. L’Estat ha d’esclatar d’una vegada. Alarma? doncs no. Que surti tot el pus de la ferida. Ells mateixos, en el seu desesper, ensenyen les veritables cartes al món… Ara són ells que resisteixen i amb molta mala llet. Siguem contundents !

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
18.05.2017  ·  11:36

Ja des del naixement de la constitució Espanyola la “democràcia” ha estat només teòrica.
Els redactors de la constitución no volien que Catalunya recuperés ni la seva llibertat ni la seva avançada constitució (ni en Roca Junyent ni Solé Tura). Donaven per descomptat que mai hi va haver força bruta per part d’España contra l’estat Català. (ni el 1714 ni el 1936).
Ara, actualment, la degradació i descomposició ja ja és total. I no els fa ni una mica de vergonya.
Sense cap separació entre els quatre poders (afegeixo els superpoders de l’exercit i la corrupció absoluta que venen del també absolutista Felip V de Castella).

Ramon Perera
Ramon Perera
18.05.2017  ·  13:31

L’impeachment contra Richard Nixon no va culminar ja que Nixon va dimitir just abans que el fessin fora de president: “With impeachment by the House and removal by the Senate all but certain, on the night of August 8, 1974, Nixon took to the airwaves and delivered an address in which he announced his resignation. During the day on August 9, 1974, Nixon became the first, and so far only, president to resign.[101]”
https://en.wikipedia.org/wiki/Impeachment_process_against_Richard_Nixon
O sigui que a efectes pràctics podem considerar que sí que hi ha hagut un impeachment efectiu. Esperem que sigui un bon antecedent pel cas Trump.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies