Cada vegada més lluny i cada vegada més gent: cada vegada més gent més lluny. Aquesta podria ser la síntesi, em sembla, de la situació: a Catalunya hi ha cada vegada més gent que se sent cada vegada més lluny d’espanya.

I això, aquesta distància que ja és gran, vasta, monumental, és fruit de sensacions i d’estats d’ànim, sí (una atipamenta, un cansament, un gran fàstic) però també resultat de constatacions racionals. En la combinació de totes dues coses es forja probablement la llunyària, que ja és oceànica.

Potser perquè ja tens una edat, potser perquè n’has vistes i sentides de tots colors, potser per les circumstàncies o perquè has estudiat història o pel que sigui, és possible que en algun moment hagis pensat que, pel que fa a l’estat espanyol, ja res no et podrà sorprendre. O gairebé res. Jo m’ho pensava. De debò. Era allò de veure-li el llautó i els interessos i creure que qualsevol nou acte d’exhibició, qualsevol cosa que encara ens pugui fer ja picarà ferro fred, que ja no podrà sumar més fondària a la baixesa que se li coneix.

El subestimava.

Perquè ara està desfermat, histèric, i mostra tan a cara descoberta les seves vergonyes fondes (fondes i arrelades: estructurals), que malgrat tot, malgrat tot tot tot, continua esbalaint. Quan el president del seu Tribunal Suprem, que ho és també del seu Consell General del Poder Judicial, inaugura una cosa que es fa dir ‘any judicial militar’ i en el seu discurs oficial davant els caps dels uniformats es dedica a atacar els catalans i la ‘insolència’ que troba que tenim; quan la ministra espanyola de la Presidència mostra sense enrojolar-se què entén el seu estat per separació de poders i declara amb total tranquil·litat que el seu govern ‘no entendria que l’estat belga no els lliurés’ els exiliats, i ho rebla amb un ‘entre governs es col·labora’, i encara avisa que, si no, hi haurà represàlies (!), i no en té prou i explicita en què consisteixen a espanya els drets processals (‘que s’asseguin davant la nostra justícia els qui han estat sentenciats’, diu, literalment; després d’aquesta frase caldria una estona de silenci per acabar-la de capir, i de pair; ara escriuria que és difícil de trobar una expressió més bèstia però ja havíem quedat que això seria tornar a subestimar l’estat espanyol, i no ho faré); quan un policia espanyol, amb l’uniforme de policia espanyol, i la gorreta de policia espanyol, formant més o menys davant d’una furgoneta de policia espanyola i al costat d’altres policies espanyols (no sé si abans o després de fer-se tots la foto abraçadets a la banderota espanyola amb pollastre franquista), l’altre dia, a Barcelona, durant la manifestació espanyolista, declara davant la càmera d’un periodista francès que ells donen suport als anti-independentistes (‘sí, és clar, és clar’, gesticula) ‘perquè no volen que es trenqui espanya, i volen que Catalunya continuï essent d’espanya’… en fi, quan passen aquestes coses i s’acumulen i després d’una de grossa amb l’agitació de sabres n’arriba una de grossa amb la separació de poders i després encara una altra (ara explicada pel peó) amb la descripció de la policia política, s’entén perfectament, perfectíssimament, la magna distància que dèiem.

Perquè, a més a més, això que ens esparvera, l’estat espanyol ho troba normal (no pas els demòcrates que l’habitin, que encara n’hi ha: l’estat): han normalitzat les crides agitadores a l’exèrcit o la negació de la llibertat d’expressió o la no-separació de poders o la violència programada contra els catalans i, mentre a ells els va quedant un estat cada vegada més galdós, més tancat i restrictiu, la distància que ens n’allunya es va fent, com més va, més gran. Oceànica, sí.

Perquè fa quinze anys, fins i tot deu, si espanya hagués plantejat alguna mena de pacte, segurament (hi afegeixo l’adverbi per prudència escrita, però gairebé hi posaria la mà al foc) hauria trobat una massa important disposada a provar-ho. En el seu nerviós, desesperat afany per retenir-nos, però, ha exhibit de tal manera budells i intencions, que ara se li ha fet tard. Ens han prohibit votar i ens han atonyinat per voler fer-ho, ens han empresonat govern i representants social, han pres explícita possessió de les nostres (autonòmiques) institucions amb el 155, ens han arraconat i menystingut durant dos anys, han decretat sentència ignominiosa, ens han omplert els carrers de brutalitat, i més presó, i tants ferits, tant de dolor causat a posta, i ara ens diuen que som violents.

Ja no és que no ens entenguin: és que cada vegada que parlen ens ofenen, ens insulten o amenacen. No sé si s’adonen que estem arribant a un punt en el qual ja ni tan sols ens enfadem. I és un estar-ne farts, senzillament. Tips i cuits. Amb la consciència clara, i estesa, que som terra ocupada. I que prou.

Que prou.

En aquell mateix reportatge francès on garlava a la seva manera el policia espanyol, abans havien posat el micròfon als catalans. I una noia alta, tranquil·la, amb impecable brusa blanca, amb la veu serena i molt determinada, i sense deixar d’alçar amunt un llaç groc de cartró (l’entrevista es feia durant la gran manifestació del 26 d’octubre a Barcelona), resumia tot això en un parell de frases concises: ‘Jo sóc independentista perquè espanya no em representa.’ I el periodista: ‘Per què?’ I ella: ‘Perquè em sembla contrària a tot el que som aquí a Catalunya.’

He dit distància oceànica? No: sideral.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb