Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

La situació originada per la Covid-19 és pitjor cada dia que passa. Tenim davant un problema d’una gravetat enorme que els governs, dels locals al de la Unió Europea –per a dir-ho així–, no tenen manera de controlar com caldria. Els xinesos ja han començat a parlar de ‘arrogància occidental’ per explicar com és possible que la pandèmia haja caigut sobre Europea amb tanta força que prompte pot superar el que va passar allí. És una crítica interessant, però tan sols a condició que ningú no oblide que la pandèmia es va originar a la Xina i que l’inici dels contagis no diu res de bo, precisament, sobre aquell país. Però és cert que hi ha hagut una arrogància a Europa que ens ha fet perdre dies i setmanes clau per a controlar les conseqüències del coronavirus.

Estic convençut que molta gent no va entendre l’abast del que venia, començant per molts responsables polítics, efectivament arrogants. Veient què passava a orient s’haurien hagut d’aplicar mesures dràstiques molt abans per frenar l’extensió dels virus, mesures que haurien pogut alentir i controlar el punt on som ara ja. En algun moment i en algun cas es va fer –la suspensió del congrés mundial de mòbils, per exemple–, però en la majoria de casos ja es veu que anem tard i que anem cada dia pitjor.

El perill principal d’aquesta pandèmia és la capacitat de col·lapsar els sistemes sanitaris per l’extraordinari creixement del nombre de persones contaminades o que poden morir. Ho explica aquell gràfic que us vaig mostrar ja fa una setmana sobre les conseqüències tan diferents d’estar en situació de contenció o en situació de descontrol. Si el nivell de contagi supera en un pic temporal la capacitat màxima de tractament del servei de salut i en trenca el sostre d’assistència, la situació serà molt més difícil de controlar, per no dir que esdevindrà impossible. Per això hem d’estar molt més que preocupats per les xifres que tant la Generalitat de Catalunya, com la Generalitat Valenciana, el govern balear i el govern d’Andorra van fer públiques ahir. I, no cal ni dir-ho, per la desastrosa gestió de la crisi que fa, sobretot, el govern espanyol i també per l’erràtica política del govern francès, que afecta Catalunya Nord.

És per això que l’alternativa més elemental i més sensata està a les mans de tothom, perquè és la contenció del contagi reduint les interaccions socials. En el ‘report diari sobre el coronavirus’ d’ahir us recomanàvem aquest gràfic de Le Figaro que ho explica bé. Per frenar la velocitat amb què s’expandeix la pandèmia cada persona infectada hauria d’infectar a partir d’ara menys d’una persona, concepte estatístic que es tradueix en una obvietat: durant quinze dies, com més gent interactue tan solament amb aquells amb qui conviu, més ràpidament baixarà el contagi, cosa que obrirà la perspectiva de control del virus a mitjà i llarg termini.

Aquesta raó aconsella que ens quedem a casa i aconsella també d’encerclar i tancar les àrees on el virus ja s’ha escampat massa. I aquesta raó exigeix d’adoptar mesures excepcionals en suport del sistema sanitari, degradat per les retallades d’ençà de fa ja una dècada. Sia creant nous equipaments d’urgència, com fan a Milà, sia procurant que els sanitaris treballen en les millors condicions possibles, conscienciant-nos, com a societat, de l’enorme esforç personal que fan.

En aquest dibuix, en aquest full de ruta, la responsabilitat de cadascú és transcendental. I faça què faça la política i la gestió pública, cada minut compta, cada decisió compta, cada persona compta. Ja ho sé que és molt lamentable tot això que passa i que hi ha decisions clau que afecten la feina de la gent i les economies familiars i empresarials que no s’han adoptat i que són fonamentals per a permetre el confinament voluntari, sense temor de les conseqüències, de moltíssima gent. Ja ho sé que el fet de no haver tancar encara Madrid és un acte gairebé criminal. Ja ho sé que no s’entén què caram fan amb el transport públic. I ja ho sé que fa vergonya, o alguna cosa més encara, que la Unió Europea només parle de macroeconomia. Però cadascú ha de pensar què pot arribar a fer i de quina manera, tenint en compte aquests condicionants. Ara, ningú no hauria d’oblidar que és l’hora de preguntar-nos seriosament, tots i cadascun, si hi fem tant com podem o si encara hi podem fer res més.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.